Els anoiencs destinen un 17% de la renda familiar al lloguer d’un pis

Els anoiencs han de destinar una mitjana del 17% de la renda per accedir a un habitatge de lloguer el passat 2023, segons l’estudi L’accessibilitat a l’habitatge a Catalunya, publicat per la Cambra de Comerç de Barcelona. Segons aquest estudi, al conjunt de Catalunya, aquest percentatge s’eleva fins al 22,5%, el més alt de la sèrie històrica (20025 a 2023).

Fa divuit anys una família anoienca havia de destinar el 12,7% de la renda familiar per poder llogar un habitatge a la comarca (4,3 punts menys que el 2023). Al global del país, també fa divuit anys, l’esforç per accedir a un habitatge de lloguer era del 17,4% sobre la renda familiar (4,1 punts menys que l’any passat).

L’esforç econòmic que una llar mitjana ha de fer per accedir al lloguer a Catalunya ha mostrat una tendència creixent en els darrers anys i se situa en màxims històrics des de, com a mínim, l’any 2001. Tot i que aquest esforç ha augmentat de manera generalitzada arreu del país, l’accessibilitat al lloguer es força heterogènia a Catalunya. A tota la costa barcelonina i gironina aquest esforç és més elevat que a les comarques de Tarragona o les d’interior, com l’Anoia.

Esforç hipotecari

Al costat del mercat de lloguer, pel que fa al mercat de propietat, l’estudi assenyala que les famílies de l’Anoia han hagut de dedicar el 17,2% de la renda per comprar un pis el 2013 i el percentatge, el 2023, era inferior: 16,7%. En aquests anys la comarca ha viscut una corba: va baixar fins a l’11,8% del 2017, quan va tornar a pujar progressivament fins a l’any passat. A Catalunya també s’ha registrat un procés similar, tot i que els percentatges són més alts que els de l’Anoia.

El 2013 els catalans havien de dedicar un 22,9% de la renda familiar disponible a la hipoteca. Aquest esforç va anar baixant fins a arribar al 20,7 l’any 2017, quan va tornar a pujar fins al 24,6% registrat el 2023.

L’estudi destaca que “l’esforç hipotecari a Catalunya s’ha mantingut estable durant la recuperació econòmica (2015-2019), malgrat un entorn de tipus d’interès històricament reduït”, afegint que “la proporció de renda que les llars destinen al valor del principal no ha variat significativament els darrers anys, sent la càrrega financera la que comença a jugar un paper rellevant a partir del 2022 a causa de l’augment dels tipus d’interès. Cal destacar que un entorn persistent de tipus elevats dificulta l’accessibilitat a la compravenda, especialment entre els grups més vulnerables.”

Tal com succeeix amb el mercat de lloguer, l’accessibilitat al mercat de compravenda no és homogènia a les comarques catalanes. L’esforç hipotecari és especialment més elevat en les zones econòmicament més dinàmiques o bé amb una proporció elevada de turisme residencial i segones residències.

Una “greu problemàtica”

A la presentació de l’estudi, feta el passat 9 de gener, la Cambra de Comerç va urgir a les administracions “que consensuïn polítiques a curt i llarg termini que afavoreixin l’accessibilitat a l’habitatge, especialment focalitzades en els col·lectius socials més vulnerables” davant aquesta “greu problemàtica”.

Una de les principals conclusions de l’estudi és que l’esforç hipotecari mitjà per adquirir un habitatge és similar al de principis de segle, però l’augment especialment intens de la precarietat laboral entre els col·lectius més vulnerables a partir de la crisi financera va provocar un fort increment de la demanda d’habitatge de lloguer.

L’estudi també determina que, en aquest context de canvi estructural en el mercat de l’habitatge, l’accessibilitat al lloguer ha empitjorat durant les darreres dues dècades, amb especial intensitat a partir del 2015.

Una de les altres conclusions que es desprenen del treball és que les rendes baixes, els joves i la població estrangera són els col·lectius amb una major probabilitat de viure en règim de lloguer i, per tant, són els més perjudicats per aquest fenomen.

Entre les conclusions la Cambra també assenyala que el major esforç relatiu que suposa l’habitatge per aquests grups té greus implicacions socials, com ara la polarització de la riquesa, l’endarreriment de l’edat d’emancipació i les decisions sobre maternitat i paternitat.

Finalment, des de la Cambra apunten que les administracions han de consensuar polítiques que millorin l’accessibilitat del lloguer, especialment les dirigides als col·lectius amb majors dificultats per fer front al cost de l’habitatge. Especialment, cal facilitar les condicions que incentivin una major inversió per part del sector privat; per exemple, agilitant la tramitació i reforçant la seguretat jurídica davant els canvis en la regulació.

