Entrevista a Bet Farrés: "No sóc creient però m'agradaria ser-ho... ja ho aconseguiré"

EL PERFIL de la BET

Igualadina, nascuda al 1967. Llicenciada en Teologia i Filosofia. Professora a l’Institut Pere Vives Vich. Dedica estones a la música i al cant. Il.lustradora de contes que combina amb la realització d’instal.lacions de simbolisme religiós. Té parella, és mare de tres fills i viu en una casa de pagès, a Òdena.

Estudiar teologia als 18 anys? Com a mínim sorprenent, no?

Bé, és poc comú. Ni jo mateixa quan m’hi vaig posar sabia què feia. Jo volia fer música i en aquell moment tothom em deia que només estudiar música era “poc segur” i que m’aniria bé fer una llicenciatura. Hi vaig entrar una mica per rebel.lia però em va agradar molt i vaig acabar deixant la música.

I com viu una dona, jove i laica, estudiar en una facultat plena de capellans?

No em vaig sentir gens estranya. La facultat de Teologia em va semblar una facultat molt seriosa, professors molt tècnics i preparats, amb una visió totalment científica i supercrítica. Era una època molt interessant de la facultat de teologia de Catalunya, un moment de fusió entre jesuïtes i diocesans on jo era la laica entre molts religiosos. Em va agradar molt la interpretació de la Bíblia i la visió molt crítica de tot, fins i tot de la fe.

Després va venir la llicenciatura de filosofia, mentre ja treballaves de professora. Com veus l’espiritualitat avui?

Espirituals ho som sempre. Totes les persones som espirituals des del moment en què el nostre pensament pot trascendir allò que és material. La paraula espiritual espanta a una generació com la meva que encara van patir escoles religioses amb una educació severa i una creença imposada però ara pot tornar a ser actual, hi ha més llibertat, el cristianisme pot resultar exòtic.

Veus un rebuig a la religió cristiana?

Sí. Una cosa és l’espiritualitat i l’altre és la religió, per sort no hem caigut en l’alienació sectària que es pronosticava en temps de crisi, de moment hem canviat la religió cristiana per altres corrents. Molta gent que rebutja la tradició cristiana després s’han fet devots de la medicina alternativa, del culte al cos, del menjar ecològic… De fet, penso que la religió actual en la seva part més popular va pel camí de l’alimentació, o també l’esport, o el futbol, on pots abocar tots els ritus que antigament es feien a l’Església. Una minoria més intel.lecual es converteix al budisme, o alguna variant oriental.

O sigui que necessitem els rituals?

El que està clar és que aquesta espiritualitat que tenim les persones l’hem de vehicular i busquem maneres atees o agnòstiques però és el mateix que ofereix el cristianisme de sempre. No existeix la possibilitat de ser impracticant de res.

Actualment el “poble” s’ha separat de l’església…

És que els símbols no s’han explicat mai. Estava cantat que hi hauria una separació del poble, que no ho entén, però ara em fa gràcia observar que sí que necessitem aquesta litúrgia. En els naixements i casament encara, trobem altres formes satisfactòries de ritualitzar-ho però en el tema de la mort és més complex. Fixa’t que actualment fins i tot els funerals civils necessiten la figura d’algú que guiï els rituals, com que no hi ha un ritual establert per a les cerimònies laiques, en tota família hi ha algú que fa el paper del “mossèn”, el que busca uns poemes, uns músics per crear el ritual, però moltes vegades el resultat no és el que es busca perquè no té solemnitat.

I tu, amb tanta informació… com vius l’espiritualitat?

Em sento molt lliure. Estic lluitant molt per expressar amb la paraula. Quan em pregunten si sóc creient dic que no però que vull ser-ho, que ja ho aconseguiré. Jo sóc molt racional, crec que després de la mort no hi ha res, com ho hi ha res abans de néixer.

I no et provoca cap angoixa? Ni el tema de la mort?

No. No serem res, com abans de néixer. No hi ha consciència i si no hi ha consciència no existim no? Jo intento no guardar-me res a dins i ho expresso. La meva religiositat o espiritualitat no la canalitzo en cap religió concreta, tot i que m’agrada el cristianisme. De fet, crec més en l’Església que en Déu perquè l’Església està formada per persones i jo crec en les persones, en els encerts i en els errors.

Molt provocador, no?

Sí, però el déu que s’han inventat els homes no el necessito… de moment.

Ensenyar religió avui és gairebé revolucionari…

Ara, ensenyar religió és molt fàcil perquè els nanos vénen sense cap prejudici. Tot el que els expliques és nou i construeixes sense haver de desfer falses explicacions. És més senzill. Ara es pot arribar a la religió no perquè ens ho imposin, sinó que és un interès per la cultura, per la nostra herència. Hi ha pocs alumnes que volen fer religió però no m’escandalitzo, ho entenc.

Tu tambe dibuixes, cantes…

Toco moltes tecles però ho faig de forma, no sé com dir-ho, per sobre. No m’he esforçat per aprofundir en un única disciplina. Tot el què faig respon a un instint de supervivència. Dedicava molt temps a cantar i quan vaig tenir els nens, tres nens en tres anys, vaig passar moltes hores a casa i vaig tornar a dibuixar. Sempre m’ha costat molt triar, no he sabut sacrificar alguna cosa que m’agradava.

Què hi ha de tu en cada cosa que fas?

No sé què hi ha de mi en cada cosa. Per a mi, dibuixar i cantar és un recurs per fer classes també. Cantar és un exercici físic, dibuixar respon a la necessitat d’expressar-me amb les mans. Crec que no he parat mai i moltes coses són fruit de la irreflexió. Sóc molt impacient i no sé parar, ni de la vida ni de les coses. Sóc molt intervencionista, per això busco tots els canals que puc: si pogués ser mecànica, ballarina… em poso en tot! No sé què espero trobar, potser estic fugint d’alguna cosa, no ho sé.

Entrevista de Cristina Domènech.

Igualadina vivint a Sant Genís. Collita del 1970. Sóc llicenciada en Dret però treballo en comunicació i en alguna cosa més. De gran vull ser periodista, concretament enviada especial al Líban o qualsevol lloc de l'Orient Mitjà. El meu equip està format per tres fills mascles, sis gallines, un marit, uns amics, un pare i dues gosses.