El fet d’agrupar els diversos col·lectius rere un mateix estendard és, des d’antany, una de les simbologies més reconegudes. Així, les tropes de Juli Cèsar duien l’estendard de la casa de la qual formaven part i, a més, de l’estendard del Senat Romà quan era el cas. No només ells, sinó que els propis grups ibers portaven, al davant, un distintiu. Amb el temps, els anys, tot allò que s’usa en la guerra s’ha adaptat a la pau i, és clar, a la religió i a la cultura. La religió va establir, des de la seva arribada, la representació dels sants en ermites i parròquies, la seva punta de llança per l’evangelització de la població.

Algunes poblacions han preservat la representació d’aquest sant d’una forma gelosa, formant-hi un simbolisme especial, propi i, és clar, encabint aquesta figura en la pròpia tradició cultural. En el temps en que la ciència no tenia cap mena de rellevància sinó que s’atribuïa a la bruixeria, el fet de “culpar” a algú d’una gràcia o desgràcia es podia focalitzar en aquests símbols celestials intangibles. Un exemple és la processó del sant que se celebra cada festa major de Vilafranca del Penedès.

Sant Fèlix té, en la capital de l’Alt Penedès, una simbologia única. Aquesta ve atribuïda al fet que la coincidència fes que la sequera acabés amb l’arribada de les restes d’aquest sant a la ciutat. El tenir la imatge a la casa pròpia, com passa a les llars dels prohoms, és un motiu de rellevància ciutadana. El fet de ser un dels administradors de la festa major és, a Vilafranca, un privilegi. Ara bé, a Vilafranca.

L’evolució dels temps ha fet que els estendards dels grups s’hagin substituït per escuts, colors o logotips. Ara és inconcebible veure un noi amb una bandera alçada amb el grup representat al seu darrere. Trobar-se la còpia d’una cultura veïna, propera, gairebé germana, en la pròpia casa és la significació més clara que la pròpia cultura algú creu que és una merda com un piano. “Com que allò que tinc no m’agrada, com que allò que es fa no en sóc protagonista, doncs ho canvio i dic que allò que es fa no val per a res i tothom, menys jo, s’equivoca.”

Ordenar una cercavila amb les banderes gremials, en cert punt, és una bona opció. Ara bé, si el Gremi de Blanquers duu l’estendard ha de dur, al seu darrere, el Tonet el Blanquer; si la Fagepi duu l’estendard, ha de dur la Conxita la Teixidora; si surten els bessons, han d’anar rere l’estendard del Gremi de Flequers; i si surt una representació de l’església igualadina i els seus fidels, han de dur al davant la imatge del patró de la ciutat. Aquest patró té la simbologia d’antany, la que té per ser el patró dels blanquers. Ara, intentar copiar la processó de Vilafranca amb l’entrada del seu Sant Fèlix a l’església és ja no només insultant sinó vergonyós. Perquè Igualada té una forma de fer la Festa Major que no té res a veure amb la de Vilafranca. I això no vol dir que la nostra cultura no s’assembli a res perquè sí s’assembla a les representacions culturals penedesenques, així com tot el territori de la regió Penedès històrica, però no en la forma de festa major. Perquè el sant manté la seva importància a dins de l’església, al seu lloc. Quan surt és només per ser el símbol d’un grup i, com la resta de símbols, se’n torna a casa solet.

El fer un Protocol de Cercaviles és quelcom que la ciutat necessita. Però necessita que sigui fet pels grups que representen una acció, que tenen una tradició com a entitat i en allò que representen, també aquells grups que representen balls o accions vuit o noucentistes. No s’han d’agafar opinions de gent que menysprea allò que es té, alguns gegants que es treuen, alguns balls que es representen... La conversa ha de ser de grup a grup, no entre un conjunt d’aquests sinó entre tots. Hem d’aconseguir mantenir pròpia la cultura igualadina com a símbol inequívoc de la nostra manera de ser, sense mirar a casa del veí sinó mirant a dins de casa nostra.