Carme Riera: "Hem demostrat tenir una gran capacitat de reacció i que tenim uns professionals molt motivats"

Hem demostrat tenir una gran capacitat de reacció, i hem demostrat que tenim uns professionals molt motivats.

A finals de l'any passat es van detectar els primers casos de covid-19 a la regió de Wuhan, a la llunyana Xina. No va ser fins moltes setmanes més tard, quan el govern xinès ja no va poder silenciar més la veu dels metges i científics xinesos que alertaven d'un virus nou, que a la resta del món vam començar a sentir a parlar-ne. Aquí, al continent, ens ho miràvem de reüll; alguns, fins i tot, amb menyspreu. Fins que es van començar a registrar els primers casos. Igualada i el seu entorn es va convertir ben aviat en el focus principal de la pandèmia a Catalunya. La nit del 12 de març, les autoritats van decretar el confinament perimetral d'un territori que van anomenar "clúster" del coronavirus de la Conca d'Òdena. Amb poques hores, tot el sistema sanitari ha haver de transformar-se, adaptar-se a una situació crítica, excepcional, desconeguda. No hi ha via res escrit. I van ser els professionals de la salut del territori els que van començar a escriure...

Carme Riera: Davant aquesta crisi hem demostrat una capacitat d'adaptació i de reacció molt ràpida. En poques hores vam donar la volta a tota la nostra organització. Hem tensat l'organització al màxim, en tots els nivells professionals, i tothom ha respost molt bé. En aquest sentit, hem d'agrair la confiança que ens han donat des de la nostra gerència. En tot moment, el que hem proposat ha estat escoltat i ens han deixat tirar endavant, entenent que nosaltres som qui coneixem millor el territori, la situació, els recursos i les possibilitats que tenim. Hem demostrat tenir una gran capacitat de reacció, i hem demostrat que tenim uns professionals molt motivats. Uns professionals que han hagut de canviar de companys, de llocs de treball que no són els seus. Han hagut de sortir de la seva zona de confort, i tots, des del primer fins a l'últim, absolutament tots, han entès la gravetat de la situació. Aquí al CAP, un diumenge, et pots trobar gent de manteniment, gent de serveis centrals, de farmàcia, personal de la neteja, tothom… Hem hagut de prendre decisions amb un alt grau d’incertesa, amb moltes preguntes i poques respostes, però el risc d’esperar a decidir fins que disposis de tota la informació, és que arribaràs tard.

Anem per davant d'altres territoris de Catalunya i d'Espanya i això fa que hàgim de resoldre qüestions abans que els altres. Això ho hem aprofitat, ho hem pres com una oportunitat i sí, hem marcat camí en algunes coses.

Professionals que es trobaven davant una situació nova i que, en certa manera, heu marcat camí…

CR: El fet de tenir un coneixement profund del territori i que hi ha coses que fa temps que estem treballant, ha fet que anem un pas per davant i que hàgim pogut ser més àgils. Tothom s'ha posat les piles i hem sigut capaços, en un temps rècord, de donar una resposta exemplar. La ciutadania, els pacients, els familiars, ens han ajudat molt, han tingut un comportament extraordinari. El fet que es confinés una part del territori també ha marcat com ens hem hagut d'organitzar i la manera de treballar. En aquest sentit, anem per davant d'altres territoris de Catalunya i d'Espanya i això fa que hàgim de resoldre qüestions abans que els altres. Això ho hem aprofitat, ho hem pres com una oportunitat i sí, hem marcat camí en algunes coses.

Un camí on heu hagut de prendre decisions claus, com instal·lar una carpa de cribratge a l’exterior del CAP Anoia. Quina valoració feu d’aquesta instal·lació?

