Ara resulta que anar a la “casa del poble” (digues-li Parlament de Catalunya) a exhibir pancartes, cridar consignes contra les retallades socials, intentar impedir l'entrada dels qui diuen representar-nos (en tot cas es representen a elles mateixes o a aquelles persones que els han votat, no?), o pintar una gavardina d'una d'aquestes representants... suposa la condemna de 3 anys de presó!

Els mateixos que tenen la democràcia segrestada parlen ara de setge al parlament... Va ser una emboscada programada, amb un dispostiu policial planificat per criminalitzar un moviment de protesta històric que, malgrat tot, encara és viu i batega. Ens diuen provocadors, però com no ho hem de ser davant de la seva provocació constant, a les retallades en serveis i drets bàsics, a la corrupció institucionalitzada, al monopoli de la violència... que sí, que hi ha mil maneres de respondre, de manera “civilitzada”, però ves per on, que agafin la seva civilització i bon vent i barcanova!

Sé que pot semblar díficil, delicat i fins i tot injustificable legitimar una protesta social que intenta impedir l'entrada dels representants del poble a la casa del poble, però m'és igual, m'és absolutament igual, de fet, ja fa anys que m'és indiferent.

La meva visió del món no es basa en una ètica comuna o compartida sobre el bé i el mal, sinó en quelcom més efímer, més visceral, potser més irracional al cap i a la fi, no ho sé, ho sento (del verb sentir dins l'ànima). No tinc una carrera de dret, ni un postgrau en ciències polítiques, ni un màster de periodisme, no cal (per acabar a la cua de l'atur no cal), però tinc clar que “qui la fa la paga”... I tinc clar que sempre la paguen les mateixes, les de baix (les de baix a l'esquerra especialment).

Paraules com "demòcracia, justícia, llibertat"... de què serveixen? A qui serveixen? Per condemnar, detenir, empresonar, aïllar, maltractar, torturar, humiliar, desallotjar, contaminar, aniquiliar, expulsar, assassinar, explotar... no cal, gràcies, a les coses pel seu nom. Indignació o frustració.

S'erigeixen com els representants del poble (un cop cada cuatre anys i perquè són les normes de l' inamovible joc macabre de la democràcia), escullen a dit qui otorgarà la seva impunitat als tribunals, qui defensarà a cops de porra els seus interessos, i fins i tot qui i com transmetrà el pensament únic “del todo va bien” dia rere dia, tertúlia rere tertúlia i portada rere portada.

Haver nascut en un o altre indret del món determina el dret, gairebé diví, de viure, sobreviure, malviure o morir. Però quan aquest dret a existir s'otorga indiscriminadament no nomès pel lloc on hom neix, sinó el context on creix i es podreix és, si més no, quelcom injust.

Hi ha una classe de “persones” o persones amb classe, que s'han adjudicat el privilegi de viure per sobre de les possibilitats del maldestre destí de la resta de la societat i del conjunt del planeta, a la qual, per més inri (cinisme), diuen representar.

Una classe de persones intocables no pas per la seva vulnerabilitat per qüestions d'edat, orientació sexual o tendència ideològica, sinó que persones, de carn i ossos, intocables per la seva posició i relació amb el poder dominant, que domina i sotmet. Per a  ells delinqüènica és tot allò que pot fer trontollar el seu “xollo”

Ja n'hi ha prou! Ells seran els intocables, però no seran els indestructibles. Tenen els diners, tenen la justícia, tenen la premsa... però no ens tindran mai a nosaltres!