//Plugins sense CDN ?>
El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d’adhesió a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s’afirmava que “es tracta d’una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d’adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d’emissió i distribució de continguts comunicatius que s’estan produint al conjunt de l’estat espanyol” i que l’acord es prenia “valorant la conveniència que l’estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d’intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital”.
L’argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s’afegeix al cada vegada més unànim consens entorn d’aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l’adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.
Però una ILP implica molt més que una sèrie d’adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d’aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d’edat. I és en aquest punt que s’ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s’ha anomenat “un marc nacional de comunicació”.
Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l’alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és en el seu tram final- per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.
Domènec
Igualada
22 de febrer 2010.12:27h
Potser no ho he entès bé, però s’està promovent la recollida de firmes a Barcelona per fer veure TV3 al Pais Valencià? Francament, crec anem malament: les firmes haurien de sortir dels propis... Llegir més implicats, que amb 5 milions d’habitants ja ténen prou població per aconseguir les cinc-centes mil mil que calen. Si des de Madrid recollissin firmes per que Telemadrid es veiés a Catalunya a mi no m’agradaria, com si no sabéssim decidir per nossaltres mateixos! Les coses no es poden impossar des de fora, s’ha de saber fer-les néixer des de dintre.
L’enfoc hauria de ser: tenim televisions públiques que paguem tots, per què no disfrutar-les tots? I siguem conscients que això implica també veure Canal 9, Canal Sur o Telemadrid aqui...