Article de Xavier Ferràs: 'Innovació i competitivitat'

Però, quina és la naturalesa del fenomen? Per què ara cal decididament construir una cultura innovadora, formar directius innovadors, i generar empreses innovadores? En primer lloc, per la intensa pressió competitiva. En poc menys d’una dècada, mitja humanitat ha entrat en el joc de l’economia de mercat: Brasil, Rússia, Índia i la Xina, entre d’altres, s’han convertit en formidables competidors nostres. Europa ha sortit de la zona de confort. En segon lloc, per la velocitat del canvi tecnològic: la intensa competència i les oportunitats que ofereix la tecnologia fan que disminueixi dràsticament el cicle de vida del producte i del servei. No podem esperar mantenir les mateixes gammes de productes en el mercat durant gaire temps, haurem de ser capaços de generar contínuament noves onades de producte que seran ràpidament desbancades per productes substitutius o millorats, però dels quals haurem de capturar uns marges elevats durant el breu temps que es mantinguin en el mercat. I per això, hauran de ser productes sofisticats.

L’economia, doncs, agafa una perspectiva evolucionista: les empreses es modelen com a organismes vius que tenen unes regles de joc clares, de supervivència i de mort: si obtenen beneficis, i poden reinvertir, continuen endavant. Però si no, moren inevitablement. I en aquest joc evolucionista, no necessàriament sobreviuran les empreses més grans, ni les més fortes financerament, ni les més experimentades en el seu àmbit d’operacions... Sobreviuran les que millor s’adaptin al mitjà. Les més flexibles i ràpides entenent i capturant les oportunitats de l’entorn. Aquelles que sàpiguen valorar els canvis de l’entorn. Amb l’inconvenient que l’entorn canvia de forma dramàticament accelerada i, a voltes, imprevisible.

Per això, òbviament, caldran normatives i entorns legals flexibles, que permetin a l’empresa adaptar-se ràpidament a noves condicions de contorn (fluctuació de la demanda, obertura dels mercats, aparició de nous competidors, irrupció de noves tecnologies). I, de la mateixa manera que l’evolució de les espècies es dóna a través de mecanismes de variació (mutacions, canvis aleatoris en l’ADN) i selecció (triomf dels canvis que permeten una millor adaptació al medi), les empreses del segle XXI hauran de ser capaces de generar les seves pròpies mutacions. En aquest cas, no aleatòriament (com en un ecosistema biològic), sinó de forma intel·ligent i planificada: innovar és un concepte emergent de gestió. No és la superposició d’un conjunt d’iniciatives que parteixen d’idees peregrines, sinó que significa la incorporació de tècniques sistemàtiques de gestió orientades a adaptar permanentment l’empresa (la seva estratègia i la seva estructura) a l’entorn.

I, en aquest nou model d’empresa, orientada al canvi i a la innovació perquè l’entorn és canviant dia a dia, la tecnologia jugarà un paper fonamental. Es pot innovar en molts camps (en logística, en canal comercial, en organització de processos, en servei postvenda, en mecanismes de finançament...). Però la tecnologia és una dimensió fonamental de la innovació.

Per què? Doncs, com a mínim, per tres motius fonamentals:

• En primer lloc, perquè la tecnologia modifica de forma no lineal les funcions de producció. El canvi de paradigma tecnològic pot significar increments de productivitat exponencials. Imaginem com s’ha incrementat la productivitat en entorns d’oficina amb la irrupció del correu electrònic o de la Blackberry (que significa, gairebé, portar l’oficina a la butxaca). Què ha significat, per exemple, la irrupció de l’ordinador personal (un cop la tecnologia de semiconductors ha estat madura per desenvolupar-lo). O, imaginem com s’altera la funció de producció de la navegació quan es passa d’un paradigma tecnològic de navegació a vela a aeronavegació. Si viatjar de Londres a Nova York al segle XVII comportava 6.000 hores, avui, amb avió, podem arribar en 6 hores.

• En segon lloc, perquè la tecnologia permet operar en condicions de monopoli. Disposar d’una tecnologia pròpia elimina els competidors (perquè ningú més ho sap fer). Però, a més, si la tecnologia està protegida industrialment, ningú més ho pot fer (perquè la llei ho prohibeix). Una patent, de fet, és la concessió legislativa d’un monopoli temporal.

• En tercer lloc, perquè existeix tecnologia a disposició en l’entorn, i el ritme de generació de tecnologia és absolutament ingent. Cada cinc anys es dobla l’estoc de coneixement mundial, acumulat en universitats, centres de recerca i centres tecnològics. Occident, des dels anys 80, ha fet un esforç intens de generar coneixement diferencial. Catalunya, específicament, significa ja l’1 % de la producció científica mundial. Hem superat a Finlàndia (un dels països més competitius del món) en quantitat i qualitat de publicacions científiques. El repte, ara, és aconseguir que la nostra indústria absorbeixi aquesta tecnologia i la transformi en avantatges competitius.

Siguem, doncs, optimistes. Tenim reptes de primera magnitud, però disposem de les capacitats necessàries per abordar-los.