Indignem-nos però canviem de paradigma empresarial

Des de la vessant d’empresa, encara que ens ho posa molt més difícil, ho hem d’interpretar com una gran oportunitat “fent i pensant coses diferents, per aconseguir resultats diferents”, però a diferencia de la situació de confort anterior, avui per sobreviure hem de posar en qüestió tots els nostres paradigmes de gestió d’empresa, per canviar radicalment, entrar aire fresc (el “openmind” dels anglesos) amb nous coneixements, nous valors i la tecnologia necessària per fer possible que al senyor client li aportem vertaderament VALOR i sigui el centre de tot i de tots.

Aquest nou paradigma, de manera molt similar a allò que reclamen els indignats, no té, en essència, res d’extraordinari: les persones, sempre, han de ser el més important, el centre de tot. Si la política i l’economia han de posar el focus en les persones, en les seves necessitats, en els seus drets, una empresa ha de fer exactament el mateix, valorant per damunt de tot els senyors clients a través dels seus col·laboradors. I per arribar a aquest nou escenari cal tenir en compte tres conceptes fonamentals:

El que jo no puc canviar

El que sí sóc capaç de fer i em pertoca

i el que he de fer per aconseguir 'que les coses passin'

Indignem-nos pel que està passant, pels Bancs i la seva política restrictiva, recolzem, si hi estem d’acord, a aquella gent que aposta per un canvi, que té iniciatives reals, ganes de millorar i de lluitar per un bé comú. Però, atenció: el nostre temps és or, i prioritzar les energies reals i emocionals és la primera clau per sortir d’aquesta situació. Així que dediquem els màxims esforços i recursos a pensar, concretar i visualitzar el full de ruta de les nostres empreses.

Apostem per la practicitat i l’acció, i no dediquem més temps del necessari a preocupar-nos d’allò que, nosaltres sols, no podem pas canviar. No perdem de vista que, en època de crisi, el curt termini ha d’estar sempre en la nostra ment, però sempre alineat amb una visió de futur, generant esforços, decisions i accions per garantir el primer nivell d’objectiu que és la SUPERVIVÈNCIA.

Això lliga amb el segon punt: què és el que realment puc fer jo mateix? Tot i que pugui semblar contradictori amb el que s’acaba d’exposar, no hem d’oblidar una altra màxima que diu: 'encara que res canviï, si jo canvio, tot canvia...'. Si us plau, ja n’hi ha prou de cercar responsables a fora de les empreses. Insisteixo: molts directius, empresaris, emprenedors, es queixen, i amb raó, dels bancs, de les administracions, del poc suport, de la manca d’implicació. Tenen raó, sí, ningú ho discuteix. Però, de nou, el temps és or: mentre ens queixem i busquem responsables, no som capaços de canviar des de dins, començant sempre per un mateix.

Quantes empreses, grans i petites, no són capaces d’anar més enllà del que han fet 'tota la vida', de sortir de la seva zona de confort; quants directius no són capaços de buscar nous models d’actuació, ni nous models de negoci, ni contemplar aliances fins i tot amb els seus competidors, ni d’entendre que s’ha de fer l’ esforç per aprendre noves llengües, ni mirar de contractar col·laboradors potents, fins i tot millors que ells mateixos, que puguin aportar noves idees, ni d’importar conceptes ja treballats en d’altres sectors, etc…. Tot això ho de fer la Direcció de l’empresa, i, amb el temps que li sobra, queixar-se dels bancs, dels polítics, i del que vulgui. Però mai abans de posar-se a treballar dur, que és el que toca.

Algú a l’empresa ha de visualitzar un nou camí, una nova manera de fer, una nova manera de relacionar-nos amb els senyors clients, una nova manera d’escoltar-los, una nova manera de tenir un diàleg amb els nostres col·laboradors, una nova manera de reconèixer l’esforç dels bons col·laboradors. Ja no n’hi ha prou amb tenir només objectius, i això els que els tinguin, (un guru de la publicitat amic meu, diu que tenir objectius “és vulgar...”), sinó que cal tenir passió i compromís, i buscar aquests elements, que són els que vertaderament marquen la diferència, en tots els nostres col·laboradors.