CR: La carpa ha estat essencial. Vam prendre la decisió després d'haver realitzat una anàlisi de la situació i vam decidir fer el seu desplegament amb la col·laboració del Servei d'Emergències Mèdiques. Ha estat molt important disposar d'un espai d'alta resolució en poc temps per atendre les persones que tenien sospites de covid-19. A la carpa, i sense haver d'accedir inicialment a l'edifici, podíem fer exploracions, analítiques, ecografies, electrocardiogrames... i, segons els resultats, els pacients podien ser dirigits al CAP si es requerien més proves, en una zona específica; o cap a l'hospital, o cap a casa. La carpa ens ha permès ser capdavanters en alguns aspectes. Hem demostrat que la primària és capaç de tot i més. M’agradaria destacar que hem sigut pioners en l’aplicació de l’ecografia pulmonar, en atenció primària, en el diagnòstic de l’afectació pulmonar, i ara ja, en el seguiment.

Ara, de la teva salut, és més determinant el teu codi postal que el teu codi genètic.

Així, quins són ara els reptes?

CR: Ara el repte és repensar-nos. Hem pres decisions importants i ara haurem de veure quina continuïtat tenen. Hem de veure quina "normalitat" recuperem, hem de veure què aprenem de tot el que hem fet. També hem de pensar què hem de deixar de fer per poder fer altres coses. Què hem de fer diferent. Ara, per exemple, estem fent molta atenció telefònica, ha crescut molt tot l'àmbit de "La meva salut" o el de l'e-consulta. Hem donat un impuls molt important a l'atenció no presencial, que encara haurà de créixer més; ja comencem a fer videoconsulta, per exemple. La pregunta clau és què no estem fent i hauríem de fer. Després, haurem de mirar per què i qui ho farà, quan i com. Aquesta és una reflexió de sistema, en conjunt, que no hem de fer només des de l'àmbit de salut, també hi ha d’intervenir la part social, per exemple, i altres àmbits. Un model en què la promoció, la prevenció i la proactivitat siguin essencials d'aquest pal de paller que comentàvem abans. Ara, de la teva salut, és més determinant el teu codi postal que el teu codi genètic. Tots aquests factors ambientals sobre els quals podem actuar són molt importants, i ho hem de treballar entre tots: urbanistes, polítics, sanitaris, educadors, serveis socials... Hem de posar la salut en totes les polítiques. I també ho hem de fer incloent-hi els ciutadans. Cal que aquests participin en el disseny d’aquest nou model, cal trobar els espais i models de participació ciutadana.

L'atenció domiciliària és clau. I ara hem de parlar d'atenció als domicilis i també a les residències. Hem de tenir present que les persones que atenem, tant en domicilis com en les residències són, majoritàriament, les més afectades.

Un dels pilars fonamentals d’aquest “pal de paller” de la nostra sanitat que és la primària és l’atenció als domicilis. Quin paper té l’atenció domiciliària en aquests moments de crisi i en aquesta adaptació que heu hagut de fer?

Núria Carré: L'atenció domiciliària és clau. I ara hem de parlar d'atenció als domicilis i també a les residències. Hem de tenir present que les persones que atenem, tant en domicilis com en les residències són, majoritàriament, les més afectades. Ens hem centrat a fer una bona atenció, un bon seguiment, tant de promoció, prevenció i d'actuació.

Els professionals que fan atenció domiciliària també han hagut d’adaptar-se a nous protocols?

NC: Sí, hem hagut de fer formació, per exemple, sobre el bon ús de les proteccions, com els EPIs. És tan important saber posar-te i treure’t un EPI com saber quin has d’usar segons les circumstàncies, tant per la teva protecció com per protegir les altres persones.

També és important el seguiment que feu posteriorment.

Rosa Gasulla: Sí, el seguiment també és molt important. Per exemple, és bàsic el seguiment que fem en el cas d’una persona positiva de covid-19 i que necessita un tractament. Hem de mirar la seva evolució, fer-ne un seguiment. L’acompanyem. Aquesta part és fonamental.

