Anna Roig: “Hem vingut a compartir la música i, a través de la música, a compartir amor, un amor incondicional”

“La Tendresse” neix d’una trobada, casual, amb el músic capelladí Àlex Cassanyes i la seva música. Com va anar aquest encontre?

Fa dos anys vaig anar a un concert de l’Àlex, amb la seva big band, a l’Auditori de Vilafranca. Hi vaig anar perquè coneixia alguns músics de la banda, però a ell no el coneixia, tampoc coneixia la seva música. No sabia què hi escoltaria ni què em trobaria. I va ser una gran sorpresa. La música de l’Àlex és molt original i particular. Em va sorprendre molt. La seva música és molt rica en matisos i dinàmiques, juga amb les dissonàncies. La seva música em va arribar molt endins. La trobada amb la música de l’Àlex va ser una experiència vital i reconciliadora amb la música i amb l’escena. Va ser un bany de sons curatiu.

“La trobada amb la música de l’Àlex va ser una experiència vital i reconciliadora amb la música i amb l’escena. Va ser un bany de sons curatiu”

Què et va provocar aquestes sensacions?

Estava en una època en què no sabia cap on tirar, musicalment, i fins i tot me n’havia apartat bastant, de la música i de l'escena. La música de l’Àlex em va remoure, vaig tornar a sentir la música dins meu, vaig tornar a sentir ganes de fer música. Va ser com una revelació.

Va ser la guspira per llençar-te en aquest nou projecte?

Vaig escriure un mail a l’Àlex dient-li que la seva música m’havia agradat molt, que m’havia emocionat molt, m’havia arribat molt endins i m’havia fet reflexionar sobre per què els músics pugem als escenaris, sobre la nostra missió.

Per què puja als escenaris, l’Anna Roig?

Una cosa que podem fer els músics als escenaris, uns músics que estem de pas en aquest lloc que és la vida, és un regal: compartir emocions, transmetre amor, bellesa, tendresa…

“Una cosa que podem fer els músics als escenaris, uns músics que estem de pas en aquest lloc que és la vida, és un regal: compartir emocions, transmetre amor, bellesa, tendresa…”

Com vau començar a idear l’espectacle “La Tendresse”?

Al cap d’un any li vaig proposar a l’Àlex fer un espectacle conjunt; jo triaria cançons franceses que fa temps que tinc pendents de cantar, desades en un calaix, i ell faria els arranjaments. Un espectacle en què jo estaria acompanyada per aquesta banda de músics de l’Àlex, que alguns són amics meus. M’imaginava un espectacle amb el qual podríem gaudir tots moltíssim. Hem estat un any treballant-hi i tot just l’acabem d’estrenar amb molt bona acollida i uns comentaris molt bonics.

Com l’he cuinat? Amb molta cura i tendresa?

Amb l’Àlex coincidim en el fet que amb les nostres obres artístiques volem transmetre més coses més enllà del que és estrictament musical. Ens agrada cuidar molt les coses, escoltar-nos molt a nosaltres mateixos, pensant molt en els que ho escoltaran, fent que sigui com un regal per a ells. Primer vam triar les cançons, i un  cop escollit el repertori, l’Àlex es va posar a fer els arranjaments, hi va estar set mesos a tope.

Per què vau escollir “La Tendresse” com a títol de l’espectacle?

Teníem les cançons però no teníem el nom de l’espectacle. Hi havia dues cançons que es deien “La Tendresse” i vèiem que aquest sentiment era global, que totes les cançons triades tenien el seu punt de tendresa. En aquell moment no em venia gens de gust fer cançons més agressives. Buscava això, tendresa. Tot ens portava a posar el títol “La Tendresse” i vam posar com a subtítol “Hommage aux belles chansons”,  en català “Homenatge a les belles cançons”, un homenatge a les cançons boniques que m’han fet vibrar i que  he volgut portar a l’escenari.

Es tracta, doncs, d’un doble tribut. Per una banda, un homenatge a les cançons boniques i, d’altra banda, a la tendresa.

