Això no s'ha acabat

Aquest diumenge 27 va ser un dia llarg, molt llarg, per una gran majoria dels catalans que -d'un o altre signe polític- seguien amb interès el resultat de les eleccions al Parlament. De tots ells, una part considera que ja s'ha dil·lucidat el resultat. Alguns altres ho fien tot a que a Madrid, al desembre, pugi un govern miraculós que canviï els pilars de la societat (en centenars d'anys no ha aparegut cap govern espanyol que hagi sabut arranjar res, al contrari). Els independentistes són una pràctica majoria, si atenem al petit grup que hi havia a dins Catalunya Sí que es Pot i als milers de vots a l'estranger que no s'han fet efectius per incompetència o mala fe de les ambaixades. Es llegeixi com a victòria o com a derrota (per nombre de vots), per les persones que se senten independentistes i volen la plena sobirania de Catalunya, això no s'ha acabat.

No s'ha acabat i la pugna política continuarà, al Parlament, als ajuntaments, a les escoles, per obra i gràcia de partits que es queixen de que ens saltem les lleis quan ells impugnen les lleis que no els agraden. No s'ha acabat, com no va morir l'ànsia de llibertat dels catalans malgrat la terrible derrota dels rebesavis dels nostres rebesavis el 1714. No s'ha acabat perquè els resultats són positius, però no són del tot els que voldríem. L'independentisme haurà de seguir ampliant una majoria social. La feina no està feta i cal que els nostres representants demostrin que la independència és la millor manera de desplegar totes les potencialitats de la democràcia i d'un programa que millori les condicions de vida i la dignitat de tothom. 

I això passa per lluitar i convèncer porta a porta i barri a barri. Els resultats de Ciudadanos, un partit que ignora als catalans i molt particularment als anoiencs, són esfereïdors. Sense haver aparegut en cap moment a la comarca, sense haver ni tan sols esmentat el seu nom als seus discursos, han esdevingut la segona força. És un motiu per preocupar-se. L'ascens d'un partit que esmenta l'enfrontament sense ni tan sols trepitjar el territori, que ignora el substrat del país, que reivindica que hi ha dues comunitats que són com aigua i oli ens ha de fer pensar que el malson de PxC no queda tan lluny. Queda molta feina per fer, fer i tenir una Anoia i una Catalunya lliures, justes, amb prosperitat, amb més servidors públics que polítics professionals. Per dignificar, així, la política. I aconseguir que una població conscienciada, culta, informada, pugui seguir decidint amb coneixement de causa sobre cap on s'encamina Catalunya. El camí l'hem començat a fer.