'Als governs els comença a agradar pendre decisions en les empreses'

Un igualadí al Banc Mundial. Amb quins països treballa l'IFC?

L’IFC és la branca privada del Banc Mundial. Al contrari del que molta gent pensa, el Grup Banc Mundial està format per quatre institucions: IBRD, IFC, MIGA i IDA. L’IBRD (International Bank for Reconstruction and Development) treballa directament amb els governs nacionals. L’IFC, pel contrari, treballa només amb empreses del sector privat, és a dir, on el govern no té una presencia significativa. Treballem amb dos grups de països: els donants i els receptors. Els donants són països que han assolit un determinat grau de desenvolupament econòmic i que aporten fons al IFC per fer inversions en països receptors. Aquests són bàsicament països emergents.

Quins criteris seguiu per treballar amb uns o altres països?

L’IFC només pot fer inversions en empreses en països emergents. Partint d’aquesta premissa, es defineixen estratègies per cada país en funció de les seves necessitats (per exemple, una gran prioritat és l’Àfrica Subsahariana a on el darrer any es van dedicar el 30% de les inversions). L’eix bàsic de l’estratègia de l’IFC és la creença que el sector privat (i en especial les petites i mitjanes empreses) són el veritable motor del desenvolupament econòmic d’un país, així com la principal font de creació d’ocupació.

Quin tipus d’aportació es fa?

Les inversions s'adrecen a cobrir els sectors bàsics de qualsevol economia: infraestructures, finances, energia, agricultura, industria, servies, educació i sanitat. Respecte els tipus de productes que s’ofereixen, no és diferencia massa d’un banc d’inversions o comercial, ja que tant pot fer adquisicions d’empreses, com estendre préstecs o productes que ajudin a les empreses a mobilitzar fons i a accedir als mercats de capitals.

No es pot veure un greuge cap als possibles inversors, privats per exemple?

Qualsevol transacció que es realitza ha de seguir paràmetres de mercat (és a dir, els diners no es regalen…). La idea és demostrar a altres inversors internacionals que es poden fer projectes en països emergents en condicions de mercat i de manera rentable, de manera que eventualment les acabin fent elles. De fet, paradoxalment, l’objectiu últim de l’IFC és desaparèixer, ja que això voldria dir que les empreses privades dels països emergent tenen accés als mercats de capital i a finançament…

Quins són els resultats en aquests països gràcies a l’IFC?

Com moltes altres situacions, els resultats són sempre difícils d’avaluar. No obstant, a l’IFC s’està constantment fent estudis de com impacten les inversions que és fan. De fet, qualsevol inversió que s’aprova ha de tenir una sèrie de paràmetres clarament quantificables de l’impacte en el desenvolupament d’un país (quants llocs de treball es creen, quin augment es produeix en el nivell de "bancarització" o quants kilòmetres d’autopista es construeixen). Si parlem de números, l’any passat l’IFC va fer inversions per un total de 14,5 bilions (americans) de dòlars i això és va traduir en la creació de 2,1 milions de llocs de treball, hospitals per 5,5 milions de pacients, escoles per 1,2 milions d’estudiants, energia per 200 milions d’habitants, connexió telefònica per 220 milions de persones, i 9.8 milions de préstecs per petites i mitjanes empreses.

Com afecta la crisi mundial a aquests països?

Inicialment la crisis mundial va tenir un impacte molt significatiu en tots els països emergents. En crisis anteriors, com a Argentina al 2001, Rússia al 1998 o Mèxic al 1994, les crisis començaven en aquells en el quals tenia un gran impacte negatiu, però els països econòmicament més poderosos no eren afectats directament i podien, eventualment, ajudar a recuperar les economies d’aquells països. En la crisis actual això és diferent, ja que la crisis és va iniciar precisament a les potències econòmiques i d’allà es va traslladar als països emergents. I aquests n'han sortit perjudicats, no necessàriament perquè haguessin fet les coses malament, si no perquè les empreses europees i americanes van començar a repatriar els fons per sobreviure la “seva“ crisis particular. Com a conseqüència, les empreses van perdre l’accés al finançament i això va portar a una davallada econòmica molt significativa.

Perillaven les entitats financeres?

Paradoxalment, a diferencia dels països desenvolupats, les institucions financeres als països del tercer mon no han sofert tant dràsticament, bàsicament degut a que no van ser tant actius en els mercats dels complexes productes financers que estan a la gènesis de la crisis. Com a resultat, en la majoria dels països emergents els governs no s’han vist obligats a injectar fons i per tant han tingut més liquidesa per afrontar alguns dels problemes socials resultants de la crisis.

Quins països es recuperaran abans?

