Carles Viarnés: “En les nostres vides hi ha molt de soroll, però hi ha una essència, com una cançó que perdura, i és aquesta essència la que té valor”

Vas fer un dels concerts de presentació de Nun al Konvent Puntzero. Com va anar?

Sí, el concert va ser el 23 de novembre i vaig arribar al Konvent tres dies abans per preparar-lo. Hi havia molta gent i es va crear un silenci dmolt potent durant el concert. Hi vaig repassar principalment les peces de Nun. Moltes de les cançons van ser creades al Konvent, en una estada que hi vaig fer fa un temps. Ha estat com tancar un cercle.

És un disc per portar en un pub?

Si el portes al Hot Blues, hi ha un públic habituat a escoltar música, s’hi fa silenci i es crea una comunió molt guapa. Però em van convidar a tocar en una edició passada del Primavera Sound en un pub, i pel que sigui, molt públic no atenia al que estava passant durant el concert, altres anaven i venien de fora... Penso que no va anar tan bé. Depèn del pub.

Què has volgut transmetre amb el theremin a la cançó d’obertura?

El theremin surt en un moment central de “Mira gestorum” enmig d’un bucle, en un moment de tensió, i la seva inclusió és com un despertar, trenca la tensió i allibera el loop. És un instrument amb molta presència.

Per què aquest treball de greus a “Fides”?

És el so d’un sintetitzador de la casa Moog, es diu Minitaur; i estic enamorat d’aquest so. El recurs contrasta molt amb la cançó, una peça amb aguts i sense un tempo fixe. Em va agradar incloure uns greus eteris, que interpel·lessin com en un diàleg els aguts de la cançó.

Fides vol dir “fe”. Quin diàleg hi vols expressar?

La peça no té ritme estable, inclou girs en la melodia, arabescos, buscant freqüències etèries. D’aquí el nom de Fides. La fe és una cosa fràgil i a diferència de l’esperança, on un espera que passi alguna cosa, amb l’acte de fe senzillament creus, i si no tens fe, no creus. Per això la considero fràgil. A la peça expresso aquesta fe en les freqüències agudes i l’acompanyo amb aquests baixos que representen tot allò terrenal.

L’ús de sonoritats greus per expressar elements terrenals és un recurs?

És bastant intuïtiu, podríem dir que forma part d’un cànon. Tot el que són greus, baixos o el ritme es relacionen amb l’esperit concupiscible, el de les baixes passions, aquí hi ha els greus. Per contra, si vull expressar una cosa fràgil o lluminosa me’n vaig cap als aguts. És un tema de freqüències, com passa amb la llum.

La cançó “Collige Virgo Rosas” va guanyant matisos a mesura que avança. És el pom de roses que la verge va collint, que es va fent gran?

Són experiències que la verge va acumulant a partir d’una innocència primera, més original. Des de la corda que comença sola obrint la cançó. Després apareixen els bucles de piano i la peça va creixent. La cançó, al final, agafa amplada, envergadura, com si hagués madurat una mica.

Com es plasma la idea de la fi del temps a la composició “Alpha”?

El loop que hi ha a “Alpha” és com un cercle, sense principi ni final. M’agrada perquè s’hi sent el mecanisme del piano i és com l’engranatge. La cançó té uns primers dos minuts molt estàtics i després sí, hi ha una obertura. Però quan s’acaba el moment central, retorna al principi, suggerint aquesta idea que encara que hi vagis afegint coses, el temps torna al seu estat inicial, a com era al principi.

“Samsara” és un concepte cíclic, però sembla que aquí l’harmonia es transformi en no res.

En el darrer fragment de la cançó, després de diverses existències, cada una amb els seus matisos, hi ha una sublimació, un final. “Samsara” és el cicle de la reencarnació, però després hi ha el cicle de la il·luminació, l’alliberament hindú o mokxa, el que en el budisme és el nirvana.

A “Kirchein” treballes d’una forma diferent el silenci?

Sí, hi jugo afegint-lo de forma sobtada, traient-lo, utilitzant-lo després de començar una frase que creix i, de cop, aturant la progressió per continuar-la més tard. El silenci a vegades pot dir moltes coses.

“Continuum” és una peça amb dues parts molt marcades, i en la segona es trenca tota l’estètica que el disc té fins aquí.

Aquest fragment va estar a punt d’anar fora. La primera part de la cançó és molt pausada, amb un compàs de 7x4. La segona, tot i tenir el mateix compàs, és molt més ràpida, amb el tempo més accelerat; la sonoritat s’ha filtrat amb sintetitzadors, conté més efectes i el caràcter pausat de la primera part, amb sons que s’arrosseguen, aquí desapareix. La primera part és molt clàssica; la segona, més de la dècada dels 70.

Quin temps has volgut retratar amb la peça “Ars Longa”?

La primera idea va ser fer-la molt més extensa de com s’ha publicat. La composició s’allarga i s’allarga com si no hagués d’acabar. Significa que pot desaparèixer gent pel camí, però l’art continua. Hem de ser conscients que som el centre de la nostra perspectiva, però les

generacions passen i el món avança.

La creació digital perdurarà o la nostra serà una generació de buit històric?

Creus que això pot passar?

Bé, hi ha qui ha advertit que confiar a desar-ho tot en un espai digital dona l’opció que pugui ser esborrat.

A vegades penso en els imperis: l’Imperi romà va caure, l’americà caurà, l’imperi tecnològic de Google i Facebook també poden caure. Tots els excessos tenen les seves conseqüències. Confiar en el núvol que tot ho desa i en el qual tots   confiem pot ser delicat, però no m’havia plantejat mai que la música pogués desaparèixer i crear un buit, també. Fa bastant pànic, però tampoc seria descabellat.

La cançó que tanca el disc pot ser una revisió del cicle del samsara?

“All flesh is grass” comença amb un embolcall de soroll i per sota la composició del trio de cora. Al final, l’embolcall desapareix i es pot llegir com si fos un samsara, un final de cicle, o també que en les nostres vides hi ha molt de soroll, però hi ha una essència, com una cançó que perdura, i és aquesta essència la que té valor.

Pots escoltar el disc Nun en aquest enllaç.