CR: Hem creat equips específics d’atenció al domicili i altres d’atenció a les residències. De l’atenció al domicili diferenciaríem d’una banda, l’atenció als pacients aguts, les persones que de cop es troben malament; i, d’altra banda, l’atenció a les persones cròniques, complexes, de qui ja teníem coneixement. Tenim dos circuits diferents. Això ja ho fèiem abans, tot i que amb menys intensitat, i ara en aquesta situació ho hem intensificat.

Ajudem les persones a morir, a casa seva, amb la qualitat i dignitat que es mereixen.

Tot i que hi ha hagut ball de xifres, l’Anoia ha estat un dels territoris amb més alt percentatge de casos i, malauradament, de morts a causa del coronavirus. Moltes persones han mort a casa seva. Des de l’Atenció Primària també feu acompanyament de final de vida?

CR: Sí, fem acompanyament en situacions de final de vida, fem sedacions en els seus domicilis. Ajudem les persones a morir, a casa seva, amb la qualitat i dignitat que es mereixen.

NC:  Això essencial en aquests moments, tots i les limitacions i davant les característiques d’una situació com aquesta. El nostre acompanyament és important, tant per al malalt com per als seus familiars, als que telefonem, els preguntem com estan, què necessiten, què podem fer per a ells… Com deia la Carme al principi, un dels fonaments de l’Atenció Primària és acompanyar les persones en tot el procés de vida, des que naixem fins que morim. Aquest és un dels grans valors de la primària.

Haurem d’afrontar diferents dols. Són situacions en què, per la responsabilitat i per la professionalitat, ara hem de tirar endavant; les patacades, els impactes emocionals, sortiran després…

Com gestioneu emocionalment, els professionals de la salut, aquestes situacions de dol?

CR: Haurem d’afrontar diferents dols. Són situacions en què, per la responsabilitat i per la professionalitat, ara hem de tirar endavant; les patacades, els impactes emocionals, sortiran després…

NC: Sí, amb el dia a dia, tan intens, vas fent, vas funcionant… Anem amb la sisena marxa posada tota l’estona, un ritme que no ens deixa parar… Però quan comencem a frenar, amb el motor al ralentí, i tornem a una relativa normalitat, llavors sortirà tota aquesta càrrega emocional que estem retenint, que estem acumulant.

CR: S’han habilitat eines de suport emocional, però d’aquí a un temps s’haurà de treballar més en aquest sentit. La mort, la pèrdua, el dol, ja eren temes que abans de la crisi i en condicions normals, potser no estaven molt ben treballats, ben afrontats del tot.

El fet de no poder acomiadar-se, de no poder dir adéu, no poder agafar la mà, fer una abraçada, sentir l’escalfor de la gent que estimes en els darrers instants, encara ho fa més dolorós.

Moltes persones han mort soles, sense poder acomiadar-se dels seus familiars...

CR: Sí, és terrible… El fet de no poder acomiadar-se, de no poder dir adéu, no poder agafar la mà, fer una abraçada, sentir l’escalfor de la gent que estimes en els darrers instants, encara ho fa més dolorós. Hi ha moltes famílies que han patit un impacte molt gran. S’haurà de prestar una especial atenció, s’haurà de treballar molt bé aquest aspecte. Aquest serà un dels principals reptes que tindrem…

La nostra professió és absolutament vocacional. No ens passa pel cap estar a la rereguarda. Hem d’estar al davant. Hi ha pors, neguits, preocupacions… però seguim endavant!

Els professionals sanitaris esteu a primera línia de la pandèmia. Quan acabeu la llarga i intensa jornada i torneu a casa, us esperen les vostres famílies. No us fa por aquest risc? Si abans fèiem un símil amb els cotxes i les marxes, el risc no us fa posar el fre?

NC: La nostra professió és absolutament vocacional. La gran majoria dels professionals ni ens ho plantegem. No ens passa pel cap estar a la rereguarda. Hem d’estar al davant. Òbviament, penses molt en la teva família, desitges que no es contagiïn. Hi ha pors, neguits, preocupacions… però seguim endavant!

