'Caminar 82 dies completament sol va ser molt dur'

Per què vas decidir fer a peu el camí Roma-Santiago?

Era una il·lusió que feia 5 anys que preparava. No va ser una decisió d’avui per demà. Em vaig dir a mi mateix que el dia que m’arribés la jubilació faria el camí Roma- Santiago. I així ha estat.

Ets caminador de sempre?

No. Jo abans sempre anava en cotxe a tot arreu. Va ser a partir de l’any 2000 que vaig provar de fer un tram del camí de Sant Jaume i em va agradar molt, em va enganxar. Jo, en el bon sentit, assimilo el caminar amb una droga per que enganxa i el cos t’ho demana. Pensa que jo vaig arribar a Santiago el dijous 23F i el dilluns al vespre vaig tornar a sortir a caminar una estona.

Què et deia la gent que t’envolta: amics i família?

Al principi tothom, sobretot la família i la meva mare, em deien que no ho fes, que era molt dur, molt llarg, però jo els deia que ho volia fer per que em feia molta il·lusió. Finalment, l’estiu passat vaig decidir posar data per iniciar el camí: el 12 d’octubre. Per mi, una data com qualsevol altre.

Com et vas preparar?

Caminar més del normal. Dos mesos abans intentava caminar entre una hora mitja i dues hores cada dia. Els vespres, aprofitant l’entorn del barri del rec, caminava amunt i avall. Però més que una preparació física, va ser una preparació mental. Anava molt mentalitzat que seria un camí llarg, que em trobaria sol al camí, i de fet va ser així. Caminar 82 dies completament sol va ser molt dur.

82 dies sol,... i la resta?

La resta vaig anar acompanyat. Vaig anar sol des de Roma fins a Logronyo. A partir d’allà vaig anar amb més gent: un valencià, uns coreans, un canadenc i un de xinès.

I com es supera aquesta solitud?

Doncs m’ha ajudat molt el suport de la gent, el seguiment que ha fet la premsa local i sobretot els missatges que rebia. Això és el que em feia agafar forces per seguir. Al matí, quan m’aixecava, el primer que feia era mirar la blackberry a veure quants correus m’havien arribat. Quan veus que al teu darrera hi ha tanta gent donant suport, penses que no els pots fallar i segueixes.

També em vaig animar molt quan vaig arribar a Perpinyà i vaig veure de lluny la muntanya del Canigó. Allà se’m van obrir els ulls per que veia Catalunya a prop i vaig pensar: ara ja ho tinc, tot i que em quedava un bon tros. Però per mi el pitjor ja havia passat: creuar Itàlia, França, on els camins no estan senyalitzats, i també sabia que deixava enrere el problema de l’idioma... tot plegat em va donar molts ànims.

Tots i el suport de la gent, hi va haver algun dia que vas plantejar-te abandonar?

No, ni un dia. Només recordo dos dies molt difícils on em vaig preguntar si seria capaç de complir la meva il·lusió.

El primer van ser les inundacions que vaig viure a la zona italiana de Cinquecento. Recordo que vaig dormir en una església, i a les 2 de la matinada em vaig despertar pel soroll de la quantitat d’aigua que queia. L’endemà vaig seguir el camí i vaig anar a parar en una carretera deserta. De sobte vaig sentir una sirena que venia... eren els Carabinieri que em venien a buscar. Em van dir que estava entrant en una zona complicada per les fortes pluges que havien caigut i no es podia passar. Jo els vaig explicar que era un pelegrí, que feia el camí Roma-Santiago i que no podia tirar enrera. Em deien que era impossible seguir, però al final, mirant un mapa, vam trobar un GR on sí que es podia passar. Em van portar fins aquell punt i vaig seguir.

I el segon...

Va ser als Alps marins, quan passava per darrera de Mònaco, Niça.... Allà va ser duríssim. Per fer 12 quilòmetres vaig estar 11 hores. Tot el terreny era pujada i baixada, pujada i baixada...

Quan era en aquella zona, jo vaig contactar amb el president de l’associació amics del camí de Sant Jaume de França per avisar que entrava al seu país i per que m’indiqués per on havia de passar, ja que a França els camins no estan marcats i tampoc hi ha allotjaments per dormir. Ell em va dir que seguint el camí on estava arribaria, al cap de 15 quilòmetres, en un monestir, i 10 quilòmetres més enllà en trobaria un altre. Vaig dir-li que, al fer una mitja de 30- 35 quilòmetres al dia, arribaria perfectament al segon monestir per fer nit. Vaig començar a caminar i el desnivell era molt fort, així que a les 5 de la tarda, ja es feia fosc, i jo encara no havia arribat al primer monestir (em quedaven 3 quilòmetres). Al final vaig arribar i vaig passar la nit.

I la nit?

Aquella nit, el president de l’associació amb qui havia parlat, va trucar al monestir situat a 25 quilòmetres, on jo havia dit que dormiria, per preguntar si havia arribat un pelegrí espanyol. Li van dir que no. L' home preocupat, es va posar en contacte amb els gendarmes de la zona i van començar la meva cerca. Al matí, quan jo havia emprès de nou al camí vaig agafar un tram amb cobertura i vaig rebre tots els missatges i trucades perdudes del president de l’associació preguntant si estava bé. El vaig trucar, li vaig dir que estava bé però que no havia pogut arribar al monestir per la dificultat del terreny. Llavors van avortar la recerca.

Què feies per passar el temps mentre caminaves?

Pensar en moltes coses, gaudir de la natura, el paisatge... Tens temps de tot. Un dia hi havia un concert d’ocells en un bosc... i per gaudir-lo em vaig treure la motxilla, vaig asseure’m en un marge i em vaig posar a escoltar-los. Va ser molt relaxant.

Has fet aquest camí a l’ hivern, has passat fred?

A Burgos vaig passar molt fred. Caminàvem amb vent, gel i 20 cm de neu. Sort que aquest tram ja anava acompanyat i això t’ajuda.

Alguna lesió al llarg del camí?

No, no he tingut cap lesió, de fet, ni una butllofa. Això m’ha ajudat molt. M’he trobat molt bé durant tot el camí. De fet, si quan vaig arribar a Santiago m’haguessin dit que havia de tornar a peu a Igualada... ho hagués fet, sens dubte.

Què vas sentir al arribar a Santiago?

Una gran satisfacció. Va ser en aquell moment quan gaudeixes de tot el camí,...de cop i volta et ve al cap tota la pel•lícula d’aquests 105 dies. He de dir que vaig plorar com un nen petit.

Com va ser l’entrada a la plaça?

Recordo que quan vaig arribar, a sota les voltes de la plaça de l’Obradoiro, vaig veure de lluny un company que feia 7 anys que ens havíem conegut fent un dels trams del camí. Ell em va seguir pel blog que escrivia diàriament i va tenir la deferència de venir a esperar-me a l’entrada. Allò va ser un punt àlgid. I l’emoció més forta va ser quan vaig veure la meva mare, amb 88 anys, esperant-me a Santiago.

Què té el camí de Sant Jaume que enganxa tant?

L’autèntica companyonia. Et trobes gent que no has vist mai i si ho necessita l’ajudes en tot el que pots. En camins com aquest fas amistats molt bones. Jo en vaig fer una amb una noia coreana, que per sort parlava espanyol i tenia interès en parlar bé d’idioma

I ara què?

No tinc res pensat. Jo no he fet el camí per després superar-me amb noves marques, sinó per gaudir i complir la meva il•lusió. Ara bé, tampoc descarto res. M’agradaria peregrinar a Terra Santa, però per la situació d’aquella zona no és la millor.