“Aquesta novel·la és un bon viatge. Té amor, un punt d'intriga, i sobretot, és una gran sorpresa”

Quim Pagès / Fotos: Arduino Vannucchi

La periodista Agnès Marquès és la guanyadora del 46è premi Ramon Llull amb la novel·la “La segona vida de Ginebra Vern”, un llibre que explica la història d’un engany amorós a un poble molt petit a Texas, als Estats Units. La història es va fer coneguda gràcies a un retall d’un diari local, i el retall deia així: “Vull felicitar l'Emma Taylor i el Derek Carter... Estan esperant un bebè. Desitjo que estigueu enamorats (…). Sempre vostra, la dona del Derek, Lila Carter”.

Amb una llarga trajectòria als mitjans de comunicació, actualment l’Agnès Marquès presenta el “Catalunya Nit” amb Manel Alías, i abans havia estat la presentadora dels telenotícies de TV3, de “La Tarda de Catalunya Ràdio” i del “No ho sé” de RAC1, entre d’altres.

Amb ella hem parlat de la novel·la, de com s’ha gestat i de si tindrà més reptes literaris, però també del nou periodisme d’immediatesa i la premsa local.

La periodista serà la propera convidada al cicle “Converses”, el pròxim dilluns 16 de març, a 2/4 de 8 de la tarda, al Teatre Municipal l’Ateneu d’Igualada.

Per començar, explica’ns una mica qui són l'Emma Taylor i la Lila Carter, sense fer gaires espòilers.

L'Emma Taylor i la Lila Carter són dues dones, veïnes d’un petit poble de Texas, i són dues de les protagonistes d'aquesta història.

Vas conèixer la història per internet. En quin moment veus que pots anar més enllà i fer-ne un llibre?

Em va cridar l'atenció per diverses coses. La primera, que el tema és la condició humana. Diríem que el tema de la triangulació amorosa, la lleialtat i la confiança són clàssics de la literatura i de la ficció. I després em va cridar molt l'atenció com són els nostres temps, que tenim accés a trossets petits de la vida d'altres persones que viuen tan i tan lluny, i em va interpel·lar de diverses maneres. D'entrada, que m'arribés en forma d'un article pescaclics, que només abordava la cosa de la tafaneria, i això em va donar per pensar com tractem la vida dels altres quan no ens hi juguem res. Després em va cridar també l'atenció perquè era una venjança clàssica, però amb un component que per a mi era cridaner, que és que qui es venjava es posava també al centre de la polèmica i de l'exposició pública. I em feia pensar en el dolor que tenia aquesta persona o la ràbia que tenia, que era superior fins i tot al que sembla el desig natural d'algú quan se sent traït, que és amagar-se, i, no ho sé --almenys seria en el meu cas--, pair-ho una mica en solitari, i ella, s'exposa tant com els exposa a ells dos.

Això deu ser el més complicat d’escriure, perquè al final cadascú viu l’amor a la seva manera.

Cadascú té les seves experiències. Es tracta de posar-se una mica en tots els rols, intentar entendre els sentiments, que són complexos. No és fàcil en aquest sentit, perquè si no li dones dues o tres voltes, pots caure una mica en el clixé. A mi, una de les coses que més m'ha agradat de fer aquí és treballar la complexitat de les persones, intentar veure-les amb els 360 graus, i no només amb una part de la seva identitat. Això és, a la vegada, el més complicat i el més divertit.

Per tant, no és una novel·la que distingeixi, entén-me, bons i dolents.

Jo crec que depèn de l'opinió de cada lector. He volgut fugir completament dels bons i dolents, perquè crec que les persones som complexes, i en algunes circumstàncies podem ser els més bons, però en d'altres potser no ho som. I depèn ben bé també de les circumstàncies amb les que ens trobem i les persones que ens acompanyen. I això m'agradava molt poder-ho explorar, sobretot per fugir del judici ràpid.

Una vegada coneixes la història, te'n vas a Texas. A un poble petit, molt religiós… Com va anar aquella visita?

Personalment va ser una gran experiència. Es van reunir les condicions i hi vaig anar, tot i que el vaig preparar amb poques setmanes d’antelació. La compto entre les grans experiències de la meva vida. Em vaig trobar allà una societat molt sociable, però a la vegada introvertida. Van ser molt hospitalaris i em van rebre molt bé, però a la vegada sé que no m'ho deien tot. He parlat amb persones que sé que coneixien, de primera mà, els protagonistes de la història. És una cosa que va causar allà un bon escàndol fa 12 anys. Els generava molta curiositat el fet que una periodista vingués de tan lluny a conèixer alguns detalls. És un lloc tan remot o tan aïllat que hi ha gent que no coneix Barcelona. De fet, alguns coneixien més Saragossa perquè al segle II hi va haver una espècie d’aparició religiosa. Vull dir que la fe allà regna totes les relacions i l'existència de Déu ho condiciona absolutament tot. Diguéssim que l’entorn amb el que em vaig trobar em va fer acabar de quadrar tota la història.