RG: Sí, tothom ho dona tot al cent per cent. També el personal administratiu. Quan algun professional ha donat positiu, de seguida que ha pogut reincorporar-se a la feina, ho ha fet. Tens en tot moment el sentiment i desig de voler ser útil. Penso que la família pateix més que tu mateix… Com deia la Núria, no ens ho plantegem, certament. No dubtem. Venim a fer la nostra feina, venim a col·laborar en aquesta situació i, quan tornem a casa, amb les nostres famílies, llavors prenem totes les precaucions possibles. És la família que et diu, vigila, vigila…

CR: Ens podíem haver arreplegat, podríem no fer tanta assistència directa, i no ho hem fet. Ni ens ho hem plantejat. Hem d’estar al davant. És molt important que la gent vegi que hi som i que l’esforç que els estem demanant que facin, nosaltres també el fem i compartim.

Com deia la Rosa, en aquesta crisi sanitària s’hi han implicat tots els professionals. Ara, més que mai, l’atenció primària és un gran equip?

CR: Es parla molt dels metges, es parla bastant però no suficientment de les infermeres, i es reconeix molt poc la tasca dels administratius, per exemple. I és molt important el que estan fent. El dels professionals administratius és, possiblement, el perfil que ha evolucionat més en els darrers temps. I està poc professionalitzat i poc reconegut. Aquest és un altre repte que tenim a l'agenda. Els administratius han de ser reconeguts com a agents de salut. Parlen un llenguatge més entenedor, més proper i amè per a la gent, que no el que parlem les metgesses i les infermeres. Ells poden arribar a connectar millor amb la gent que nosaltres.

RG: En aquest sentit, els administratius estem fent molta feina d'atenció telefònica, ens hem convertit en una mena de call center. La primera veu que escolta la gent és la nostra, la dels administratius. És molt important el què diguis i escoltis. És important per poder gestionar cap a quin cantó o altre es podrà conduir. Gestionem les demandes de la gent i les conduïm cap a una banda o altra segons què et diuen a l'altre costat del telèfon. També ens hem convertit en gestors de la burocràcia, descongestionant les consultes més burocràtiques per al personal sanitari, que pot dedicar-se més a la part assistencial i poder ser així molt més àgils. Hem procurat que hi hagi molta gent atenent telefònicament per tal que ningú pugui tenir la percepció que no és atesa...

A l’altra banda del telèfon, la gent necessita trobar-se una veu coneguda.

De fet, sou la primera veu que escolten els ciutadans. Això és molt important…

RG: Molta gent ens veia com els que donem hores… i fem moltes més coses. A l’altra banda del telèfon, la gent necessita trobar-se una veu coneguda. La gent necessita confiar la gestió de coses que l’afecten i nosaltres som, en certa manera, el fil conductor de tota la seva història clínica. Darrere la persona hi ha molta feina que no es veu.

També hem de parlar d’un altre sector sovint oblidat: els professionals de la neteja.

CR: En el nostre cas és una empresa externa però fan una feina molt important. Hem de tenir en compte, per exemple, que hem passat d’un centre amb 12 hores d’activitat a 24 hores, amb una alta rotació de professionals, amb personal dormint aquí… I, a més, no és fàcil treballar amb els EPIs corresponents i en zones “brutes”, com l’espai de la carpa. Un altre sector que també vull esmentar és el del personal de manteniment, que han hagut de treballar molt, adequant espais nous, entre altres tasques.

Amb la instal·lació de la carpa, vau haver de canviar hàbits?

CR: En aquest àmbit, n’hem après molt de Metges sense fronteres, que ens va assessorar i ensenyar moltes coses en temes logístics, i ens han fet adonar de moltes coses que potser no havíem vist o haguéssim tardat a fer-ho. Ens han ajudat molt a millorar.

Hem capgirat l’organització. No hi ha ningú que no hagi hagut de repensar i canviar la seva manera de treballar.

Heu patit les baixes dels professionals?

