La cultura popular mou passions

La imminent aparició d’una nova colla de diables a Igualada ha generat polèmica en l’àmbit de la cultura popular i tradicional, una polèmica no sempre encertada en les formes però molt interessant en el fons: Igualada ha estat lleial a les seves pròpies tradicions? Fins a quin punt les tradicions s’han d’adaptar als nous temps encara que es corri el risc de perdre’n l’essència? És necessari mantenir el caràcter religiós que les va fer néixer encara que la societat actual sigui més aconfessional que mai? I encara una altra qüestió: hi ha prou persones implicades i prou recursos a Igualada per tenir tantes entitats de cultura popular?

Aquella frase tan coneguda de Salvat Papasseït “Qui perd els origens, perd la identitat” no sempre és interpretada de la mateixa manera. Però ve a dir que s’ha de conservar el valor patrimonial de la cultura perquè en som fills, i que hem de saber d’on venim per estar a l’alçada dels nostres avantpassats. En aquest sentit s’ha d’aplaudir aquelles persones que, de manera voluntària i entregada, en diferents ciutats de Catalunya han anat recuperant les tradicions locals que s’havien perdut o bé per dessídia o bé per la fractura que va suposar la llarga nit del franquisme.

Igualada ho ha anat fent de mica en mica, ha anat recuperant personatges i imatgeria històrica, i avui la Festa Major és més rica que mai. No s’ha d’aturar aquesta feina. Però a la vegada també és cert que el teixit social igualadí s’ha configurat sempre d’un riquíssim ventall d’entitats del món de la cultura que, gairebé de manera inconscient i sense necessitat de recórrer als arxius històrics, han fet perviure les tradicions. Segurament les han fet perviure ben diferents de com eren, posant l’accent més en el caràcter festiu que en l’origen religiós, però n’han mantingut viva la flama, i això també explica, avui, què és Igualada.

Hem de ser capaços de trobar el necessari equilibri entre la recuperació històrica i la innovació a les nostres festes. Ens hem d’entendre i mirar de sumar esforços; no són tantes les persones disposades a dedicar hores del seu temps a les entitats i, tot i que molts joves s’hi van sumant, la duplicitat de cares a les entitats igualadines és evident. No podem caure en l’error del “pocs i mal avinguts”. Hem de sumar, i l’Ajuntament s’hi ha d’implicar perquè aquest debat acabi de la millor manera possible.