No vull un país normal, vull un país feminista

22 dones mortes a causa de la violència de gènere als Països Catalans en el que portem del 2014, 4.346 denúncies sobre violència de gènere en el segon trimestre de 2014 a Catalunya i 11.000 trucades anuals de mitjana al telèfon de la Línia d'atenció a les dones en situacions de violència.

Dades i més dades que trobes en desenes d’informes a la xarxa que fan posar els pèls de punta. I és que sembla que s’hagi convertit en una normalitat parlar de les víctimes de violència masclista.

Normal. Agafo el diccionari i busco la paraula normal: "D’acord amb una norma establerta, que no se’n desvia; Que és conforme al tipus més freqüent, com d’ordinari; Que és conforme al tipus més freqüent, com d’ordinari"… Em fa por la paraula normal quan parlem de masclisme i de violència de gènere.

Cal parlar clar, el masclisme mata i no només mata, sinó que viola, humilia, controla, discrimina, amenaça, insulta, menysprea, falta al respecte, anul·la … per això em declaro feminista i crec que amb l’oportunitat de fer un nou país com ara (i ara més que mai?) hem de tenir clar aquest concepte. Sovint quan emprem la paraula feminista veus cares de rebuig, rebuig perquè no entenen el vertader significat de feminisme, feminisme no vol dir el contrari de masclisme. El feminisme no vol dir que les dones volem ser superiors als homes i tampoc que les dones volem un acte de venjança davant de segles d’opressió. El feminisme no és una lluita contra els homes, és un moviment de dones que pretén canviar el món perquè sigui millor per a tots i totes. El feminisme però sí que sorgeix com una resposta al masclisme, ja que és un moviment per l’alliberament de les dones en una societat patriarcal i en un sistema capitalista que encotilla  les persones limitant els seus temps, cossos, llenguatge, sexualitat, treballs, etc.

En el cas dels treballs, la societat masclista considera com a treball només aquell productiu, essencialment realitzat per homes i remunerat amb sous més alts (com a “caps de família”) i abandona a mans de les dones les tasques reproductives i de cures, tasques absolutament bàsiques per a la vida que a banda d’estar mancades de reconeixement social i econòmic han patit les pitjors retallades d’un sistema suposadament de benestar.

En el cas dels cossos o la sexualitat just acabem de sortir de l’ensurt  que l’Estat, de nou, controlés els cossos de les dones i i pogués decidir com si fóssim menors d’edat ( o boges) si tenim dret o no a ser mares, utilitzant un pervers discurs proteccionista que un cop més remetia  ja a la clàssica dicotomia dona bona (mare) o dona dolenta (puta), present encara en la majoria de discussions que podem veure en programes casposos de TV.

Hi ha qui diu que la igualtat ja existeix i jo dic que no. Que sí que és cert que les coses van canviant i que el masclisme més evident cada vegada és més reprobable públicament. Però no ens enganyem! El masclisme, com el racisme, continua i es transforma i s’invisibilitza en forma de micromasclisme, de sexisme amb to benevolent. Canviem el xip. No volem lamentar-nos més com a víctimes, volem revaluar-nos i lluitar contra el masclisme. No vull que les meves paraules siguin un atac contra ningú, sinó una reflexió col.lectiva: tots i totes hi sortim guanyant!

No hi haurà un país de persones lliures si les dones no ho són: construïm un nou país lliure de masclismes!