Batucades

 Recordo quan el Barça va fitxar el Romàrio. Tothom n’anava ple, que si mira que bo que és, que si mira quina jugada, que si mira quin gol... Va arribar la febre brasilera a Catalunya amb gent movent els malucs ballant samba, movent el cos elèctricament. Després va venir el Ronaldo que va començar molt bé a can Barça però va acabar marxant a Itàlia, i la febre brasilera va quedar i ell també la va alimentar. Ara fa poc el Ronaldinho va tornar a donar força a aquesta cultura transoceànica malgrat se’l va “cremar” pel seu baix rendiment al club blaugrana.

I a nosaltres què? Doncs ens han quedat algunes coses que també la globalització ha alimentat com, per exemple, les batuques (tambors d’origen africà semblants als tam-tam). Aquestes batuques, a Catalunya, han estat substituïdes moltes vegades per tambors o tabals normals i corrents més fàcils de trobar aquí. I, és clar, també han sorgit els grups de batucada.

Un d’aquests grups és igualadí: els Protons d’Igualada. Un grup de gent molt jove, amb ganes i esperit de superació que, realment, demostra cada cop que surt que ho fa realment bé. Cal, emperò, que siguin conscients del què són: un grup de batucada; un grup que promou la cultura brasilera i, és clar, no la tradicional catalana. I no passa res!

No cal intentar endinsar-se dins la tradició més ancestral i, de vegades, carca de la nostra societat sacsejant, maleducadament, l’ordre d’una activitat; no cal intentar trencar el ritme de cercaviles que sempre s’han estructurat igual malgrat any rera any són més noves; no cal enfadar-se quan la tradició catalana més ancestral “crema” literalment als batucadors. Cal, crec, saber qui s’és i reconèixer l’arrel brasilera i, igual que algú de fora que queda en un racó observant l’espectacle tradicional, cal arraconar-se a un cantó de la plaça només observant i no apartant de l’escena als tabalers, gralles i diables que creen un món de foc i fum com marca la nostra tradició.

Crec que el seu dia és el 26 de gener, dia en què, l’any 1500, Vicente Yanez Pinzon va divisar la terra actualment brasilera... o un altre, tant li fa, però no un dia de cultura tradicional catalana, amb cercaviles o activitats nostrades que sí deixen una porta a la integració d’altres cultures però en un estat menys protagonista.

La cultura és cultura aquí i a tot arreu, no té banderes ni signes té, només, arrels. I les arrels es formen amb el temps perquè el temps dóna ales al folklore, el saber del poble, que autocultiva aquest saber amb la pròpia tradició. Així que la cultura brasilera és, igual que la catalana, una cultura a la qual se li ha de tenir respecte i cal veure, és clar, que aquest respecte ha de ser recíproc per intentar evitar “cremar” res ni ningú.