No recordo el dia que vaig decidir fer una carrera universitària però, per altra banda, tampoc recordo que mai dubtés que havia d'estudiar. Vaig néixer  l'any 1978, filla d'una transició democràtica i d'una generació que semblava que ho podíem arribar a tenir tot. Havíem d'estudiar, així ens ho deia la societat, els nostres pares i els nostres avis. Calia que ens procuréssim el que els nostres pares no havien tingut, uns estudis que serien la porta a una vida meravellosa de carrera professional, diners i èxits. Els nostres pares lluitaven per poder facilitar-nos allò que ells no havien pogut tenir: la possibilitat d'estudiar. Érem joves, amb ganes de menjar-nos el món i amb ganes d'estar formades, sobretot les dones que durant anys havien estat en les seves funcions de cuidadores i que no havien pogut accedir a les universitats i a les professions qualificades. 

L'any 95 una coneguda marca de cotxes va llançar un anunci que qualificava els joves com a jasp: "jóvenes aunque sobradamente preparados" encara que es van deixar la "coletilla": "inscrites a l'atur". Sembla una profecia però amb grans diferències. El jove de l'anunci tenia varis títols, un cotxe i una certa prepotència que posava en qüestionament els seus superiors. Avui en dia, és complicat poder veure un jove amb dues llicenciatures ja que els preus dels estudis s'han fet inaccessibles per a molts joves i moltes famíles, també seria difícil veure'l amb un cotxe ja que segurament aniria amb transport públic (si s'ho pogués arribar a permetre) i molt menys veuríem aquesta actitud cap a un superior probablement per por a poder perdre la seva feina. Segurament coincidiríem en una cosa: el jove portaria també 6 anys i segurament també treballaria dotze hores i la seva feina tampoc seria reconeguda. 

Avui pensava en els meus avis que van passar una guerra civil de la qual no van voler parlar mai però  els seus ulls algun cop reflectien la por, la tristesa i la fam que havien passat. No volien parlar del passat i van aprendre a treballar i lluitar incansablament pels nostres drets. Uns drets que van costar molt d'aconseguir i que ens els han robat i retallat sense vergonya i amb total impunitat. Ens han pres el futur, som la generació sense futur que precedeix la generació ni-ni, que ni pot estudiar ni pot treballar.

Cada cop que penso en els meus avis penso que no podem deixar de lluitar. Els devem a ells tot el que van fer per nosaltres. Els nostres avis i els nostres pares van lluitar per fer-nos una vida millor. Els devem a ells continuar amb la lluita i fer valdre els nostres drets perquè nosaltres som néts i fills de qui no es van deixar véncer i en nom d'ells no ens podem rendir mai. No vull mirar la cara dels nostres fills i que vegin en nosaltres la derrota. Qui lluita pot perdre, qui no lluita està perdut!