Cadascú, durant la seva vida, ha après a opinar, a donar el seu parer sobre les coses valorant, comptant amb el seu coneixement, els pros i contres de certes coses. La democràcia, per exemple, és la representació màxima d’aquest criteri: se’t demana que dipositis una butlleta amb aquells que defensen l’opinió més semblant a la que tens.

La manifestació d’aquest passat Onze de Setembre, dos milions de catalans i catalanes van sortir al carrer per donar una opinió: la independència de Catalunya o un canvi de model polític. Així com el dotze d’octubre la societat catalana va permetre una concentració d’aquells que opinen que el model ja està bé com està, la societat espanyola crida cada dia en contra del nostre país demanant que se’ns faci callar, prohibint que puguem opinar. I nosaltres ens enfurismem i els acusem de feixistes, franquistes, cavernícoles... i, a més, si ens permeten opinar després ens desacrediten, ens titllen de mal educats, d’incultes.

Perquè deixar opinar és un tret bàsic de la raó i aquesta, és clar, és el tret característic de l’Homo Sapiens Sapiens. He trobat, en multitud d’ocasions, gent que sí et deixa opinar però després, a l’estil espanyol, et desacredita, se’t mofa o et titlla de ruc, sense aportar res constructiu sinó destruint i adjudicant-se la totalitat de l’argument. I cada cop que em trobo amb aquesta situació em venen al cap frases i situacions on estats, governs o col·lectius han trepitjat l’orgull de ser català, o de formar part d’un moviment, o han intentat anul·lar l’opinió d’algú mitjançant la rancúnia, l’amenaça o erigint-se com els únics que tenen raó. I m’avergonyeixo alienament.

I no passa res quan algú, en un atac ferotge mogut per l’enveja o la seva pròpia ignorància desmereix l’opinió d’algú altre, perquè sempre és un bon dia per demanar perdó i rectificar. Com deia aquell, rectificar és molt honorable.