Pel que fa als paisos emergents, el factor fonamental que determinarà la velocitat de recuperació de cadascun d’ells està directament lligada a com cada país va aprofitar els anys de bonança econòmica per construir una estructura sòlida. Països com Brasil, Xile, Perú o Colòmbia, que durant els anys de creixement econòmic es van dedicar a preparar les seves institucions pels moments dolents, ja estan donant senyals de recuperació. Pel contrari, països com Argentina o Bolívia, on els governs han estat molt més enfocats en el curt plaç, els costarà molt més recuperar-se.

Els més afectats?

Són possiblement els països de l’Europa de l’Est, que han sofert la “tempesta perfecta”. Per un costat, molts d’ells és la primera crisis real que afronten com a països independents i per tant no tenen els mecanismes per resoldre-la. Per altra banda, els països d’aquesta regió van tenir un creixement espectacular, fonamentalment degut a les seves exportacions als països de l’Europa occidental. Aquestes exportacions es van tallar en sec durant la crisis. Finalment, moltes empreses d’aquesta regió estaven en procés d’accedir a la Unió Europea i per tant es van veure amb cor d’agafar préstecs en Euros. Lamentablement, la crisis va aparèixer abans que entressin a la EU i les seves monedes es van devaluar, el que ha fet que moltes empreses hagin fet fallida davant la impossibilitat de tornar els préstec en Euros.

Quin creus que és i ha de ser el paper dels governs i les entitats financeres en aquest procés?

Ara que sembla que la pitjor part de la crisis ha passat (la qual cosa no vol dir ni molt menys que s’hagi acabat) es pot dir que la intervenció dels governs era, en grans termes, necessària i ha ajudat a estabilitzar la situació. La injecció de diners en el sector financer va ajudar a donar confiança als mercats, cosa que era molt necessària en moments de molta incertesa. Aconseguida una certa estabilitat, la maquinaria va començar a funcionar a poc a poc, i amb el temps s’ha anat recuperant una certa normalitat. Una altra cosa molt diferent és si els governs sabran acceptar un paper molt menys rellevant quan la situació millori.

Per no abusar d'aquest intervencionisme?

Ja s’estant donant casos on sembla que als governs els comença a agradar prendre decisions en les empreses. Sense anar més lluny, Citibank està intentant recomprar la participació que el govern americà va adquirir ara fa un any, i està trobant certa resistència per part de les autoritats. Així mateix, també pot tenir conseqüències negatives si els governs s’excedeixen en l’augment de regulació del sector financer. Una certa regulació pot ser positiva per evitar repeticions d’errors que s’ha comès en el passat. No obstant un excés pot ser contraproduent, no només perquè comporta molta rigidesa al sistema, sinó perquè no es poden preveure tots els escenaris i incentiva a les empreses a buscar escletxes per maximitzar els seus guanys. De fet, hi ha personalitats rellevants que pensen que la crisis que estem vivint es va originar per un excés de regulació. En concret per les limitacions imposades per Basilea que van fer que els bancs busquessin estructures molt “creatives” fora de balanç i que ens han portat a on estem.

I els Estats Units? Creus que amb l’Obama les coses estan canviant o canviaran?

Als Estats Units les coses sembla que, com a mínim, han deixat d’anar a pitjor, i possiblement s’està començant a anar cap una recuperació a mig plaç. Quanta d’aquesta recuperació es deguda a les decisions de l’administració Obama és difícil de dir. Per un costat, el pla econòmic de l’Obama no és tant diferent del que va iniciar en Bush. Però per l’altre, si que és cert, que és un personatge que ha portat una certa estabilitat i que ha ajudat a enfocar-se en solucionar els problemes. A dia d’avui la seva popularitat ha baixat força, la qual cosa demostra que sempre és més fàcil estar a l’oposició que al govern. El balanç s’haurà de fer la final dels quatre anys de govern, tot i que fins ara hi ha coses positives, com el cert ambient de “concòrdia” domèstica i internacional que mencionava abans, i coses no tant positives, com la falta de concreció d’algunes de les seves promeses (com ara Guantànamo o Irak).

De la teva experiència “americana”, què caldira que canviés o evolucionés en el panorama català i anoienc?

Aquesta és una pregunta difícil de respondre des de la distancia. A nivell general, crec que més enllà dels tòpics que es solen criticar sobre els americans (alguns dels quals són certs, igual que a molts altres llocs), si que hi ha coses que es poden aprendre d’aquesta societat. Una molt important, i que segurament té força rellevància a dia d’avui, és el sentit de responsabilitat que existeix. Amb això vull dir que als Estats Units, com a tot arreu, sempre hi ha gent que no es comporta adequadament (ja sigui en el terreny empresarial o polític). La diferencia és que si algú és enxampat assumeix la seva responsabilitat, cosa que, des de la distancia, sembla que no és tant comú a casa nostra…