Arriba per fi allò esperat, el moment que tant sabies que arribaria. I t'exigeixes paciència, bon humor i serenor. Però es complica i deixes el destí a les mans dels que ho saben fer, de professionals del part. Una hora interminable de neguit, mitja hora d'abraçar una nina fràgil que s'aferra a tu confiada que seràs, d'ara en endavant, el flotador dels seus mals i el consol de la seva ràbia. Ruc! em dic quan em diuen que la dona està bé i veig que el sofriment s’ha acabat. Amb la nena arrapada a la pell, em cau una llàgrima inevitable.

La Joina Solé Cortina arriba pesant 3 quilos i 950 grams, 51 centímetres d'una nena de qui molts m'havien promès rebre nits de vetlla, crisis i clamors d’impotència, del no saber què fer. Però jo se que, malgrat tot allò que es digui, molts d’altres em van prometre alegries i benaurances i és a ells als qui, sincerament, agraeixo aquelles paraules d’optimisme que, finalment, s’han esdevingut reals.

Sé que no sabré fer-ho tant bé com la nena es mereix; és clar, de pares no se’n neix, s’aprèn a ser-ho. Deixo al destí que les decisions que prenguem la meva dona i jo i que l’afectin siguin les més correctes.