Les solucions dels altres

Després de quasi sis anys de semblar un desert, el Departament d'Agricultura s'ha recordat de la presa de Tous i de l'entorn que l'envolta. I, finalment, amb l'aval d'un informe de l'Agència Catalana de l'Aigua, han tancat les comportes de nou perquè l'embassament s'ompli. Una presa per als pagesos de la qual els pagesos no  volen saber res. Una presa amb comunitat de regants de la qual la comunitat de regants es vol oblidar. El divendres fins i tot es va fer una petita cerimònia pel tancament de portes de la infrastructura, però al poble ningú sabia res. L'alcalde, David Alquézar, que ha repetit infinitat de vegades que els caps pensants del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Medi Natural van a la seva en la qüestió de la presa, va fer de convidat de pedra d'aquesta inauguració.

La de Tous és una obra que va ser iniciativa de la Generalitat durant el pujolisme sense que hi hagués cap demanda del territori. Inaugurada el 1997, mai ha funcionat a ple rendiment i s'ha buidat un parell de vegades. El darrer buidatge, el 2009, va deixar la presa -inútil des del punt de vista del regadiu, però un entorn agradable com a passeig- com un erial. En definitiva, una infrastructura en terreny anoienc que serveix per als jocs de mans d''experts' d'una administració que no coneix el territori.

La presa de Tous com a inversió per  al regadiu és una despesa prou costosa feta a l'Anoia però que cap anoienc té previst utilitzar. Un exemple del que passa sovint en aquesta comarca, on sempre s'esperen solucions des de fora, i des de fora fan les inversions amb criteris més que discutibles. La presa de Tous és el paradigma de les solucions que ens porten els altres i que tenen efectes lamentables. El polígon de Can Parera, que l'Incasòl va urbanitzar a cuita corrents sense que ningú atinés que calia que hi arribés la llum abans perquè alguna empresa valorés instal·lar-s'hi; o la Ronda Sud, que Montilla i Nadal van inaugurar talment com si pels seus dos carrils hi haguessin d'arribar carretons de manà del cel, són els exemples d'aquest estil.

Primer, els anoiencs -no només els dirigents- hauríem d'aconseguir un consens sobre quin model de comarca volem abans d'esperar inversions salvadores que cada cop serà més difícil que vinguin. I la ciutadania anoienca ha de començar a pensar també que les solucions han de venir de projectes propis, endògens; molts dels polítics de la comarca, amb idees com el Pla Estratègic que duu quatre anys mort, haurien d'intentar no espatllar les coses que van bé en comptes d'iniciar projectes faraònics.