"Els catalans estem en condicions d'inferioritat, però perquè ens deixem prendre el pèl"

Com va anar a parar al Vaticà?

Després d'estudiar a l'Institut Pontifici de Música Sacra de Roma, i d'ordenar-me sacerdot, parlem de l'any 66, els meus mestres no em van deixar marxar, i vaig ser organista a Sant Pere del Vaticà fins que el mestre de Capella de Santa Maria, em va cridar perquè el substituís. Això va ser l'any 1977 i fins ara, vivint allà. De fet sóc president director de l'Institut Pontifici de Música sacra des de fa uns quants mandats, només em queden tres anys i deixaré el càrrec.

Fa el mateix que Palestrina?

Mantenim una història i una tradició polifònica centenària, des del segle XVI amb Palestrina. Com a mestre de capella, la feina és essencialment la mateixa, composar, escriure i dirigir música nova. La missa dels diumenges es continua fent amb llatí, de fet. Quan vaig entrar, faltava molt repertori i durant molts anys he estat composant bastant. De fet ara ho estic recopilant: 4 llibres de motets, 2 de misses i 3 de Salms.

Molta feina feta

Fins que no ho he vist recollit no me n'he adonat. Comptem amb un cor fix de tenors i baixos, i un orgue, de fet el primer organista és igualadí, Joan Paradell. Repassem una mica abans de cada celebració, i pels dies solemnes comptem amb un cor de dones i un sextet de metall.

És el català de rang més alt a la Santa Seu

Sí, allà ja ho saben tots que sóc català. Però sí, estem en condicions d'inferioritat, al vaticà i al món religiós en general. Sempre ens adormim una mica, ha passat amb tota la història del nostre poble. Cantem com els ocells i els altres se n'aprofiten. Sempre ens ha faltat una mica d'energia i saber defensar el nostre lloc.

Sembla que l'església catalana s'ha quedat sense referents que vinculin cristianisme i catalanisme

Als anys 60 hi havia el cardenal Albareda, el Pare Batllori...eren 5 o 6 que es feien costat, però ara... Jo ho porto a l'etiqueta que sóc catalanista, i en els nostres ambients, és perjudicial quan s'és coherent amb el que es pensa i s'actua en conseqüència...s'ha de pagar un preu car, de cara a l'èxit immediat i a l'hora de fer diners, però estic orgullós del que sóc. I que sàpiguen que ho sóc.

Que ens facin tornar l'art sacre de la franja a Barbastre és pel poc pes de l'església catalana?

És el mateix de sempre, ens ha faltat coratge i iniciativa. S'hauria pogut parar el tema quan només eren enraonies. Ha faltat un posat ferm, com sempre, i s'han pres decisions fins i tot en contra del que volia la gent. No hi ha cap museu del món que facin sortir una sola peça del que hi tenen, només nosaltres, perquè som catalans. (remena el cap)

Com anem de relleus?

De seminaristes actualment n'hi ha molt pocs. Al meu temps, al nostre bisbat érem 300; ara, al seminari de Barcelona que aplega 7 bisbats, no arriben a 30. Les condicions han canviat molt, les distàncies...ara un capellà es fa càrrec de 6 o 7 parròquies, la comunicació és molt més ràpida.

Que les dones celebrin missa és una opció?

No, i de fet no crec que arribin a fer-ho. Que vagin agafant cada vegada més funcions i més càrrec si, però ordenar-les no. L'Església va fent, amb extrema prudència; si no s'ha fet en 20 segles.... Als països protestants que tenen el sacerdoci femení no cerc que els doni pas resultats. El problema és de fons, s'enfonsa la societat occidental.

Creu que es perd la fe, doncs?

No la fe, hi ha un desarrelament dels ideals, en general una caiguda dels valors. L'església va de bracet amb la societat, i ara s'ha perdut una mica tot.

Diumenge celebrava una missa en occità

Sí, fa tres anys que ho fem, i de mica en mica va agafant protagonisme. L'occità, malgrat la semblança amb el català, és una llengua ben diferent, amb molta influència del francès, però ni uns ni altres se la senten pròpia, els francesos la rebutgen i els catalans tampoc li donem massa suport. De fet, els que fan bona feina són els de CAOC el Centre d'agermanament Catalano-Occità. Vam crear fa temps una associació d'amics del carladès, però no ha acabat de tenir utilitat.

Vostè té arrels occitanes.

Sí, els meus avantpassats, que venien d'una zona d'Occitània van instal·lar-se cap al 1640 a Prats de Rei. Els de la meva branca van anar a viure a Sant Martí Sesgueioles, i des d'aleshores. Durant aquella època hi havia molts grups d'occitans arreu de la comarca, a Igualada molts dels cognoms que semblen de sempre i de tota la vida, són occitans. Per això he tingut sempre aquest vincle, de fet , abans de saber que tenia avantpassats occitans, ja ho pressentia, és com una arrel genètica incontrolable.

S'enyora de la comarca?

No, ara ja no, però tinc gran estima a Sant Martí i Prats, i hi vinc sempre que puc. Quan era jove de tant en tant feia una escapadeta, sobretot per Nadal, encara que fes una mica tard, a menjar els torrons a casa. Estic atrapat a la terra i a les muntanyes que he vist de petit. Tot m'interessa del meu voltant, la terra té una força enorme per mi. La caseta a Sant Martí em crida.