Espanya, convençuda que Catalunya li és una molèstia, ha decidit expulsar-nos del seu reialme. Per fer-ho, ha volgut atendre’s a la legalitat i empenyer-nos cap al precipici fent-nos veure, d’aquesta manera, que no podem seguir més junts i ens separem inevitablement. I Espanya, per poder sortir-ne airosa i mostrar-nos com a uns insensats que hem marxat per desamor, ens està bombardejant amb lleis que ens retallen llibertats i privilegis.

Només cal que ens ho diguin: “Fora, collons!”. I amb tots els gestos que fan nosaltres seguim agafant Espanya de la maneta, com si fóssim els salvadors del seu país, com si fóssim els sacrificats del col·lectiu... I Espanya s’estiba els cabells veient com no marxem i clamen, amb lleis cada cop més fortes, que no ens hi volen amb ells, que ens independitzem i els deixem en pau.

I, tan a prop del precipici com estem, el nostre president intenta apaivagar les lleis que ens estampen dient que si “pacte fiscal”, que si “no ens feu enfadar”... I jo em pregunto: no n’estem d’enfadats ja? Què cal que facin més? Que ens omplin els camps de toros i sevillanes? És que no està clar encara?

M’agradaria que el govern del nostre país veiés aquesta tàctica barroera però, clarament, espanyola, sense un rumb clar però amb la seva llibertat com a fita; ja no ens veuran més a les seves corts incordiant-los.

Amb mig peu al carrer, gran part de la societat catalana veu que ens estan fent fora però, el pitjor, és que qui no ho veu és qui més ho ha de veure: els nostres dirigents. Perquè els treballadors els retallen el sou, els pugen impostos... als empresaris els faciliten l’acomiadament però no els deixen expandir-se, ni investigar, ni crear recursos nous. I amb la gran majoria de l’empresari català completament desencisat, amb gairebé tots els treballadors catalans farts de pagar i no rebre, tothom ho veu cada cop més clar, en l’idioma que sigui, de l’origen que sigui, del lloc de Catalunya on estigui.