CR: Com deia, hem capgirat l’organització. Tothom ha fet un esforç molt gran. No hi ha ningú que no hagi hagut de repensar i canviar la seva manera de treballar. Només per posar uns exemples: Hi ha odontòlegs fent atenció telefònica, professionals jubilats que han retornat expressament per ajudar-nos, i metges que van acabar la carrera i estan pendents del MIR, que s’han incorporat per reforçar els equips, sobretot en un moment en què teníem bastants professionals de baixa.

Actualment, el contagi d’un professional hauria de ser un fet excepcional.

Quin ha estat el moment més dur, pel que fa a les baixes de professionals?

CR: L’impacte fort pel que fa a l’afectació professional el vam tenir al començament, quan encara no anàvem amb EPIs, quan encara no teníem el coneixement de la situació que tenim ara sobre el virus i estàvem més exposats. El risc més gran va ser al principi, quan no anàvem protegits com ara. Actualment, el contagi d’un professional hauria de ser un fet excepcional.

Això va ser a l’inici de la crisi. En aquells moments es va decretar el confinament de la Conca d’Òdena. Va ser una bona decisió?

CR: Des del punt de vista de la salut el confinament és positiu. En el moment que hi ha màxim risc és important que la gent es quedi a casa, sobretot si l’objectiu no és tant el d’evitar el contagi sinó que, si es produeix, aquest s’allargui en el temps tant com sigui possible per no col·lapsar el sistema sanitari.

Coneixem poc la història de la malaltia, coneixem poc la història de la seva evolució i, per tant, hem de ser molt prudents. El confinament va ser una decisió dura, valenta, i ha anat bé. Ara ens preocupa que un excés de relaxació pugui originar nous brots.

Recentment, el govern espanyol —que ha pres les regnes de la crisi— va aixecar el confinament perimetral a la Conca d’Òdena i comencen a anunciar-se mesures per al desconfinament progressiu. Això pot provocar un relaxament? Quan es pot començar a abaixar la guàrdia?

CR: Quan hi hagi immunitat de grup; i la immunitat de grup només s'adquireix de dues maneres, o la majoria de la gent està immunitzada perquè ha passat la malaltia o perquè hi ha una vacuna efectiva. De vacuna, no en tenim, encara. Potser interessa que la gent vagi adquirint immunitat natural. Però no sabem per què algunes persones passen la malaltia asimptomàtiques, i altres la passen d'una manera fulminant. Coneixem poc la història de la malaltia, coneixem poc la història de la seva evolució i, per tant, hem de ser molt prudents. El confinament va ser una decisió dura, valenta, i ha anat bé. Ara ens preocupa que un excés de relaxació pugui originar nous brots.

Som conscients que hi haurà rebrots.

És una possibilitat que teniu en compte?

CR: Som conscients que hi haurà rebrots. Esperem no haver d’arribar a la situació dels dies que vam viure més casos i més tensió. Però tampoc sabem què passarà. N’anirem aprenent. Assaig-error, assaig-error….

Els alcaldes i alcaldesses de la Conca d’Òdena reclamen que es facin tests a tota la població. Seria un bon instrument?

CR: Depenent del tipus de test, podríem saber si aquesta immunitat, que parlàvem abans, hi és o no. És molt important quin tipus de test es realitza i en quin moment es fa. I si es fa a tothom. És a dir, si es fa a totes les persones i al mateix moment. Perquè, si a unes persones els fas el test el dia 1, i als altres el dia 30, entremig haurà passat el temps i aquesta foto sortirà moguda. No ens serveix. En un pla de desconfinament tindria sentit poder fer un test vàlid, fiable, a tothom i en el mateix moment, que et permetés identificar realment qui està immunitzat amb anticossos de llarga durada i, a partir aquí, amb un cribratge poblacional, poder prendre decisions. Si no és així, penso que no tindria sentit.

Els professionals de la salut s’han fet les proves?