Desajustos entre l’oferta i la demanda

L’estudi destaca el desequilibri persistent que s’observa, des de l’inici de la crisi financera, entre la creació de noves llars i la construcció de nous habitatges, una tendència que s’ha accentuat els darrers anys i que ajuda a explicar les majors dificultats d’accessibilitat al mercat del lloguer. En aquest marc, el mercat de l’habitatge s’enfronta a grans reptes estructurals pel que fa a la demanda, que transformaran les necessitats residencials de les llars, com ara la caiguda del nombre mitjà de persones per llar, a causa de la disminució de la natalitat i l’augment de l’esperança de vida.

La construcció de nous habitatges, d’altra banda, també presenta certs obstacles que estan dificultant un ajust àgil de l’oferta a l’augment de la demanda. Alguns factors estructurals són la creixent manca de mà d’obra adequada, una problemàtica especialment acusada al sector de la construcció i la presència de colls d’ampolla administratius a l’hora de tramitar les 3 llicències d’obra. Per altra banda, el fort augment del preu dels materials de construcció, les condicions més restrictives d’accés al crèdit del sector promotor i la inseguretat jurídica també podrien dificultar l’augment de l’oferta d’habitatge durant els anys vinents.

Diferències segons els col·lectius socials

L’estudi també assenyala que les dinàmiques dels preus del mercat de l’habitatge no afecten de forma homogènia a tots els grups socials, sent especialment vulnerables els col·lectius que lloguen a preu de mercat. En aquest sentit, per al 20,7% de la població espanyola en règim de lloguer (a preu de mercat), el cost del lloguer els suposava més del 40% de la seva renda disponible l’any 2020. En canvi, aquest percentatge es va situar només en el 4,3% per a la població amb habitatge en propietat amb hipoteca.

Pel que fa a la distribució de les llars segons el règim de tinença de l’habitatge principal, cal destacar que el percentatge de llars per llogar a preu de mercat és relativament baix (23,2% el 2021) a Catalunya, situació que contrasta amb una elevada proporció de llars que tenen un habitatge propi sense càrrega hipotecària (42,2%).

Remarquen que la crisi financera suposa un punt d’inflexió en el mercat de l’habitatge, amb un protagonisme molt més accentuat de les transaccions del lloguer. Aquest canvi estructural s’explica, en part, pel fort augment de la precarietat laboral en determinats col·lectius socials a partir del 2008, com ara la població estrangera, les rendes baixes i els joves.

En aquest sentit, una de les conseqüències d’aquest fenomen és que la tinença de l’habitatge principal en propietat s’ha polaritzat entre grups socials des de l’esclat de la crisi financera. Aquesta bretxa creixent és especialment notable entre les llars joves i les sènior, però també s’observa entre rendes baixes i altes. A més, cal destacar que la població estrangera està molt més exposada a les condicions del mercat de lloguer en relació amb la població espanyola. En concret, el 68% de les llars amb algun membre de nacionalitat estrangera estava en règim de lloguer (a preu de mercat) l’any 2020, una proporció molt inferior a les llars únicament amb membres de nacionalitat espanyola (18%).

Les conseqüències de les dificultats d’accés a l’habitatge

Entre altres, el treball revela que una de les principals conseqüències de l’elevat esforç econòmic que suposa el cost de l’habitatge entre les persones més vulnerables és la dificultat més gran que tenen per arribar a final de mes. Així, el nivell de carència material a partir de la crisi financera va augmentar més intensament entre les rendes baixes i els joves, dificultant la capacitat d’estalvi d’aquests col·lectius. A més, el fort increment de l’esforç del lloguer està vinculat amb una pèrdua de riquesa neta dels joves, un fenomen que ha contribuït a polaritzar l’estoc de riquesa neta real entre grups d’edat.

Propostes

Sobre aquest tensionament creixent en el mercat de l’habitatge, especialment en el cas del lloguer, la Cambra interpel·la directament a les administracions, advertint que serà necessari que es prenguin mesures en el marc d’un gran pacte a llarg termini consensuat entre els diferents agents econòmics i polítics. En aquest sentit, l’estudi exposa una sèrie de propostes en el marc de tres grans eixos: augmentar l’oferta disponible d’habitatge de lloguer, un major esforç pressupostari destinat a polítiques de despesa social d’habitatge i desenvolupar polítiques per afavorir una menor pressió poblacional als grans nuclis urbans.