El debat de l’altre dia a la televisió pública catalana fou, a més d’un combat cos a cos entre candidats, una mostra de la desesperació espanyola.

La única candidata present va esgrimir cartes amb lectures desviades de declaracions de mandataris europeus, va abanderar el discurs de la por, del no pagament de pensions, ni sous... fins i tot va dir respondre que aquells que no s’atinguessin a la llei serien efectivament trets del Sistema Solar.

I és que n’hi ha per llogar-hi cadires! Quan veuen que el motor de la seva economia vol marxar, quan veuen que aquells que s’han esllomat durant segles per aportar a un estat que, durant anys, va voler viure a costa dels territoris més derrotats, quan es troben amb els papers del divorci gairebé al davant, s’espanten, i molt, perquè veuen que la seva butaca desapareixerà, perquè creuen que el seu país no serà res sense nosaltres... I s’equivoquen.

Perquè Espanya és un país fet i dret, amb suficient energia per tirar endavant projectes de futur, per continuar essent un dels motors de la Unió Europea. I no ens enganyem, els espanyols i espanyoles disposen de centenars de quilòmetres de costa, de pescadors, d’espais d’atractiu turístic; tenen muntanyes, boscos, serres i valls, rius, planúries de diversos i bonics colors, esglésies, catedrals i monuments. Espanya té un atractiu turístic especial en la seva regió andalusa, a Extremadura, a Leon, a Asturias... Té una cultura rica conservada amb cert delit que representa passos i evocacions, tradicions ancestrals i mantingudes tant oralment com escrites.

I per molt discurs de por que ens vulguin fer creure, per molta falsedat i invencions, la seva desesperació es fa palesa i el nostre convenciment augmenta en relació a l’augment de les seves mentides. Malgrat tot, quan el mar s’hagi encalmat i cadascú estigui on vol estar, la relació de veïnatge serà correcte perquè, n’estic segur, ambdós pobles som madurs i responsables.