CR: Com que l'Anoia ha viscut una situació excepcional, podem dir que s'ha fet un cribratge a pràcticament tots els professionals de l'Hospital, com de l'Atenció Primària i de les residències. D'això, ara en tenim una foto, tot i que no és del mateix moment, això ens complica una mica la visió, el panorama.

Per què són importants aquestes fotos?

CR: Les fotos s’han de fer per prendre decisions. S’ha de tenir previst i de manera molt clara què faràs quan tinguis la foto. Perquè estem tenint sorpreses…

Com ara quines?

CR: Per exemple, ens estem trobant amb persones de residències, inicialment sense símptomes, que al cap d’uns dies donen positiu.

Encara ens falta molt per conèixer aquesta malaltia…

La simptomatologia dona moltes casuístiques?

CR: És molt variada. Hi ha gent que no té símptomes, o tan lleus que no els dona importància. Hi ha gent de més de noranta anys, que fins i tot han estat ingressats, que han superat la malaltia i han tornat a casa. I, en canvi, hi ha gent molt més jove que no han pogut superar-ho. Encara ens falta molt per conèixer aquesta malaltia…

A les residències hem passat moments molt, molt durs…

Abans comentàveu que a l’Anoia hem anat un pas per davant en aquesta crisi i que l’experipencia pot servir de model en altres territoris. Mirant ara enrere, què creieu que es podia haver fet d’una manera diferent?

CR: Ara s’està parlant molt dels tests. I penso que tests sí, però sobretot EPIs! Hem de protegir-nos. No ens oblidem de protegir-nos. El tema dels EPIs s’hauria pogut fer millor a l’inici. El que ha passat a les residències és un clar exemple, i segurament en altres entorns també hi ha hagut mancances en aquest sentit.

NC: A les residències ho hem passat molt malament, hem patit molt. No teníem EPIs… A les residències hem passat moments molt, molt durs… Ara, aquesta sala on estem parlant, és plena de caixes de material, però al començament no era així, vam patir molt pel material.

CR: També estem parlant molt de les distàncies físiques com a mesura de prevenció. Hem de mantenir una distància que faci que tu i jo, si ara estem mantenint aquesta conversa, ens sentim protegits. Hi ha d'haver una distància física, però no hi hauria d'haver el que podem anomenar distàncies socials. A l'inici es podia haver fet millor aquest tema. És molt important que la gent que està sola, que la gent que està en residències, en hospitals, puguin tenir contacte telemàtic amb les seves famílies. Tenir una bona xarxa de suport és primordial. Ara és fàcil mirar enrere i veure, també, que les alarmes potser van saltar un pel tard i, en aquells moments inicials, quan no estàvem preparats per a una situació com aquesta, potser s'havien pogut fer algunes coses d'una manera diferent, com els estudis de contactes, sectoritzar, prioritzar, fer els tests en aquells moments, millorar la comunicació inicial... Inicialment s'havia d'haver comptat amb tots els actors, aprofitar tots els recursos i la xarxa del territori, hauríem estat molt més potents. Nosaltres vam començar a treballar amb uns vestits protectors, uns bussos que ens va portar un veterinari... A l'origen del brot es podia haver millorat la col·laboració entre els departaments del Govern i els ens locals, el territori, una col·laboració que hagués estat més estreta. De la mateixa manera que nosaltres en tot moment hem tingut el suport de la nostra gerència per tirar endavant, s'havia d'haver donat més paper al territori, s'havia d'haver confiat i fer aliances entre els ajuntaments i els departaments del Govern. I entre els mateixos departaments.

Una de les coses que ens preocupen és l'atenció a tot el que no és covid.

A part que desconfinament progressiu que s’ha iniciat pugui provocar una relaxació en la ciutadania i els rebrots del coronavirus, què més us preocupa des de l’Atenció Primària?

