L'Energia i l'Economia han partit peres (conte sense sentit)

El senyor Bombeta, el senyor Pneumàtic i el senyor Cartell estaven de celebració. Ni ells mateixos acabaven d'assimilar que aquella negociació hagués pogut ser tan senzilla i fructífera. I més quan estaven encara travessant una època de dificultat econòmica: se succeïen les mesures per retallar partides de tots els àmbits i ministeris... però en canvi, de sobte, la febre de l'estalvi energètic permetia una insòlita llicència per saltar-se unes normes que fins aleshores semblaven sagrades. Es fregaven les mans quan veien les grans despeses que feia el govern en nom de l'estalvi energètic. Sí, sí, el mateix estalvi que havien reivindicat múltiples entitats des de feia dècades i que gairebé tothom havia ignorat, ara resultava que era del tot imprescindible.

El senyor Bombeta explicava incrèdul el desenvolupament d'aquella trobada que li havia permès fer l'agost a ple hivern. Quan ja tenia coll avall que la mesura passava per una reducció de la intensitat de les bombetes, va aconseguir vendre-li la moto i endossar-li milers de bombetes noves que tenia en estoc. Ni s'ho creia!

El senyor Pneumàtic no estava pas menys eufòric. Feia decennis que se li criticaven els compostos que utilitzaven en aquells elements circulars que servien per calçar cotxes i motos i camions i busos. Però se n'havia pogut anar escaquejant, tot i les enormes dificultats que presentaven les rodes un cop utilitzades. Per això ara flipava quan, justament quan la crisi més assetjava, es proposaven promoure un pla per canviar les quatre rodes dels vehicles. Quina ganga!

El senyor Cartell és qui estava menys sorprès però més cansat: i és que havia estat una negociació esgotadora la que li havia permès encolomar centenars de cartellets imantats per reduir la velocitat a autovies i autopistes, just quan el tema de les velocitats graduables estava encara candent. Des del govern els proposaven fer cartells de 119 km/h, ja que deien que en el fons tampoc servia de res reduir la velocitat, però ell va suggerir que baixessin fins a 110, de manera que la mofa semblava menys insultant. I que en lloc de reduir-ho a una sola setmana, la setmana verda (que anava de conjunt amb la setmana blanca escolar), millor allargar-ho una mica. Quatre mesets, van quedar. Tenia, a més, una bona idea per contribuir a fer més pròsper aquell negoci: iniciaria a través de les xarxes socials la promoció d'una nova activitat que passava per sortir a capturar imants que després adquiririen un valor notable com a trofeu de guerra o bé com a peça de col•leccionista.

L'altra cara de la moneda era la de l'Educació, la Sanitat i la Cultura, que ploraven en un racó. Retallada al que no és retallable, deien. Elles també havien intentat fer valer els seus productes, que estaven convençudes que eren tan o més preuats que aquells altres. Però sembla que elles no tenien bons padrins... Totes tres ploraven sense parar, desconsolades. Perquè de fet, s'havia dit que en aquests àmbits no es farien servir les tisores. És clar que només eren paraules... Continuaven els plors; i també les retallades.

Oriol Solà i Prat