Antònia Enrich: “Les coses han de sortir de les entitats, són la base de tot”

Comencem pels inicis. D'on et ve el vincle per la música i la voluntat de participar en totes aquestes entitats culturals?

La veritat és que ha sigut una d'aquelles coses que et trobes pel camí que no saps com et venen. A casa meva no eren professionals de la música ni molt menys, però els agradava molt i sempre havia estat present. A casa sempre s'escoltava música, es cantava, ens portaven a concerts. Jo anava a les Escolàpies i allà, la Roser Garcia, professora de música, a les hores del pati va començar a formar a qui volia en iniciació de llenguatge musical.

Jo vaig començar amb aquestes classes i va veure que tenia una mica de potencial. Un dia la Roser va venir a casa meva i els va dir als meus pares que valia la pena que estudiés música. Vaig fer els cursos elementals amb ella fins als 14 anys més o menys, abans d'anar al conservatori. Al conservatori vaig fer el grau mitjà i llavors vaig decidir que volia continuar amb la música professionalment. En aquell moment, la Roser cantava a la coral mixta, dirigia per Gaspar Vilarrúbies, i allà hi havia 3 persones, la Mercè Garcia, la germana de la Roser, el Lluís Solà i l'Antònia Valls, que van tenir la brillant idea de començar la coral infantil Gatzara. A mi em van animar a participar-hi com a voluntària i com a monitora. Aquí va començar una mica tot plegat i llavors ja vaig entrar de ple a la part de voluntariat.

També has estat a altres corals?

Sí. A mesura que anaven passant els anys, els cantaires s'anaven fent grans i van veure que volien continuar cantant i llavors van formar el Xalest. Ha tingut diverses etapes, però a partir del 81 ha sigut un no parar.

Quina importància té una entitat d'aquest tipus dins d'una ciutat?

Als anys 70 - 80 la ciutat d'Igualada no tenia tantes entitats com pot arribar a tenir ara. A més, veníem de la dictadura i s'havia de fer alguna cosa per la cançó, per la llengua, per la cultura, per les tradicions. En aquell moment es va crear el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya i les corals juvenils de Catalunya, primer la Gatzara i després els Verdums. A part, tot el jovent va anar canalitzant-se a la coral Xalest. Aquesta va ser la llavor de tot el teixit associatiu que tenim ara a la ciutat, bàsicament són els fills dels primers cantaires de les corals.

Per tant, consideres que actualment Igualada té un bon teixit cultural?

Jo crec que culturalment Igualada està molt bé. La coral Gatzara ha arribat als 54 anys i els Verdums i el Xalest també han arribat als 50. Això denota que les famílies ho veuen necessari. A més, molts joves han passat després a l'Escola de Música i al Conservatori, és a dir, per una banda, Igualada ofereix la possibilitat d'anar a cantar amb la coral que tu vulguis i de l'estil que tu vulguis i en acabat tens una magnífica Escola de Música i Conservatori on molta gent n'ha sortit molt ben preparada i han millorat moltíssim la qualitat.

Què creus que aporta formar part d'una coral?

Estar en una coral aporta molt. Un nen o una nena pot entrar en el món de la música i es pot acabar professionalitzant, una cosa porta l'altre. Però, si no és així, una coral et fa aprendre el què és la convivència, el respecte, l'ordre... Et permet conèixer altra gent i fer noves amistats a través dels concerts, colònies, trobades, intercanvis... Després aquests nanos han sigut monitors i han sigut responsables, s'han fet amistats.

A més, aquests mateixos joves, si han volgut continuar, han pogut a cantar a l'Exaudio o cantar al cor de gòspel o cantar a la coral que volguessin. Hi ha hagut un camí que s'ha anat construint, un camí a partir de les vivències i de les necessitats que es van formar en aquell moment. Vull pensar això i que el premi per aquesta trajectòria vingui d'aquí.

T'ha vingut de nou aquest premi?

Si, perquè ja no ho esperava, però estic contenta. Vol dir que alguna cosa he aportat a la vida musical d'Igualada.

De quina manera ara mateix es vincula la música dins de l'educació? Hauria de tenir un paper més important?

I tant! Penso que s'han fet passos enrere. Es va començar bé, s'havia arribat a tenir dues hores setmanals de classe de música a infantil i primària. Ara hi ha només una hora i barrejada amb altres disciplines artístiques. És cert que ara la creativitat també es treballa molt més a les escoles, però la música per si sola és un bon llenguatge i és cultura general. La cançó té moltes coses a dir i a partir d'això es poden treballar moltes coses com la llengua, els costums, les tradicions...

A part d'una matèria independent, la música és un element que es pot introduir en altres matèries?

Sí, és un element que es pot incloure de moltes maneres. Les cançons parlen de coses molt diferents i depenent de quin tema estiguis treballant ho pots utilitzar. A més, a partir de la cançó es treballa molt la memòria.

Des de la teva perspectiva de mestra, com creus que ha canviat el sistema educatiu al llarg dels anys?