Com els explicaries ara que aquesta història s'ha endut un dels premis més importants d’un idioma que segurament no coneixien d’un petit territori a l'altra punta de l'Atlàntic.

Allà vaig conèixer una senyora, una dona de 70 anys, que em va caure bé de seguida. Tenia un esperit d'obertura i d'interès per conèixer el món massa gros per ser d’allà, i justament al maig vindrà de visita a Barcelona. I l'altre dia, quan vaig saber que em donaven el premi, li vaig dir i va quedar fascinada, i em va dir que el traduís perquè el llegissin al poble.

Quin percentatge d'Agnès Marquès diries que té el personatge de Ginebra Vern?

No sabria dir-te una quantitat, però bé, jo diria que tot el dubte en relació a la història de Texas hi ha molt de mi, en el sentit que tot el que es planteja, el malestar que té, el fet de veure's obligada a escriure un article viral, de no tractar bé aquella història… Jo crec que amb això m'identifico molt, perquè després la història de la Ginebra té molts, molts matisos --que ho deixarem per al lector-- en els quals no hi tinc res a veure. L’Oriana Fallaci, una periodista que també va fer incursions per la literatura, deia que era impossible escriure sense prendre partit. Al final, hi ha una mirada subjectiva sobre la vida.

Tota aquesta història que ha traspassat fronteres venia d’un poble molt petit i surt de la premsa local, que acostuma a ser on hi ha les històries més amagades, però que alhora poden ser més interessants.

Totalment, perquè, a més, s'expliquen des de prop. Aquí tenim un entramat de premsa local riquíssim. S'expliquen amb una riquesa que no té la mirada del que ve de fora, i aquesta mirada de proximitat fa que tot sigui millor. I la història d'aquest setmanari té molta tela. S'està publicant des del 1848 de manera ininterrompuda, tenen totes les edicions enquadernades i és el diari que llegeix absolutament tothom perquè parla d'ells, parla de les històries d'allà.

Abans m'explicaves que aquesta història la descobreixes gràcies a un article pescaclics. Tu, que tens tant bagatge en el món del periodisme, creus que ara mateix, en un món tan accelerat, tan ràpid, hem arribat al punt en què és més important un titular que el cos sencer?

Sí, és fàcil que sigui així. No sé si és més important, però el que queda clar és que, amb el canvi d'hàbits, ens impacta més fàcilment el titular que el cos de la notícia. I com que tot sistema és imperfecte, si això funciona hi haurà qui encarregarà cada vegada titulars més cridaners perquè al final és el que arriba. Normalment, quan la cosa ha de ser ràpida i emocional, se'ns planteja com un esquema binari, bons i dolents, i tu vas com una bola dient quin dels dos pols t'atreu més, i ja estàs posicionat. Clar, la realitat no és mai blanca o negra, és més complexa. Aleshores, si eliminem els articles llargs amb el context, estem caient en un esquema populista, d'esquerra a dreta, de blanc o negre, de bo o dolent.

Com diries que s’ha adaptat l’Agnès Marquès periodista a aquest canvi?

Ens ha afectat a tots, però almenys en la meva situació, en el meu entorn laboral, he tingut la sort de tenir prou garanties que ens han fet no actuar d'aquesta manera.

Jo no m'he trobat amb el que s'ha trobat la Ginebra Vern a la novel·la, però, en canvi, tinc amistats en la professió que sí. Això de publicar sense tenir-ho confirmat, haver de ser els primers… quan ser els primers no hauria de tenir cap valor, però ara tot és immediatesa. Jo confio molt en la llei del pèndol, que tard o d'hora diguem que això ja no funciona.

Tornem una mica cap a la literatura. Tens el cuquet de continuar escrivint novel·les?

Sí que el tinc. No et diré d'una manera racional, però veig que sí que busco tornar a escriure. Ara mateix estic en un moment en el que el meu cap diria que ja vol buscar noves històries. De moment, ara estic en la fase més divertida, que és la del procés de documentació, de lectura, de coses que t'interessen… I no ho sé, espero poder-ho convertir en una altra novel·la, perquè sí, m'agrada molt escriure, em diverteix, m'evadeix. La veritat, m'hi trobo molt a gust, m'agrada molt.

Ja per acabar, tanquem amb un petit esquer per a aquells que s’ho estan pensant, va.

Mira, jo et diria que aquesta novel·la és un bon viatge. El lector també farà aquest viatge de la Ginebra. És una novel·la més d'amor, amb un punt d'intriga, i sobretot, és una gran sorpresa.