Abans d’ahir, la nevada em va fer veure estralls: fades que queien del cel, follets blancs que voleiaven... Veia com la blancor s’apoderava dels carrers i, com a bon culé, em vaig començar a posar nerviós per l’excés de blanc pertot.

El cap de setmana havíem perdut el liderat i, com la neu, l’equip de tota la vida semblava que cauria inexorablement com la nevada. Les fades que queien es convertien en bruixes malignes, envoltades de teles blanques, miraven la ciutat amb rebuig, amb fàstic. Els follets es tornaven diables cornuts, amb foques de foc envoltades de tels blancs i mirades de fúria.

Per entremig del cel, un paio amb el nas gros i enrogit, vestit amb un pijama també vermell, cantava ‘Alà Madrí, Alà Madrí...’ escopint més pols blanca i rient amb el típic so del ‘Ho, Ho, Hoiii’. Aquí, el fred i la neu ja m’havien girat la closca i veia diables per tot arreu, insults ocults, veia les coses amb els ulls del malpensat, veia gats de tres potes i bruixes rialleres.

Vaig decidir llegir per centrar el cap, però les lletres se’m rebel·laven, m’atacaven i emblanquinaven el paisatge tornant-lo de l’equip rival, el Madrid, i no només el futbol m’esblanqueïa el cervell sinó que el món es tornava gèlid, es tornava, finalment, blanc.

Vaig aguantar fins que vaig poder però, finalment i adonat que el meu món s’havia tornat blanc, vaig decidir tornar cap a casa, abatut i, ja retirat, vaig veure que només era una nevada, així de senzilla i blanca.