‘Els errors de les caixes’ clarifica el problema de les entitats financeres als anoiencs

Exconseller de la Caixa de Pensions, expresident de Caixa Catalunya, guardonat amb la Creu de Sant Jordi i catedràtic d’economia de l’empresa a la Universitat Autònoma de Barcelona, Antoni Serra Ramoneda va ser a Ses Oliveres el passat divendres per explicar, en el marc d’un dels esmorzars de la UEA, l’actual situació de les Caixes d’estalvi i els ‘errors’ que han comès per arribar a la situació actual.

EL 2005, el sistema de caixes d’estalvi de l’Estat espanyol, format per un total de 45 entitats que representaven el 50% del sistema creditici de l’Estat, era un dels orgulls per les administracions que asseguraven que aquesta fotografia ajudava al desenvolupament econòmic de les regions i era un tret fort i singular de la política espanyola. ‘Tot i així ja se’n reconeixien dos riscos’, va explicar Ramoneda: ‘Per una banda, l’excés d’oficines que s’estava obrint i per l’altra, la lenta erosió de sistema que va fer que, de mica en mica, les Caixes s’oblidessin dels seus principis.

Davant d’un auditori amb una quarantena d’oients, va explicar com, en pocs anys, les caixes han arribat a la seva fi. ‘L’arribada de la crisi mundial va coincidir amb la crisi particular de l’Estat Espanyol, marcada per una forta bombolla immobiliària i les Caixes, que havien estat un motiu d’orgull, es van acabar convertint en un motiu d’angoixa.

5 punts febles

El primer punt feble de les Caixes d’Estalvi era la seva gran dependència del sistema immobiliari fruit, en part, de motius històrics: ‘sempre havien dedicat part dels crèdits a finançar habitatges’.

El segon punt feble era el seu excés d’oficines: ‘moltes no havien estat mai rendibles’. Però el governador del Banc d’Espanya estava segur que, per elles soles, les Caixes no decidirien tancar oficines i fer fora a gent.

El tercer punt feble era, precisament, l’excés de Caixes –n’hi havia 45-. Serra Ramoneda va recordar que a Alemanya n’hi ha 430 i això no és un problema, la diferència és que aquí les Caixes havien sortit a obrir oficines fora del seu territori.

El quart problema era la naturalesa jurídica de les Caixes, que no compten amb accionistes ni amb recursos propis, això impedeix que, en moments de dificultats, no poguessin fer –com fan els bancs o les empreses- una ampliació de capital.

El cinquè punt feble era la excessiva ingerència dels polítics. Ramoneda va posar l’exemple clar de la Caixa Castilla La Manxa, però va matisar: ‘El problema no és que les caixes estiguin polititzades, el problema és la incompetència dels polítics que la gestionen’

Solucions adoptades

Per solucionar aquests punts febles, van obligar a les caixes que volguessin accedir als recursos del FROB a fusionar-se, d’aquesta manera se solucionaven els problemes dos i tres, és a dir, l’excés d’oficines i l’excés de caixes. Per solucionar el problema de la naturalesa jurídica de les Caixes, molts s’han anat convertint en bancs, és el cas de Caixa Banc, que, actualment és el tercer banc més important de l’Estat Espanyol i posa punt i final a una de les mancances històriques del sistema financer català, l’existència d’un banc propi important.

Queda alguna caixa com les que coneixíem fa 5 anys?

Serra Ramoneda va explicar que només queden dues caixes tal com les enteníem en el passat, són la Caixa de Pollença (Mallorca) i la Caixa d’Ontinyent (València), ambdues han respectat els principis pels quals van néixer aquestes entitats durant la 2a meitat del s.XIX: lluitar contra l’exclusió financera i promoure activitat econòmica en la seva comarca i les PIMES del seu territori.