Abans els ensenyaments eren tots molt més estàtics i independents. Costava molt de relacionar matèries i assignatures entre elles. Si parlaves de matemàtiques, doncs parlaves d'això i et centraves molt en els llibres i els exàmens. Ara potser hem passat a l'altre extrem, que jo no crec que sigui ni més bo ni més dolent. Ara es treballa d'una forma més globalitzada, però no es profunditza suficient. Amb els projectes o els eixos transversals es relaciona tot molt més, però dubto que potenciïn la part memorística i de comprensió lectora.

En segons quins aspectes s'ha millorat molt, es té molt més en compte els interessos de cada alumne, es treballa molt més les inquietuds i sobretot l'estat i les emocions de l'alumne, però ara considero que hi ha una mica de protecció. Abans tot era blanc o negre i ara hi ha massa colors.

Això pot comportar que no s'assoleixin uns coneixements mínims?

Jo el que veig és que no se centren massa les coses. Com que busquem la immediatesa i ho tenim, ja no ens preocupem de saber moltes coses. Ja no coneixem els carrers perquè hi ha una màquina que ens ho diu o vas a les botigues i no et cal saber càlcul mental. Si ens treuen això ja no sabem ni anar pel carrer. També és un canvi generacional i els interessos que jo podia tenir al seu moment són molt diferents dels que tenen els joves ara.

Molta gent parla d'un desprestigi de la figura del professor. És real, això?

En els darrers anys es nota un canvi de relació entre professor i alumne. Tot i això, no té res a veure a quan jo estudiava, que fins i tot tenies por. Abans et cridaven per anar a la pissarra i ja començaves a tenir mal de panxa, tampoc era bo. No podies ni moure't de la cadira i ara un nen es pot passejar per la classe lliurement o pot arribar a contestar o no respectar el que en aquell moment el professor cregui convenient. També és cert que no només ho veus amb el professor, ho veus anant pel carrer, ho veus anant al súper, ho veus anant a un espectacle... La societat ha perdut una mica el nord en aquest sentit, crec jo. En algun moment t'han de dir que no, no sempre et sortiran les coses com tu vulguis. També és veritat que les escoles s'estan trobant amb un rebot per part de les famílies i moltes vegades qüestionen més al mestre que no pas a l'alumne.

Quan vas ser regidora es va crear la biblioteca central de Cal Font. Aquest és un clar exemple d'èxit que s'ha convertit en un dels nuclis culturals més importants a la ciutat.

És un punt de referència de moltes generacions, perquè hi pot anar una mama amb un cotxet a mirar un conte, gent jubilada a llegir el diari, es pot anar a la sala d'exposicions, als actes que s'hi fan o anar a buscar simplement llibres. És un lloc molt ric que comprèn totes les edats d'un ciutadà. A més, es va plantejar en un lloc de referència, al centre. Després es van crear altres bons equipaments que es necessitaven i no hi eren, com els centres cívics, i espero que així continuï.

Per tant, com veus la creació d'un auditori com el que planteja l'Ajuntament?

Per la gran vitalitat musical que hi ha a la ciutat jo crec que és necessari. En part per estructurar. Un teatre ha de tenir una sèrie de funcions i, en canvi, un auditori en tindrà unes altres. A l'Ateneu, per exemple, l'escenari es queda petit per una orquestra simfònica o una banda. Jo crec que com a ciutat sí que dignificaria tenir l'auditori i si a més, es fa l'equipament de l'Escola de Música I i l'Escola de Teatre és un valor afegit. Considero que si els edificis es fan vells, es queden petits i existeix aquesta demanda, l'Ajuntament té l'obligació de fer-ho. De tota manera, a vegades em qüestiono la capacitat que ha de tenir. Ells ja veuran les necessitats que té Igualada i quina capacitat ha de tenir.

Ara bé, quan diuen que a Igualada no es fa res dic: potser no es fa res que a tu t'agradi, però de coses se'n fan, i moltes. Només cal mirar les agendes que publica l'ajuntament o els diaris de la ciutat.

Creus que li falta alguna cosa a Igualada? Com seria el teu ideal de ciutat?

No soc gens idealista, soc molt realista. Cal potenciar tot el que es té i ajudar a dinamitzar i tirar endavant tots els projectes de la ciutat. Les coses han de sortir de les entitats, ho tinc claríssim. Les entitats són la base de tot, des de les més petites a les més grans.

Tot i això, moltes vegades a Igualada ens costa ajuntar-nos i cohesionar-nos. Costa arribar a enteses i fusionar entitats. S'ha d'ajudar a tirar endavant totes les iniciatives que hi hagi i si es poden cohesionar millor. La gent implicada sovint està posada en moltes entitats a la vegada. Tot i això, Igualada està canviant molt i s'està tornant una ciutat dormitori, per tant, molta gent no està implicada i hi ha un entorn al qual no s'arriba.

Per què creus que hi ha gent que no s'implica?

Crec que la gent veu molt tancats aquests espais i no s'hi acosten. Potser les entitats s'haurien d'obrir més a aquestes persones noves de la ciutat, però realment hi ha oferta per tothom i tots els interessos.