CR: Una de les coses que ens preocupen és l'atenció a tot el que no és covid. La gent ha sigut molt conscient, molt respectuosa. Ens preocupa que això hagi fet que se'ns hagi escapat o demorat l'atenció a altres problemes de salut, que també són importants. Estem treballant molt en aquest sentit. Ara hem d'entrar en una segona fase: Com recuperem una certa normalitat dins l'excepcionalitat del moment; com seguim atenent la gent amb símptomes de covid; com atenem les persones que han passat la malaltia i els hem de fer el seguiment, i com seguim atenent la resta de la gent. Hem de treballar en totes les direccions perquè aquesta situació és provisional i té data de caducitat., s'havia d'haver confiat i fer aliances entre els ajuntaments i els departaments del Govern. I entre els mateixos departaments.

Quina?

No la sabem… però si tot va com ara, en els pròxims dies han de començar a passar coses.

Les màquines et poden donar moltes coses, menys la calidesa, la proximitat, el contacte que et donen els professionals de la primària.

Quins consells doneu a la ciutadania en aquesta segona fase de la crisi?

NC: Que tinguin sentit comú, que continuïn tenint sentit comú. I, sobretot, que escoltin els professionals.

CR: Tenim un sistema de salut molt bo, però que també té algunes febleses. Entre tots l’hem de cuidar. N’hem de fer un ús correcte. És molt important que la població entengui que la primària ha de ser el seu referent. Què sàpiga que a l’Atenció Primària hi trobarà uns professionals molt ben preparats per poder atendre’ls de la millor manera possible. Que confiïn en nosaltres, en tots els professionals de la primària. Quan parlo d’aquests professionals a les xarxes, faig servir el hasgtagh #helptouch: les màquines et poden donar moltes coses, menys la calidesa, la proximitat, el contacte que et donen els professionals de la primària. Aquesta és una característica que defineix els nostres professionals. Un altre consell: que es protegeixin, a ells mateixos, i als seus.

És trist, és esgotador i és frustrant que hàgim d'estar constantment reivindicant-nos, i no només davant la ciutadania.

Arran de la crisi del coronavirus s’ha visualitzat socialment la tasca dels professionals de la salut. La gent agraeix la vostra dedicació a les mateixes xarxes, sortint als balcons per aplaudir-vos i també a través de múltiples manifestacions. Penseu que, a part d’aquest reconeixement social, aquesta crisi també comportarà un reconeixement professional d’un dels sectors que ha patit les retallades i que ha de reivindicar-se constantment?

CR: M'agradaria pensar que hi haurà un abans i un després d'aquesta crisi i que n'aprendrem coses. Algunes, ja les sabíem, però ha calgut que passés una situació com aquesta per evidenciar-les, i altres coses les hem après de nou. Hi ha moltes maneres de reconèixer la nostra feina i no és només amb diners... És professionalitzant, reconeixent les carreres professionals... Rebent l'agraïment no només de la gent, sinó també des de la teva direcció... Entre tots hem d'aconseguir donar el prestigi que correspon a l'Atenció Primària. L'Atenció Primària està poc valorada, fins i tot pels estudiants de medicina o d'infermeria. És poc valorada quan, justament, és una especialitat preciosa, on veus de tot, la gent confia en tu, entres dins les seves cases, entres dins les seves vides... És trist, és esgotador i és frustrant que hàgim d'estar constantment reivindicant-nos, i no només davant la ciutadania. Hem demostrat sobradament, durant molts anys, que podem ser una atenció molt resolutiva, però això té un cost. S'ha d'invertir en la primària. Parlo d'inversió en equipaments, en tecnologia, en formació... La salut no té preu, però té cost. Dins la primària hem crescut i avançat mot pel voluntarisme i la professionalitat dels treballadors, que hem tirat endavant perquè ho sentim i ens ho creiem. Però això esgota... Dol veure excel·lents professionals que se senten poc valorats. Per sort, ara comença a parlar-se de l'Atenció Primària a les rodes de premsa, millor tard que mai, però el reconeixement de la nostra feina és un gran repte per afrontar.

Més informació sobre la COVID19