'L'antidopatge és la inquisició del segle XXI'

Quan va néixer Cultura Ciclista?

L’editorial va engegar el juliol de 2012 i he de confessar que he tingut una grata sorpresa per la rebuda de la gent. Suposo que influeix el fet que sigui la única editorial de tot l’estat especialitzada en ciclisme. De moment l’editorial és petita i va a poc a poc per que estic jo sol, i a més, no és la meva feina principal.

És un hobbie?

Doncs sí. Jo sóc professor de comunicació a la universitat Rovira i Virgili de Tarragona i això de l’editorial ho faig a estones, els vespres, els caps de setmana. Però ho faig a gust per que he unit en un sol projecte les meves dues passions: el ciclisme i els llibres.

Per què vas decidir engegar aquest projecte?

Per que, a més d’apassionar-me el tema, em vaig adonar que no existia cap editorial especialitzada en ciclisme a nivell espanyol. Em refereixo a llibres que parlin de la història del ciclisme, biografies... És un espai buit en el món editorial espanyol, tot i la llarga tradició ciclista que hi ha a l’Estat. Penso que era un buit tant evident, que la gent ja estava acostumada a no trobar llibres en castellà sobre ciclisme.

Tens coneixements en el món editorial?

Quan encara estudiava a la universitat, vaig estar un any treballant en una editorial petita, ‘Llibres de l’índex’, que encara existeix. En aquell moment, l’editorial s’acabava de crear, érem dos, i ho havíem de fer tot. Això em va servir de gran aprenentatge, em va donar un bagatge important que al cap de 25 anys he posat damunt la taula. Amb això he constatat que el coneixement no s’oblida, i que el què aprenem, retorna.

Tot el procés el realitzes tu?

Si, si. M'encarreguen traduir el llibre original (anglès, francès o italià) al castellà, el disseny de les portades a vegades també ho faig jo, i la venta, a través d'internet també. Tot excepte la impressió que la fa l’empresa anoienca Romanyà Valls, de la Torre de Claramunt.

Arriscat sortir només en edicions en paper i no en digital

No per que considero que el llibre digital no és substitutiu, sinó complementari del llibre tradicional, i penso que en un futur coexistiran. és veritat el digital li restarà mercat al paper, però els motius pels quals els lectors encara compren llibres són molts. I és que a part de contingut, quan compres un llibre compres un producte elegant, amb glamur, .. La gent encara vol tenir el llibre entre les mans, el vol fullejar, olorar, tocar...

Ciclisme i dopatge són dos conceptes que malauradament estan massa units. Què en penses?

Doncs conec bé aquest tema per que l'he treballat molt. Part de la meva carrera la vaig dedicar a documentar-me sobre el dopatge, a més de publicar diversos articles acadèmics en revistes britàniques. Durant aquests anys d'estudi he observat que el dopatge sempre ha existit i no és un fenomen nou. Han evolucionat els tipus de substàncies, però segueix sent una conducta natural en l’ésser humà, no només en l’esportista. Per tant, el què s'ha d'estudiar no és el dopatge, sinó l’antidopatge.

Què vols dir?

Que el dopatge, fins fa 30 o 40 anys, era una conducta més que ajudava a millorar el rendiment, al igual que pot ser un bon entrenament, un massatge, una bona preparació psicològica, estades en altitud… Però als anys 60, aquesta normalitat va desaparèixer amb el fenomen de l’antidopatge

Com va ser aquest canvi?

Van venir uns senyors, i això està documentat, una determinada èlit blanca formada per metges, advocats, entre altres; que procedien de països protestants. Ells van implantar en el món de l’esport els valors puritans de les èlits britàniques i anglogermàniques, i a través d’una campanya molt astuta, han aconseguit convèncer a la societat que el dopatge és una aberració i que a més a més s’ha de condemnar al qui la practica.

I no és així?

Per mi això és medieval, això ho feia la santa inquisició amb les bruixes. L’antidopatge és la inquisició del segle XXI que atemptat contra les llibertat essencials de les persones. Jo faig amb el meu cos el que vulgui i ells no són ningú per dir què em puc fer o no. El dopatge es l’única esfera de l’activitat humana que es castiga el què un fa amb el seu cos. No hi ha res més. Tothom pot fer amb el seu cos el que vulgui i no passa res, excepte amb el dopatge.

Però dopar-se no és el mateix que fer-se un massatge.

Les dues són accions artificials que ens apliquem al cos per augmentar el rendiment. Segurament pot ser difícil guanyar el tour sense prendre’s substàncies farmacològiques, tal com diu l’Amstrong, però és impossible guanyar el tour sense fer-se massatges. A tothom li sembla natural que als esportistes se’ls faci massatges, però, això no és una ajuda externa i falseja la competició?.

Però aquí entra en joc la legalitat

Doncs llavors ens hem de preguntar per que una cosa és legal i l’altre no. Abans tot era legal, fins que va sorgir el fenomen de l'antidopatge. Per que acceptem el massatge i no el fet de dopar-se? Les dues coses són conductes artificials. Penso que tots hauríem de fer una reflexió sobre qui són els dolents d’aquesta pel·lícula.

Per acabar i canviant de tema, com a professor de la URV, et sembla bé canviar el nom de la universitat?

A mi m’és igual, ja m’està bé. Ara el meu anàlisi és que tot plegat és una polèmica política. Ho va ser el 1991, quan es va posar el nom Rovira i Virgili a la universitat (en honor a un intel·lectual nacionalista de Tarragona), i ho és ara, en el context actual, quan el PP fa aquesta proposta.

Creus que si es canvia el nom, la universitat podria perdre prestigi?

No sé si perdria prestigi, però segurament la gent no la identificaria tant ràpid com ara. Crec que si una marca gran funciona, i el seu nom està consolidat, el millor és no tocar-la ni canviar-li el nom.