Amb aquest espectacle, tenim tres objectius. El primer, fer música, i passar-nos-ho bé fent música. L’altre, fer un homenatge a aquestes cançons boniques, que estan molt ben escrites i que en algun moment de la vida m’han arribat molt endins i m’han fet despertar les ganes d’escriure i interpretar cançons. I el tercer objectiu era transmetre aquesta tendresa, que és  molt necessària avui en dia en aquest món, on tot es compra, on hi ha tanta competitivitat, tantes exigències, on hi ha valors com la tendresa, que sembla que sigui poca cosa però que penso que és al contrari, que és una gran cosa, que si recuperem aquesta proximitat amb els altres, serem més humans, i recuperant la humanitat tot anirà molt millor. He tret aquestes cançons boniques del calaix on les tenia guardades esperant poder-les cantar algun dia. Unes cançons que tenen un punt en comú, aquesta tendresa tan necessària al nostre món.

“He tret aquestes cançons boniques del calaix on les tenia guardades esperant poder-les cantar algun dia. Unes cançons que tenen un punt en comú, aquesta tendresa tan necessària al nostre món”

Per què vas escollir la cançó francesa? La cançó i la cultura francesa van ser importants en els teus inicis i t’han acompanyat al llarg de la teva carrera musical, i de la teva vida?

Per començar, la meva mare és francesa, i la cultura francesa ha estat sempre molt present a la meva vida. De petita, escoltàvem cançons franceses a casa, m’agradaven molt però no els hi posava noms. Després, vaig estudiar educació musical a l’Autònoma i vaig anar a fer un Erasmus a França, a Lió. Allà vaig estudiar en un centre on tot el dia estàvem en contacte amb diferents tipus de música, i un dels que estaven més presents era la cançó francesa. Allà vaig descobrir un estil musical que em va captivar per la seva escriptura, composició i interpretació: la cançó francesa i vaig prendre consciència d’aquest moviment artístic i les seves característiques. La cançó em va agradar molt, sobretot per la manera com estan escrites. Els textos són impecables i tenen una música, uns arranjaments i una interpretació escènica que reforcen el text. A mi, que m’agrada molt el teatre i comunicar, m’arribaven molt aquestes cançons, tant per la manera com estaven escrites com per la manera com les interpretaven. Perquè és com si t’estiguessin explicant una historieta a cada cançó, com si et convidessin a entrar en un univers diferent a cada cançó. Això ho trobava molt xulo. Així que vaig començar a anar a classes de cançó, vaig anar a estudiar a l’École National de Musique de Villeurbanne, on podia fer tot de classes relacionades amb la cançó -que això aquí no es pot fer-,  i vaig tenir la sort de poder fer cursos com escriptura de textos, musicació de textos, posada en escena, interpretació de cançons, etc. Va ser així com vaig aprendre a fer les meves pròpies cançons i vaig animar-me a dir les coses que volia dir a través de les cançons.

Després de quatre anys d’estada a França, on es va impregnar de l’obra dels grans chansonniers, l’Anna Roig torna a Catalunya on va crear el grup L’ombre der ton chien, amb el qual va interpretar versions de cançons franceses. Tres anys després, el grup va fer un pas endavant i va passar a dir-se Anna Roig i L’ombre de ton chien, per fer cançons escrites per l’Anna. El 2009 van treure un disc homònim, amb el qual es van guanyar el reconeixement del públic i la crítica, un èxit que es va consolidar dos anys després amb el disc Bigoti Vermell, i amb el tercer, Un pas i neu i un pas, l’any 2014. Després d’aquest parèntesi, l’Anna Roig ha tornat a l’escena musical amb aquest homenatge a les cançons boniques franceses que la van enamorar.

En aquest nou espectacle fas un homenatge a unes cançons que, com dius al sots títol de l’espectacle, són “boniques”. Per què les trobes “boniques”?

Sí, almenys són les que jo trobo boniques. Pujar a un escenari i transmetre coses sempre és millor fer-ho amb coses molt personals, amb les teves coses preferides, és així com transmetràs el màxim d’emocions. Veig aquest projecte com si m’estigués fent a mi mateixa un regal, perquè tries les teves cançons preferides, et fan uns arranjaments preciosos, ets a l’escenari amb catorze músics… Fer això en directe, és un regal!

