Albert Riba: "Estem molt poc acostumats a educar en el fracàs"

Has triomfat en el món de l’emprenedoria sense estudis universitaris, com t’ho has fet?

Sí, tinc reconegut que sóc un fracàs escolar. Després de cursar BUP i COU no vaig aconseguir entrar a la universitat. Em vaig posar a estudiar als 25 i als 30 anys. Tot i això, sempre m’he anat auto formant a nivell de llibres o entrevistes entre d’altres. Jo hi crec molt en la formació. El que passa és que si tens formació però no tens actitud no et serveix de res i si tens formació i actitud et serveix per molt.

Creus en la formació però no has estudiat?

Tenim un sistema educatiu que no està preparat per educar. La societat no està preparada per educar en la inquietud a les persones sobre el què volen desenvolupar i fer amb la seva carrera.

L’emprenedoria és una moda?

Per a mi, l’emprenedoria és un dogma. Jo sóc emprenedor perquè vull emprendre no perquè tinc la necessitat. Actualment estem parlant més de necessitat de potenciar l’emprenedoria per la crisi que no pas pel fet que hi hagi una cultura emprenedora. Crec que estem arribant a un moment de saturació. Tot i això, crec que l’emprenedoria és una bona eina per passar la crisi.

Quan hagi passat la crisi, ningú parlarà d’emprenedoria?

Si quan acaba la crisi s’ha deixat de parlar d’emprenedoria, senyal que no teníem cultura emprenedora. Si seguim parlant d’emprenedoria i fem coses emprenedores, serà bo. Però en general tenim un problema: no tenim cultura emprenedora.

Ens falta avançar com a societat, en aquest sentit?

Si, molt. Fixa’t però en una cosa: si jo dic a la gent que emprengui per una necessitat, no li estic donant cultura, li estic donant un  termini curt. L’important és que hi hagi aquesta cultura. El que a mi m'ha donat la formació és la capacitat de discernir tot això. I formació no només és universitat eh...també hi ha llibres...

Quin consell donaries a algú que es volgués iniciar en el món de l’empresa?

Primer de tot, que tingui clar que aposta per un estil de ser emprenedor. I en segon lloc, que tigui clar que possiblement el primer projecte no li sortirà. En el món de l’empresa has de caure, tornar-te a aixecar, caure i tornar-te a aixecar. Sempre s’han de buscar les coses on hi ha la passió sense deixar de banda la formació.  

Ets empresari, però també conferenciant, tertulià...i ara també escriptor. Com et vas iniciar al món dels llibres?

Jo em vaig decidir a escriure perquè quan tenia 20 anys i volia fer coses, els meus amics no m’entenien i em costava trobar gent amb qui dialogar i amb qui em pogués entendre. Llavors vaig descobrir els llibres. Tot i que ja havia llegit abans, en aquest moment de la meva vida em vaig apassionar per llibres concrets. Llavors em vaig preguntar: “t’imagines poder ser tu qui estigui a l'estanteria algun dia?".

El març del 2013 vas publicar el teu primer llibre, “Mamut o Sapiens” i al gener del 2015 “La paràlisi que activa”. Has publicat els llibres en moments vitals diferents?

El meu primer llibre naixia de l’actitud necessària per transformar les coses. “Mamut o sàpiens”, et vols extingir o vols seguir viu?, tracta de com les persones assumim nous reptes i de com aquests nous reptes representen una gestió del canvi per a  nosaltres. En el segon llibre, “La paràlisi que activa”, explico com aquestes inquietuds per gestionar un canvi, són les mateixes que tenim els emprenedors per muntar empreses i són les mateixes que han de tenir les persones que treballen en corporacions per gestionar els àmbits interns. No crec que siguin moments vitals diferents, però sí que és una evolució, un cicle vital que és del que parlo sempre.

Per què el discurs que es pot veure en els teus llibres sempre intenta donar la volta al fracàs?

Intento demostrar que estem en un entorn econòmic d’allò més intens. Les necessitats per superar una adversitat o una malaltia són molt comunes.  En el segon llibre deixo de banda el concepte de fracàs i ho enfoco a les adversitats. Parlo de “claus” per prevenir i superar, per mirar de no caure tan avall quan caus. Perquè tots caiem eh...

