"El barri de Sant Maure necessitarà encara un parell de generacions per tenir arrels de poble"

D’una barriada badalonina a una missió a l’Àfrica...com és això?

Van passar moltes coses pel mig. El 1969 em van ordenar capellà, i llavors estava a una barriada obrera de Badalona, vaig viure el moment en què vam passar de 0 a 10.000 habitants en un tres i no res, quan es van construir tot aquell munt de pisos per recollir la gent que vivia escampada en barraques al Camp de la Bota o a Sant Martí, eren els 70, una època socialment molt moguda, i molt interessant. Vaig estar 3 anys fent de capellà rural i després 1 any i mig amb els militars a Castelló i València. Allà vaig preparar-me l’idioma, el francès i d’allà cap a Rwanda.

20 anys a Rwanda, fent de tot

Sí, tota la meva joventut, pràcticament, i no només fent la feina ‘religiosa’ per dir-ho d’alguna manera, amb grups de jovent, construint des d’escoles a conillers, col·laborant amb altra gent que estava destinada allà també. Hi tinc molts amics, treballàvem de gust, estàvem tranquils. Suposo que el meu error va ser que no m’adonava del problema de les dues ètnies, mai em va semblar un conflicte, i la veritat és que anava per dins. I el 1990 els tutsis van promoure una guerra civil, fins el 1994. No vaig marxar fins que es va acabar, la vaig viure amb els desplaçats, els perseguits, els que passaven gana i por. Ara els que estan al poder neguen el genocidi, tots dos bàndols van fer moltes bestieses però hi ha coses que no es poden negar.

Però no era només un conflicte ètnic

No; també era econòmic, i amb una implicació occidental molt important. Rwanda i l’est del Zaire són dues regions molt riques en un mineral que es diu coltan, del que en fan bona part dels telèfons mòbils i altres aparells electrònics. Les potències europees que van saber-ho veure, van donar suport a un dels bàndols, els tutsis, per ajudar-los a guanyar la guerra civil que ja havien encetat i poder fer tractes pel mineral.

Sembla que ara està tot més calmat

Sí però en el fons continua, darreres les guerres del Congo d’ara, hi ha el mateix a darrere, coltan i coure. Rwanda és un país molt bonic, amb gent molt senzilla i amable, però els que no estan ala capital, els dels poblats, els que van perdre la guerra, viuen amb por, però han pogut refer les seves vides.

Segueix visitant-los

Si puc cada any. Hi tinc bons amics. Els portem ajudes puntuals als grups no governamentals que hi ha destinats allà i que donen un cop de mà a la població, un hospital portat per monges o un dispensari de metges sense fronteres... Normalment els portem diners, perquè ells mateixos poden anar a comprar el material i tot el que necessiten a Kigali. Aquest estiu hi anem amb un grup de joves de Vic i d’Avinyó.

Durant l’any a Montbui

Ja fa 10 anys que estic a Sant Maure, un barri complex, amb unes 20 nacionalitats diferents, però hi ha lloc per a tothom, tot i que ara són moments difícils. És un municipi però amb un component de barri molt important, que encara necessitarà un parell de generacions per tenir arrels de poble.

Viu de prop la realitat dels menys afavorits, ha canviat la situació?

És un barri molt de treballadors, amb força immigració i amb una població a vegades bastant mòbil. Abans de la crisi, els emigrants espanyols, els dels 60 i 70 ja estaven col·locats, amb feina, casa, una situació prou estable. Els darrers 3 o 4 últims anys, ha arribat una onada d’immigració molt important del col·lectiu magribí, són uns 700, i aquesta ja no ho van tenir gaire fàcil, i ara amb la crisi cada vegada es veu més gent pel carrer sense feina. Des de la parròquia col·laborem amb les entitats del municipi amb el sentit econòmic i alimentari amb les famílies que no tenen ingressos i se’ls ha d’ajudar amb el lloguer o amb l’escola pels nens. El més immediat és trobar ajudes directes per pal·liar la situació. La feina grossa l’ha de fer l’administració, és clar.

Té una part educativa important vostè

És la cara menys clerical que tinc (riu). Sempre he tingut una part d’educador social, tant a l’Àfrica com aquí, i crec que el Premi Bou d’aquest any anava en aquest sentit. La parròquia té espai per a molts col·lectius, de cultures i religions diferents. Col·laborem tant amb BAULA, Montbui Solidari, INAMA o la Casa del Món, com amb un col·lectiu de pares magribins que necessitaven un espai per ensenyar l’idioma patern als fills com un grup d’africans de Ghana, protestants pentecostistes, que el diumenges venen a fer la seva celebració, amb els cants i tota la gresca. Sempre he cregut i he apostat per una feina de barri de diàleg, de tolerància i d’integració.