Per què has triat uns autors i unes cançons i no unes altres?

No he seguit cap lògica ni cap criteri cronològic, ni d’estils, res… Són cançons que m’han marcat al llarg de la vida o que tenia ganes de cantar-les. Algunes ja les havia cantat. Amb L’ombre de ton chien fèiem versions de cançó francesa. Per exemple, havíem cantat La Javanaise, de Serge Gains-bourg, que també canto en aquest espectacle. Hi ha una altra cançó, Maintenant ou jamais, de la Michèle Bernardque, és la que sempre canto a les proves de so, sempre, i volia fer-li un homenatge; i també hi ha cançons que havia sentit molt i que sempre pensava uala!, quina passada, com Mathilde de Jacques Brel o Ma plus belle histoire d’amour, de Barbara. Cançons que estan super ben escrites, que són molt boniques. Vaig pensar que ara tenia l’oportunitat de cantar-les. Cadascuna l’he triat per una raó diferent, i el que faig a l’espectacle és explicar, abans de cantar-la, per què he escollit cada cançó, així també situo els espectadors, sobretot els que no saben francès.

La chanson té veu d’home, però també de dona. Has incorporat alguns temes de cantants franceses dins el repertori

Sí, tot i que n’hi ha poques. Al repertori només n’hi ha dues, la Barbara i la Michel Bernard, que és una autora actual. Hi havia intèrprets franceses conegudes, com la Juliette Gréco o l’Edith Piaff, que és el gran emblema de la cançó francesa. També hi ha la Anne Sylvestre, entre altres, però d’autores no n’hi ha moltes. Però no he triat les cançons segons si fossin d’homes o de dones. No estic d’acord amb el fet de visibilitzar les dones expressament. M’agrada que se’m valori per la feina que faig, no pel fet de ser una dona. Quan escolto un artista, m’agrada l’artista; una cançó no sé si l’ha escrita un home o una dona, a mi m’agrada la cançó. Sí que hi ha poques dones en aquest repertori però totes les cançons són prou boniques i prou tendres.

“Les cançons de l’espectacle tenen totes un punt en comú: la tendresa”

De què parlen les lletres de la cançó francesa?

Hi ha de tot. Per exemple, una de les cantants actuals que m’havia marcat més al principi, per posar-me a escriure, la Jeanne Cherhal, va escriure una cançó que es diu Douze fois par an, Dotze vegades l’any, en català; una cançó que parla… de la regla. La cançó francesa ha parlat de tot!!! Tenim la imatge que la cançó francesa parla sempre d’amor, perquè associem la cançó francesa amb París, amb la ciutat romàntica, però hi ha de tot. Les cançons de l’espectacle tenen totes un punt en comú: la tendresa. Trobem la tendresa en una cançó que explica com una colla de nens van en bicicleta pels camins i estan tots enamorats d’una de les nenes; o la trobem amb la Barbara explicant que va anar a veure el seu pare perquè la van avisar que s’estava morint i no va arribar a temps i vam saber que el seu pare havia abusat d’ella, de petita, i això encara li dóna més força; és la tendresa del perdó cap a un pare que t’havia fet mal. També trobem la tendresa en dues cançons que, precisament es diuen “La tendresse” i que parlen sobre què faríem sense la tendresa i que per la tendresa ho donaríem tot. També hi ha tendresa en una cançó dedicada a “les passants”, a les persones de qui ens enamorem per un instant però que no tornarem a veure mai més a la nostra vida, un homenatge a les persones que passen fugaçment per les nostres vides. Trobem tendresa en una cançó que parla dels bonics moments viscuts amb algú que has perdut en un accident d’avió. També hi ha una cançó de la Barbara que dedica al seu públic, la cantant els diu que la història d’amor més bonica que he tingut sou ells. Sí que algunes cançons són sobre l’amor romàntic, però hi ha de tot.