Estem poc acostumats a veure el fracàs com una virtut?

Si, estem molt poc acostumats a educar en el fracàs. El fracàs hi és, existeix. La gent diu “no, el fracàs no existeix si t’has aixecat”.  No és veritat! Si he tancat una empresa l’he tancat, si la dona m’ha deixat, m’ha deixat i si he suspès he suspès. Acceptem el fracàs com a tal perquè hi és. Si no l’acceptem, no el podem superar.  Si que és cert que parlem molt poc del fracàs. Ho hem de normalitzar. Crec que les persones que hem passat dificultats o adversitats hem d’explicar-ho. No des del sentit egocèntric, sinó perquè explicar-ho, en el fons, inspira a la gent. Quan les persones aprenen a verbalitzar les seves adversitats, en primer lloc, ho superen més ràpidament i en segon lloc, poden ser font d’inspiració per a altres.

Ets un inspirador?

No, senzillament crec que el fet d’haver tancat una empresa pot servir a emprenedors perquè acceptin que tancar-ne una no és un problema. Mira, amb els anys, qui ha obert una empresa, abans n’ha tancat una. Qui està amb parella, abans n’ha trencat alguna, qui ha estudiat, també ha suspès un examen, si tothom ho fa per què no ho diuen? És important tenir capacitat de verbalitzar-ho, però no amb victimisme, eh! Sinó amb aprenentatges.

Et consideres un autor de llibres d’autoajuda?

Per a mi no és despectiu eh. Primer, jo a una persona no la puc ajudar si ella no es vol deixar ajudar. Un s’ha de començar a ajudar a un mateix. Tant me fa com en diguin, o autoajuda o desenvolupament personal...si el meu llibre serveix per superar una adversitat, perfecte. Això sí, intento que els meus llibres siguin més de sentit comú, no tant de caire espiritual.

Com vius el fet de ser un autor mediàtic?

Jo crec que sóc el mateix de sempre i lluito cada dia per ser el mateix de sempre perquè sinó m’equivocaria. A nivell empresarial, m’ha ajudat. Perquè igual que potser sí que diuen que sóc un fracàs escolar, veuen que he fet llibres, he obert empreses, imparteixo classes...i decideixen escoltar-me. Aquí a Llatinoamèrica si que m’ha ajudat, molt més. El factor de conferenciant es valora molt més aquí que a Europa.

Què t’ha canviat a la vida el fet d’escriure?

No ha canviat, l'única diferència és que el que abans m’agradava fer de tant en tant, ara vull viure d’això. Quan la gent em deia “ostres, quin canvi!” pensava: la gent es preocupa per mi perquè m’estima o és morbo? I efectivament era morbo. Volien saber com m’havia recuperat d’una paràlisi facial. I a partir d’aquí naixia el llibre. El llibre neix amb l’objectiu d’explicar quines són les claus per prevenir i superar les adversitats que tens quan comences un projecte.

Al segon llibre parles de la importància de saber parar i agafar aire. Des que ho vas aplicar a la teva vida, vius millor?

Després de la paràlisi em vaig adonar que la meva vida anava a 140 quilòmetres per hora quan la gent del meu voltant anava a 80 i jo no ho entenia. Vaig creure que necessitava un lloc on parar i fer una pausa. Vaig descobrir Montserrat i vaig veure que anant-hi un cop cada tres mesos tornava de conya. Tot el que tenia pendent ho acabava, m’ajudava a pensar, a planificar i a fer balanç. Ho explico al segon llibre, són les pauses programades: igual que em planifico les meves obligacions em planifico el que m’ajuda a fer una pausa.

Creus que ens fa falta?

I tant! Crec que un dels principals problemes que tenim és que no sabem parar. Si a fora hi ha incertesa i si per gestionar aqueta incertesa em dedico a fer gestió no paro a pensar i acabo fent coses que no sé per què les faig. Les pauses programades ens ajuden a pensar què és el que volem fer. Ho hem de fer, hem de buscar escenari. Cal espai per parar i pensar, llavors t' adones dels disbarats que fas.