Per això, la Direcció, i ningú més, ha de deixar de fomentar un treball mecànic, un treball que fa que la gent es deixi la imaginació a casa. La Direcció, i ningú més, ha de crear “espais de diàleg” per cercar el compromís, idees noves, per experimentar, i sobretot per aconseguir que anar a treballar es pugui fer amb PASSIÓ.

Ens hem de posar les piles i ser els primers en donar un tomb i repensar la manera d’actuar, de dirigir. Hem de canviar radicalment, o acabarem pagant un peatge altíssim, de fet ja l’estem pagant, ja que està claríssim que res tornarà a ser com abans: ni els bancs, ni la distribució, ni la manera de consumir dels ciutadans, res. Algú, en cada empresa, ha de posar les coses clares sobre la taula, posar-se la motxilla a l’esquena, per molt que pesi, i liderar el nou camí. I si no ho fan els que tenen el poder, ja em direu qui ho farà...

I anem amb el tercer element: què he de fer per aconseguir 'que les coses passin'? Fa uns dies vaig llegia en un diari que un empresari explicava com havia donat un gir radical al seu negoci, apostant per més formació, introduint noves idees per millorar el clima laboral, per reduir l’estrès, fent sessions de coaching, creant una nova estructura de la xarxa de vendes, modificant els rols dins l’organització, variant els processos… I, tot i així, l’empresari veia que no obtenia resultats. I no ho entenia pas.

L’explicació que podem trobar en aquests casos és que una cosa és el rol, i altra ben diferent, la persona. I als empresaris no ens ha d’interessar pas el compromís del “rol”, sinó el de la persona. Aquí marcarem el punt d’inflexió. Aquest és el gran repte. Les persones han de ser la primera gran diferenciació en la relació amb el client, extern i intern. El cas contrari és el d’aquelles empreses que tenen la ISO només “de portes cap en fora”, i que de fet ni hi creuen en allò que fan, i així els va…

Per tant, no podrem innovar, fer coses diferents, anar més enllà en la relació amb els clients o trobar oportunitats de model de negoci sinó aconseguim el talent de la nostra gent ni som capaços de donar la confiança necessària per crear tots plegats el nou full de ruta que, per començar, ha de perseguir una relació excepcionalment excel·lent amb el senyor client. I això comença per un mateix.

Indignem-nos, d’acord. Però i si, en comptes de dedicar tant de temps a pensar en els grans problemes, els de la política, els de la macroeconomia, ens aturem un moment a pensar en com de petits en som? I si pensem que, cada dia, tot i els problemes, la crisi, les dificultats, el món comença de nou, s’obren noves oportunitats, i si pensem que quasi tot està per fer, que allò tan difícil que vivim no és res en aquest món enorme i global?

Indignem-nos, d’acord, però pensem i treballem en la microeconomia, fem coses diferents, cerquem aliances, posem en valor el talent i coneixement de les nostres empreses, escoltem al senyor client, mirem el mon però sobre tot prioritzem el nostre temps a començar a canviar el que està en les nostres mans, a canviar nosaltres mateixos. I, entre tanta indignació, entre tanta crisi i tants problemes, recordem sobre tot i de manera permanent que encara està tot per fer i per descobrir i que aquest món tan gran, perquè hi ha vida més enllà d’Espanya, està a la nostra disposició si ens atrevim a sortir de la nostra àrea de confort.

Finalment cal recordar que les empreses que vertaderament donen VALOR PEL SENYOR CLIENT, personal compromès i tenen el model de negoci que toca, tenen molts menys problemes per superar la crisi i dediquen les seves energies i prioritats a pensar estratègicament, cercar noves oportunitats, redreçar les accions anvers les zones emergents i l’ internacionalització, en definitiva treballar per reforçar i fer sostenible la seva empresa.

El mon està ple d’oportunitats, i només sabrem identificar-les si canviem els nostres paradigmes, en cas contrari sempre trobarem enemics externs que ens permetran justificar la nostra mediocritat.

Secció elaborada per Jubert&Partners

http://www.repensarlaempresa.com/

Plaça de l’Ajuntament,7 4t · 08700 Igualada · Tel. 938 067 490