Tenim la idea que la chanson és una música íntima, minimalista, a cau d’orella. Una veu i una guitarra, potser. Vosaltres la porteu a l’escenari amb una big band, amb unes composicions exquisides i curoses de l’Àlex Cassanyes, riques amb noves sonoritats i matisos, amb equilibri entre la força i la dolçor, com la tendresa. Ha estat tot un repte interpretar la cançó francesa així?

Això ho explicaria millor l’Àlex però intentaré explicar el que li he sentit dir… La formació de big band pot ser molt potent, però l’Àlex treballa d’una manera amb la qual la big band també pot tocar fluix. L’Àlex fa passar la big band per diferents dinàmiques, creant molts i diferents matisos i ha sabut adaptar molt bé el que deia cada cançó i el que necessitava cada cançó.

Heu sigut fidels a les cançons originals? Quin marge heu deixat a la reformulació de les cançons?

Algunes cançons, l’Àlex les ha fet evolucionar molt, la versió que n’ha fet no s’assemblen a l’original, però sempre ha mantingut que la lletra i el caràcter de la cançó fossin respectats.

De fet, la chanson s’insipira en el jazz, oi?

Sí, la cançó francesa ha estat molt inspirada pel jazz, no són oposats. L’Àlex ha fet molt bona feina sabent-se posar al servei de cada cançó per respectar el que ens diu, que no fos contradictori ni es fessin mal.

“Si fem i transmetem coses maques, encomanarem a la gent les ganes de fer i transmetre coses boniques”

L’espectacle, com dèiem, a part de retre homenatge a les boniques cançons franceses, és també un homenatge a la tendresa, una tendresa que es desprèn d’aquestes cançons com de moltes petites coses de la vida. 

Una de les coses que em va passar quan vaig anar al concert de la banda de l’Àlex, que explicava a l’inici, és que vaig pensar que això que feien a l’escenari era com una gran mostra d’amor. El que volem, al cap i a la fi, quan pugem a l’escenari, és fer un regal al públic. El que pretenem, a vegades passa i a vegades no, és que el públic es pugui endur allò que ha sentit al concert, que s’ho pugui endur a casa i pugui evolucionar dins seu, que pugui ser constructiu d’alguna manera. Que l’emoció que ha sentit durant l’espectacle després pugui ser positiva. Vaig marxar d’aquell concert amb aquesta sensació, pensant que ja sé què hem vingut a fer en aquest món, vaig tenir com una mena de revelació. Hem vingut a compartir la música i, a través de la música, a compartir amor, un amor incondicional, i que després aquesta energia tan bonica pugui anar fent bola i es pugui anar escampant mar endins, terra enllà. La missió que tenim com a músics és aquesta, quan estàs fent un espectacle, ja siguis músic o actor, no has de deixar indiferent les persones que tens al davant i sentir que tots, músics o actors i públic, estem vivint i compartint una mateixa vivència, i si és una cosa bonica, farà que la gent surti més contenta i amb ganes de fer i transmetre coses boniques. Si fem i transmetem coses maques, encomanarem a la gent les ganes de fer i transmetre coses boniques. Aquí, la tendresa, hi té molt de lloc. Què vull escampar jo ara al món? Tendresa. M’agradaria que hi hagués més tendresa al món. Aquestes petites coses, aquests petits gestos que tenim els uns amb els altres, escoltar-nos els uns als altres, tenir-nos en compte… Són petites coses però molt grans, que si els donem valor, si sabem escoltar més als altres, si sabem entendre als que tenim al costat, tot això, només pot aportar coses bones al món…

Un món que està mancat de tendresa

Estem en un món on tot es pot comprar. La tendresa no. No es pot comprar. La tendresa només pot sortir d’un mateix, només pot sortir de dins. Hem de potenciar-la. L’individualisme no ens porta enlloc. Hem de tenir més en compte els veïns, els companys de feina, la gent gran, la gent amb qui ens creuem pel carrer… Tots necessitem tendresa. Tots ens hem sentit sols alguna vegada, tots hem patit alguna ferida, i si no fos pels amics, pels familiars, per la gent que tenim al nostre costat, que ens han fet un gest o una paraula bonica cap a nosaltres, una abraçada, si no fos per aquestes coses, vols dir que podríem viure? O, en tot cas, seria molt trist.