L’altre dia (dimarts, 13) vaig anar a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada per fer costat al president del meu país, que ha estat imputat per posar unes urnes de cartró a disposició dels catalans perquè poguéssim votar o no la independència. La veritat és que a mi el ‘nou’ 9N no em feia el pes pel descafeïnament al qual havia estat objecte, però això no li resta fermesa al gest: no es pot criminalitzar un polític per facilitar el vot a la gent. És més, difícilment un país em podrà convèncer a formar-ne part si prohibeix una cosa tan essencial com votar, encara que l’emparin les lleis o just perquè té lleis, injustes i temptadores de desobediència, que ho sostenen. Per això vaig acceptar el convit de la queixa. Hauria fet el mateix, es digués el president encausat Artur, Josep, Jordi, Pasqual o Pepe.

Posats a confessar, Mas no ha estat mai sant de la meva devoció. Recordo que, quan Pujol el va assenyalar digitalment com l’elegit, vaig simplificar: “un gris gestor rellevant un monstre polític, mal negoci”. Obro parèntesi: cal recordar que per aquells temps el gris s’havia posat de moda en política i que Montilla arribaria a president (el tanco). Ara resulta, però, que Mas no era tan gris com aparentava i la monstruositat de Pujol ha traspassat els termes elogiosos en què va ser concebuda per enfangar-se en la literalitat de l’expressió. La transformació del fill pròdig de mer i grisenc gestor (amb tots els respectes al digne ofici) a polític messiànic ens ha deixat a no pocs bocabadats.

Ara que la CUP esfulla la margarida: Mas sí, Mas no... M’hi declaro solidari perquè entenc el dilema Baños. Si el president Mas es pogués partir en dues meitats m’atrauria aprofitar la porció del líder més internacionalitzat, estratega, poliglota i audaç, que defuig el recer del plasma. Però com que Mas és indivisible, o això crec, amb la primera meitat te’n regalen una altra més difícil d’empassar. A la motxilla en Mas també hi tragina pedres que, en un moment determinat, poden ser una rèmora en el llarg camí cap a Ítaca: entenguis, excés de zel en les retallades o corrupteles variades. En la seva defensa sempre podrà dir que l’ofec venia de fora i que, a dia d’avui, és net de tota culpa. Però algú, memoriós, recordarà que l’angelet viu de la cosa pública des de l’any 1982 i ha estat la mà dreta de Pujol quan la família ja duia el carro pel pedregar. També pot al·legar ignorància, però l’omissió tampoc esdevé bona targeta de visita. Els Baños hauran de sospesar, doncs, les dues meitats de Mas abans de cridar eureka. 

Triïn el que triïn, torno al principi de la llauna i em mantinc al costat del president per haver tret les urnes, encara que de cartró, i haver-se’n declarat el màxim responsable. Si el conglomerat de poders que regeixen Espanya actualitzés el seu software, evitaria incrementar el santoral amb nous màrtirs.