Cinc esquelets salten al so d’un tabal, col·locats en forma de creu i amb un seguici de quatre personatges més, els quals, amb torxes, il•luminen el quadre i hi aporten l’aire tètric que dóna sentit a una tradició del segle XVI. Tres noiets, dos dels quals sostenen uns platets amb cendres i l’altre un rellotge sense agulles, amb dos adults, l’un amb una dalla i l’altra amb una bandera, ballen la coneguda Dansa de la Mort. La Mort ens avisa que no perdona ningú (amb la bandera), ens sega la vida (amb la dalla) i ens recorda que a qualsevol hora (rellotge sense agulles) acabarem convertint-nos en cendra (platets).

Prèviament a la plaça Major, amb actors de Verges, l’ambientació et transporta a l’edat mitjana quan, donades les misses en llatí (veient que el poble no entenia què els explicava l’església) es va decidir teatralitzar alguns passatges d’una Bíblia que, en l’actualitat, no és tan referent com ho era llavors. Incorporant la mort a la representació, una aportació clarament herètica per a la santa església, aquestes escenes s’uniren creant un conjunt més real, més vital. Una processó talment com si fóssim al segle XVI però amb una riquesa musical i una nova il•luminació llaquiana, que ens ho fa viure més intensament, adaptant l’espectacle al segle XXI, actual i moderna.

Al llarg de tres anys, Lluís Llach ha posat al dia la tradició, sense perdre-hi l'ànima que l'ha fet un referent, renovant vestuaris i afegint noves músiques per acompanyar algunes escenes. Ha adequat els vestits antiquats del passat al present, amb noves robes i noves teles. Ha adequat també la música, amb importants aportacions malgrat no ha esborrat del mapa les antigues. Les ha actualitzades i, alhora, les ha professionalitzat. A més, diverses oracions Agnus Dei amb temàtiques dels segles XX i XXI han acompanyat escenes on Jesús n’és el protagonista.

Així, aquest cantautor insigne del nostre país, ha fet un retrocés al passat en quant a l’escenificació, cosa lògica i normal, però ha fet un pas endavant en quant a l’adaptació, musical i lumínica així com de vestuari, aportant novetats emmirallades amb el passat però actualitzades al present, enriquint i modernitzant la tradició.

Amb la desfilada dels protagonistes de la processó pels carrers de la vila s’espera la joia medieval que ha sobreviscut al pas del temps a Verges, gràcies a la constant adaptació a cada temps viscut pel poble, amb constants petits arranjaments de dansa, música i context. Veiem la Dansa de la Mort en una ambientació medieval, transportats a cinc segles enrere, però tocant amb els peus a terra, veient el passat ballat pel present.