Les decisions són sempre difícils. A voltes, n’hi ha que les podríem relativitzar, trobar-les, fins i tot, absurdes. Però són decisions, al cap i a la fi.

I, per aquelles decisions més difícils, sempre es busca l’assessorament d’amics, familiars o coneguts per tal de fer una valoració de com, quan, on i/o què.

Els pares, de sempre, omplen de preguntes la seva descendència per tal de saber com ha anat l’escola, l’activitat, l’actuació o allò que vulguin saber. Com a protectors, utilitzen la informació rebuda per reorientar o mantenir la línia d’actuació a seguir amb els fills. O, vist d’una altra manera: els fills busquen l’aprovació de la seus progenitors explicant la seva jornada mitjançant una visió fàcil i simpàtica dels successos, intentant amenitzar un àpat i per aprovar o sancionar l’esmentada línia d’actuació.

I aquí hi trobem un problema.

Perquè... I si els pares no en volen saber res dels seus fills? I si es neguen a escoltar i prohibeixen respondre a l’explicació d’un dia poc o molt fructífer? Quin tipus de pares són aquests? Els podem considerar com a tals? O, al contrari, els podem considerar hostils i això ens atorga la potestat de l’emancipació i la fugida d’aquell niu que no n’és?

Podem considerar com a protectors uns pares que ens neguen el dret a opinar? A dir allò que pensem? Són pares o són dictadors?

I heus aquí el què ha passat amb el referèndum.