Sentir orgull per qui som no ens estalvia la revisió i el canvi d’hàbits que no ens agradin. Sentir orgull per qui som té a veure a entendre com hem arribat a ser joves o adults.

Avui anem a fer una simulació i a pensar que tenim tres dies de vida, o quatre mesos, o 1 any o 5 anys, i a això afegirem diferents circumstàncies possibles, per poder pensar què faríem en cadascuna d’elles i en quin tipus de persona ens convertirien.

Si tenim un pare que està molt content de tenir-nos, ens ensenya a tots els veïns com si fóssim un trofeu, ens desperta a cada moment perquè algú ha vingut a veure’ns, ens apunta a totes les activitats que ens convertiran en algú fort prescindint de si ens agraden, ens fa llevar sempre a la mateixa hora perquè això ens ensenya disciplina, tria els amics que més ens convenen i parla amb els nostres mestres perquè els quedi clar qui som, …

Si tenim una mare que no sap ben bé què fer amb nosaltres, que a vegades està massa ocupada per sentir que plorem, però que d’altres no ens deixa ni respirar de tan empallegosa que és, que ara vol que mengem fruita que és el més sa que hi ha però que després com que no li agrada gaire entretenir-se  ens compra un munt de pastissets per berenar, molts dies ens ve a buscar a l’escola i parla amb els nostres amics però altres dies  oblida que hem d’anar a anglès i no ens hi porta perquè no és tan necessari,…

També podem imaginar una mare que sempre està allà, pendent de nosaltres, com esperant que ens passi el pitjor, alertant-nos dels perills perquè aprenguem a plantar-los cara, assenyalant-nos tots els nens que són dolents, totes les muntanyetes de sorra amb les quals podem caure, posant-nos un munt de roba per si fa fred, omplint la carmanyola de menjar perquè no passem gana, preguntant-nos i preguntant-se tot el temps per si necessitem alguna cosa, …

És una simulació i per tant he aprofitat per exagerar-la una mica però  són models de criança que existeixen i ens hagi tocat el que ens hagi tocat ens hi hem adaptat i hem sobreviscut i molts de nosaltres hem sortit ben parats i tot.

Tardem molt temps a tenir 15 o 16 anys, 19 o 20 , i això vol dir que durant molt d’aquest  temps   no tenim ús suficient de la raó, no tenim gaires experiències que ens permetin vivències fora de les del nostre entorn,  no tenim encara amics que ens puguin aconsellar, no podem consultar Internet per veure què fer, no podem tampoc consultar un professional o un assessor, no hi ha gaire gent que s’estranyi del que veu a casa nostra i ens pugui donar un cop de mà. De fet tardem molt temps a veure que algunes coses no passen a totes les cases. O que algunes sí que passen a moltes cases però que a nosaltres no ens agraden.

I que hem estat fent durant tots aquests anys? Adaptar-nos, crear hàbits per fer front a les situacions de casa, les més bones i les més complexes. Ens hem estat construint com a persones. Si quan tens 30 anys és difícil treure’t algun apelagós del damunt com deu ser al 3 anys? Si quan tens 40 anys és difícil treballar amb algú que no et reconeix, com deu ser amb 7 o 8 anys? A algú li sembla que ha sigut una tasca senzilla, amb els pocs mitjans que tenim durant tants anys?

Podem sentir orgull per tot allò que som i que hem après al llarg de la infància, malgrat a l’edat adulta algunes coses no ens agradin i les vulguem canviar.