Queia una solana que semblava que desfés les pedres malgrat, de fet, jo era al Cap i Casal, a la gran Barcelona. Havia arribat al migdia una mica ‘cagat’ per no poder trobar lloc per a aparcar i havia tingut la sort de cara en trobar, en un carrer paral·lel prop de la Gran Via, un espai en zona blava. Fent un mos en un banc de la mateixa Gran Via, preparat ben d’horeta per un àngel matiner, vam enfilar en direcció al passeig de Gràcia buscant una gelateria i trobant-la, finalment, al costat de la Pedrera. L’emblemàtic edifici pedrissojaponès acollia una filera d’orientals amb màquines de fotografiar que esperaven remoure’s per dintre l’edifici plens de goigs i gaudi.

En la gelateria global, envoltats d’aire condicionat, esperàvem l’hora d’inici de l’esdeveniment i acollíem una mare que, joiosa, s’aclimatava a l’espai. Ens sentíem agradablement bé, frescos en l’ambient i còmodes en el lloc. La gent no molestava gaire i, malgrat les cartes només fossin en castellà, els cambrers ens atenien en català i amablement. Hi vàrem ser 3 hores, caga-t’hi.

Però després de tot aquell temps vam començar a posar-nos nerviosos, a sentir-nos part del mobiliari i més encara quan, amb la munió de gent, ens sentírem més oblidats i apartats. Algú va apuntar una solució al problema: marxar. Malgrat ens havíem sentit bé en aquell lloc feia estona que ja no ens hi trobàvem a gust. Aquella Espanya que ens havia donat algunes llibertats ara ens les treia vilment, sense previ avís i, a més, ‘xul•lescament’.

Vam sortir al carrer on la calor, el foc que queia del cel i els milers de catalans feien tremolar el mercuri dels termòmetres. La gent duia una mà on es podia llegir ‘Adéu Espanya’, senyeres, mocadors... i s’enorgullia de veure que l’aplec, finalment, havia començat i la gent havia respost a la convocatòria. L’hora que mancava passà ràpidament i començaren els crits i lemes, els reclams de llibertat i de democràcia...

Recordava jo, envoltat de gent, el temps a dintre la gelateria, feliç per l’àpat dolç i confortat en un espai més fresc. Recordava, també, el tràngol de sentir-me apartat en un espai que, malgrat ser-ne el propi, m’havia provocat prou com per, finalment, sortir.