Sóc una entitat cultural d’Igualada que m’he quedat, per gràcia divina i municipal, al carrer. I no és que la divinitat i l’allò municipal no m’ajudin, perquè, de fet, m’han pagat el lloguer i la llum del local que tenia fins ahir, però ara han decidit enderrocar-lo i fer-hi passar un carrer pel mig. I no passa res, és l’administració municipal i m’ha promès destinar els mateixos diners justos, ni més ni menys, per al meu nou local, malgrat que me’l faci buscar a mi; diu que ella no en té cap per encabir-m’hi. Sort que procura pel bé de tota la ciutadania i de les seves entitats.

Però, què he de fer jo ara si els preus dels locals s’han triplicat? Una entitat pobra, amb escassos recursos, que refia de la bona voluntat de la seva gent i, sobretot, de l’administració. Una entitat que es manté amb les simbòliques aportacions dels seus membres, de les irrisòries primes de les seves actuacions i de subvencions per gràcia i tranquil·litat de l’administració. El problema és que aquesta administració continua pagant com si encara tinguéssim pessetes, amb preus de fa deu anys i no trobo res que s’ajusti a les meves “mides”.

Qui em trobarà avui en dia un local al preu dels d’abans? Quin bonic promotor immobiliari o particular rebaixarà les seves expectatives de benefici i s’adaptarà a la meva pobríssima economia?

Jo, una entitat cultural pobra econòmicament, però molt rica socialment, demano ajuda a la ciutat perquè em trobi un local alt, fort, però sobretot ben barat.