"Amb 6 anys vaig començar a estudiar piano, amb 11 vaig entrar al seminari"

GISELA LLADÓ I SERGI LLADÓ / CANAL TARONJA ANOIA

Què el va portar a anar a Roma?

Quan jo tenia 20 anys, a Vic, el senyor bisbe em va enviar a Roma a estudiar teologia. Jo havia de tornar, però quan vaig haver acabat el bisbe em va dir “mira, si vols estudiar música et pots quedar a Roma 3 o 4 anys més” i quan vaig haver acabat els estudis musicals vaig anar a saludar el meu mestre, que era el mestre de capella de la Basílica de Sant Pere, i li vaig dir “mestre, he de marxar” i em va contestar “però vostè encara no ho ha entès, que s’ha de quedar aquí a Roma? Que no li agradaria? Vostè ja fa d’organista aquí a Sant Pere”, llavors li vaig dir al senyor bisbe, “miri, em voldrien a Roma” i, paraules textuals, em va contestar “si et volen a Roma, jo no m’oposaré a l’Esperit Sant” i ja està, vaig anar a viure a un pis, va venir la meva mare, i vaig continuar com a organista a Sant Pere. Allà em va cridar el mestre Bartolucci, que era titular de Santa Maria Major, però ja era a la Capella Sixtina i no hi podia anar gaire, així doncs el van obligar a buscar un substitut i m’ho va dir a mi. El meu mestre volia que jo el succeís a Sant Pere, però van canviar les coses i ja em vaig quedar a Santa Maria Major, on m’he quedat tota la vida.

Quan va arribar a Roma, viva a un pis al centre de la ciutat. Com es movia per allà?

Jo tenia un Fiat 500, si fallava alguna cosa m’ho sabia arreglar. Havia recorregut Europa amb aquell cotxe i havia vingut a Igualada. Vaig estar tres estius com a vicari de Santa Maria, el 69, 70 i 71, que va ser quan el Joan Paradell, que era un nen, em va dir “jo vull venir a Roma a estudiar amb vostè” i els seus pares, tot i essent fill únic, me’l van confiar, perquè era menor d’edat. Des d’aleshores el Joan també es va plantar allà i tota la seva vida ha estat romana.

El sent com un fill.

Sí. Amb el Joan ens estimem molt.

Al cap d’uns anys s’instal·la a Santa Maria Major, on continua vivint.

Em van nomenar canonge el 1991 amb la facultat de tenir un pis dins la Basílica i m’hi vaig traslladar. La meva mare ja era morta, perquè sempre em deia “no em portis a Santa Maria Major” perquè hi havia una escala de cargol, per tant, mentre ella va viure no hi vaig anar. A partir de llavors vaig anar al pis que tinc ara. I, al mateix temps, m’havia arreglat aquí, a Sant Martí, un local molt gran, que havia estat un bar que tenia el meu germà, i n’he fet un estudi-museu i coses de Roma van venint cap aquí. Es pot dir que tinc un peu allà i un peu aquí. Sempre ho he fet.

Té previst continuar uns anys més a Roma, tornar a Sant Martí tard o d’hora?

El futur no es pot hipotecar. Ho tinc molt difícil per deixar Roma completament, són 60 anys i encara hi soc actiu amb tots els sentits: litúrgicament i com a compositor de la capella. Jo preparo tota la música que canten ara. No es pot parar.

Se sent italià?

En part sí. Em sento de cada lloc on vaig. Em sento igualadí pels lligams que hi tinc de tants i tants anys, sempre dic que és la meva ciutat. Soc de Sant Martí perquè és el centre del món, per a mi. I soc romà perquè si després de tants anys no ho fos... Em diuen “vostè parla l’italià igual que un italià”, la llengua s’aprèn parlant, vivint, servint, estudiant... I, si a més, tens una oïda musical ajuda a assimilar les llengües. Una altra dèria meva és l’occità pels els meus avantpassats, els Miserachs, que tots els Miserachs són parents, de lluny o de prop, perquè venen d’una única arrel, d’un noi que al segle XVII va venir de l’Alvèrnia als Prats de Rei i es va casar i el seu fill va venir a Sant Martí i, des d’aleshores, al final del 1600, tots venim de Sant Martí.

Com és un dia a dia seu, a Roma?

Jo tinc un mal vici, que és anar a dormir molt tard, a la una, quarts de dues, les dues... Aquelles hores de quietud em van bé per treballar, escriure, a vegades, també per veure algun programa de televisió. Em llevo a les 8, generalment, tinc la missa a les 10, després amb un grup de persones anem a prendre cafè i arribo a casa que ja són gairebé les 12 i ja he de pensar en el dinar, vaig a fer la compra, cuino i a la tarda treballo o escric i, si no hi ha cap altre acte oficial, estic a casa o surto a fer un passeig.

De què n’està més orgullós?

De moments n’hi ha molts. Recordo, per exemple, quan Joan Pau II, per la puríssima, venia a Santa Maria Major a celebrar la missa i cantava amb nosaltres, procuràvem fer les coses ben fetes. També tinc molts records de l’Institut de Música Sacra, haver pogut fer moltes obres. Col·laboracions amb entitats catalanes, amb la Generalitat, que va finançar la restauració de l’orgue, i amb l’administració del patrimoni de la Seu Apostòlica vam fer moltes obres, vam realçar l’Institut, que havia canviat de seu i estava molt deixat. Crec que vaig fer una bona obra. I vam poder celebrar el centenari de fundació de l’Institut, que va tenir una gran participació.

Vostè en va ser el director, de l’Institut Pontifici de Música Sacra...

Durant 17 anys i després vaig continuar 3 anys més com a professor de composició i de direcció polifònica. Feia les dues coses.

Ha estat molt a prop dels papes que hi ha hagut durant tota aquesta època?

Jo no he estat mai... Quan vaig ser director de l’Institut havia d’anar molt sovint al Vaticà pels diversos organismes, però, personalment amb els papes no massa... Recordo una trobada amb Pau VI, de tu a tu; amb Joan Pau I no hi va haver temps; amb Joan Pau II hi vaig col·laborar bastant, amb un document que havia de fer sobre la música sacra i jo en vaig fer la primera redacció; però amb qui jo tenia més tracte personal va ser Benet XVI, ja d’abans, perquè ell tenia molta afició per la música i teníem una relació epistolar, tenia molta cartes d’ell, però quan va arribar a papa la cosa va anar a menys. En canvi, amb el Papa Francesc, el primer dia que va venir a Santa Maria Major ens vam saludar i mai més.

En què somiava de petit, abans d’entrar a aquest món?

Somiava això. Amb 6 anys vaig començar a estudiar piano, amb 11 vaig entrar al seminari. El meu ambient era l’església, jo no anava a robar figues i un cop que hi vaig anar me’n vaig penedir.

Quins records té de la infància que va viure aquí?

Hi penso molt. Tinc records tan vius com si els hagués viscut ahir. Recordo frases exactes tal com les va dir la meva padrina o el meu pare. Són records molt bonics.