"Els castellers són com una gran abraçada al món"

Per què va voler portar els castellers i la seva filosofia de treball cap a Xile?

La primera vegada que vaig formar part d’una pinya, i vaig notar la unió entre la gent, l’entrega, aquella escalfor…crec que el més semblant a aquella sensació era estar a l’úter matern. Vaig veure que una experiència com aquella era molt difícil de trobar a Xile. Després de rumiar-hi molts anys, vam acabar enviant una persona aquí a Catalunya perquè n’aprengués i pogués fer de cap de colla. I llavors vam intentar ensenyar-ho a grups i organitzacions, començant amb els directius de l’ajuntament, funcionaris, fills de funcionaris, però no hi havia manera.

Però van anar a les escoles

Si. Ens vam adonar que els que més participaven eren els nens i els joves. Als col·legis els nens s’hi van anar afegint fins que a Santiago, es va fer un grup amb infants de nou escoles; l’any següent ho vam provar a la comunitat de Cerro de Navía, on ja hi ha nens de tres escoles, i també hi ha un grup a la universitat de Santiago de Xile. Són joves, des dels 4 fins als 25 anys que escullen venir a fer castells com a alternativa al carrer.

Per tant fer castells té una funció social molt important.

Importantíssima. Estem parlant de barris en què la pobresa és del 40 o el 50%, alcoholisme, atracaments en ple carrer, problemes socials, nens que cuiden dels seus germans més petits… Els nens viuen al carrer, l’escola ja és una primera protecció però amb els castellers, es crea un espai on poden ser ells mateixos. Vivim en una societat d’una exclusivitat elevadíssima però quan treballen junts per fer un castell cadascun hi té el seu paper. No només estan protegits sinó que guanyen confiança en ells mateixos, s’obren, es comuniquen i milloren l’autoestima. A més a més, la colla implica una disciplina important que fa que aprenguin a respectar i a controlar la impulsivitat, els ensenya valors. L’altre reclam pels més menuts és el chori-pan, (somriu) “el chorizo con pan” que els donem per berenar quan s’hi passen tota la tarda.

Però no només ho ha portat als barris pobres, sinó que a través de coachig del lideratge empresarial, ha fet fer castells a alcaldes, regidors, empresaris i treballadors, i presidents de govern. A ells també els canvia la vida?

A alguns. A vegades l’equip no funciona. Un grup de persones amb històries familiars, conflictes i interessos, quan treballen amb un objectiu comú, si no se’l creuen esdevé una tasca difícil, o impossible, i fer una torre és un gran repte. La metàfora entre l’empresa i el castell, és molt gràfica i permet treballar. Es reparteixen camises i mocadors, s’escull un cap de colla i cadascú juga el seu rol. Poso als alcaldes a fer d’escaleta, se’ls ha d’ensenyar a estar al servei dels altres.

Fan prou pinya?

R. Fem que es toquin, que es comuniquin, trenquen la barrera física, que en segons quin país és un abisme, i ja es treballa diferent. Però la clau és entrar al món de les preguntes. Quan l’equip no funciona, s’adonen de la manca de comunicació, de la manca de convenciment amb l’escomesa. I llavors s’aplica a un mateix, el coaching ontològic: què em passa a mi? No sé demanar ajuda, et volia dir alguna cosa i no ho feia per vergonya,...coses que demostren que no eren equip. Quan dones espai perquè aflorin les emocions, la connexió entre les persones és increïble.

M’està dient que una tradició antiga i arrelada a Catalunya està trencant estereotips internacionals?

Completament. En general es creu que un grup d’alt rendiment el formen persones especials, amb unes característiques concretes, una elit. Amb els castells es trenca tota la teoria que s’ha fet sobre els grups i t’adones que els equips de gran rendiment són gent comú i corrent que és capaç de fer coses extraordinàries, com una família. De fet, el gran enemic de l’equip és l’egocentrisme, i en les colles castelleres, prima estar al cas de l’altre, que tothom estigui bé i al seu lloc; sinó no s’aixeca! Caldria fer castells amb la gent de les nacions unides, són uns egòlatres. És que de fet els castellers són com una gran abraçada al món.

Tenim tot això i nosaltres sense saber-ho...

Havia de venir algú de fora, que ho veiés amb uns altres ulls. Viatjant t’adones del que et manca; i és més bonic d’això és que necessitem la mirada dels altres per saber com mirar.

Com ens veu als catalans?

Els catalans sou depositaris d’una cultura humanista tremenda. Quasi una excepció al món. Hi ha pocs llocs on es vegi que es comparteixin tants valors humanistes i que s’han preservat malgrat tots els sistemes que han anat passant, com el capitalisme. La gent viu en cases que havien estat dels avis, i dels pares, i tot i que puguin seguir una carrera professional més “distingida” i completament allunyada que la d’un amic de tota la vida, es mantenen els lligams i l’amistat. Teniu molta “locura” i un afany artístic i explorador. D’altra banda el vincle amb Xile és històric, compartim l’11 de setembre i l’exili català... no crec que hi hagi cap família xilena que no tingui un avantpassat de Catalunya.