Donald John Trump, autoproclamat ‘Mister Brexit’, era aquell manefla que, segons gurus de mig món, mai dels mais guanyaria les primàries republicanes. I les va guanyar, i no contra pocs rivals. Després, va ser aquell capsigrany a qui, ja en campanya electoral, no li quedaria altre remei que centrar el seu dretà discurs perquè mai un candidat a les eleccions americanes guanya si no es modera. Trump es va extremar, i ha guanyat. Diuen ara aquells mateixos savis que quan sigui president no farà les bestieses que ha dit que faria. Desconec en quin encert afermen ara el nou i aventurat pronòstic, però dóna la impressió que Trump tornarà a fer el que li doni la real gana.

Com ha dit l’expresident d’Uruguai, José Mujica, quan li han preguntat el seu parer sobre l’elecció de l’esperpèntic personatge: “Socors!”.

Davant la concurrència contra pronòstic del milionari a les eleccions americanes, tot feia pensar que, com van fer els socialistes francesos en les eleccions de l’any 2002 quan van haver de triar entre el conservador Chirac o l’ultra Le Pen, els nord-americans no propers a Hillary, demòcrates i també republicans, la votarien amb una pinça al nas atorgant-li el trist honor de mal menor. Lluny d’això, els electors de la primera potència mundial han fet just el contrari dels francesos: la pinça al nas se l’han col·locada per votar Trump (Le Pen) i no a Hillary (Chirac).

El més distret de tot plegat és que ara quasi tothom ho veia a venir. I, fins i tot aquells que van errar tots els pronòstics, s’atreveixen a dir perquè ha passat el que ha passat i què passarà a partir d’ara. Doncs jo confesso que em pensava que guanyaria Hillary Clinton. És més, ho tenia tan clar que si hagués pogut votar ho hagués fet per la candidata dels Verds, Jill Stein, i em temo que no sóc l’únic. Val a dir que ho hagués fet davant la impossibilitat de votar Bernie Sanders que, lamentablement, va ser esborrat de l’escena política estatunidenca després dels rocambolescos processos de primàries nord-americanes. La gent demandava un canvi radical i, atès que Hillary no els el podia oferir, l’han anat a buscar als antípodes de l’establishment. El discurs de Sanders hauria pogut ser un bon antídot al populisme del tronat ja president electe.

De fet, vistos els resultats, és fàcil trobar a faltar els vots del veterà Bernie. Comptats i debatuts, sembla que una bona pila d’aquelles adhesions han decidit no fer costat a Hillary i, o s’han quedat a casa o han triat opcions minoritàries. Així, es parla poc de la figura del candidat llibertari Gary Johnson qui, salvant les no poques distàncies, vindria a ser el tercer en discòrdia. Quants vots teòricament de Hillary (abans d’Obama) s’ha endut Johnson i en menor mesura Stein i es podia haver endut Sanders?

La veritat és que, ben mirat el daltabaix, més que guanyar les eleccions Trump (en anglès, triomf), les ha perdut Hillary Clinton.

L’únic consol que ens queda als qui pensem que Trump és una legítima molt mala elecció, és que Michael Obama es presenti a les eleccions de l’any 2020 i les  guanyi.

Trobarem a faltar Barack Obama.