Queda clar que, en temps de crisi, allò de convidar a dinar ja no s’estila. Allò, del 'Deixa, deixa...' mentre treus la cartera i pagues de dos a quatre menús, ja ha perdut vigència. Ara que tots ens mirem amb lupa la butxaca, la generalitat de la gent ha deixat de sortir a dinar a fora i, si és el cas, es busca el lloc més barat on la relació qualitat i preu és important.

Amb això, quan les coses van mal dades, la religió sempre ha tingut un paper important, tant per bo com per dolent, és clar. Per tant, podem optar a la solució 'cristiana' a la gastronomia fora de casa i triar entre algunes de les opcions més santorals. I no parlo d’inflarnos a 'hòsties', vull dir a menjar-ne no a repartir clatellots, ni de demanar al mossèn un glopet d’aquella copa que té a sobre l’altar, sinó d’idear sistemes o astúcies per minvar el preu final d’aquests àpats obligats o ociosos.

Així l’opció de fer un 'Sant Mateu i cadascú es paga lo seu' és la més habitual avui en dia. Fer un 'Sant Medir se suma tot i a dividir' l’he utilitzat i vist utilitzar també força. Ara bé hi altres sants als que ens podem encomanar i us convido a fer propostes per tal de millorar la nostra economia. Allò de fotre’s 'fins al cul, com deia Sant Raül', s’ha d’evitar per evitar, així, una suma important a l’hora de pagar sigui al sant que sigui.

Però també proposo altres opcions que ja implicarien, en alguns casos, un tracte amb l’amo del restaurant. Fer un dinar a 'Santa Àgata i donem a canvi una sabata', o un 'Santa Montserrat i li deixem al cuiner el cap pelat', o un 'Sant Constançó i li cantem als presents una bonica cançó', o fins i tot un 'Sant Narcís i acabem a sobre la taula fent un estriptís'.