‘Si Catalunya fos independent, tindríem la millor selecció d’hoquei femení del món’

Què va fer que et decidissis a jugar a hoquei?

Quan era petita anava a Esportiueig i allà la meva monitora, la Teresa Torrents –que aleshores era jugadora- em va portar a un entrenament. Em va agradar molt i des d’aleshores que hi jugo, ja fa 13 anys!

És complicat per una noia fer-se un lloc en un esport eminentment masculí ?

Com que és un esport d’equip, estàs rodejada de companyes, jugues una lliga, veus que hi ha competició i nivell... tot això t’ajuda a tirar endavant.

Tot i això, no tenim el mateix ressò que els nois. Aquí a Igualada, per exemple, ells son professionals, en canvi, nosaltres no cobrem i hem de pagar-nos el material: patins, estics.... Només tenim coberts els tres desplaçaments que tenim fora de Catalunya durant la lliga.

Us sentiu abandonades per l’equip?

No, jo no ho diria així, però es preocupen molt i molt pel sènior masculí, que ja està bé, però també podrien fer un esforç per a nosaltres.

Igualada és un bon bressol d’hoquei femení ?

Sí! Tenim moltes campiones del món, la Teresa Torrents, la Minerva, la Susi... i ara la Marta Solé és capitana de la selecció espanyola, jo mateixa he estat a Brasil i la Teresa Bernades és una gran portera, encara és molt jove però estic segura que d’aquí un temps li fareu aquesta entrevista a ella!

Com et sents quan et seleccionen per un europeu o per la Copa Amèrica?

A mi, la primera vegada que em van seleccionar va ser el 2006, vaig anar a Xile a jugar la Copa Amèrica –vam quedar terceres-. Després, el 2007 vaig anar a Portugal amb la selecció subdinou i vam quedar campiones d’Europa, també vaig anar a Madrid amb l’absoluta i vam quedar segones.

La veritat és que és un premi a tots els dies d’entrenament, les hores passades a Les Comes, a les fites aconseguides amb el teu equip. És un orgull i fa molta i·lusió.

Has estat a la selecció espanyola, i a la catalana però deu ser si fa no fa el mateix...

Sí. Actualment, a la selecció espanyola som 8 jugadores catalanes i dues d’Astúries, d’aquestes n’hi ha una, la Natasha Lee, fa anys que juga a Catalunya. A més, ara l’entrenador és asturià però fins ara ha estat català, els entrenaments es fan al CAR de Sant Cugat...

Tot i així la filosofia és molt diferent, els entrenadors són diferents i això fa que la manera d’entrenar i jugar sigui diferent. No es poden comparar.

És un cas particular que la selecció catalana jugui la Copa Amèrica...

Sí, ho és! De fet és una mica estrany que la selecció catalana guanyi la Copa Amèrica. La veritat és que anem allà com a invitades. Realment és important la nostra presència, és una manera de demostrar que és a Catalunya on hi ha l’hoquei, i que si Catalunya fos independent, tindríem una bona selecció d’hoquei femení, la millor del món!

Estudies, treballes, entrenes... com t’ho compagines tot això...

Sí, al matí faig un mòdul de grau superior a Manresa, a les tardes treballo amb nens a la piscina de les comes, a l’Emili Vallès, a l’Ateneu... i després de tot això, quatre dies entrenem. I el cap de setmana partit... i ja està!

Home ja està... és frenètic...

Ho duc com puc però les tres coses m’encanten. La veritat és que els entrenaments ja no em suposen cap esforç, l’ hoquei no només és l‘hoquei, és una família som com germanes i veure-les cada dia és molt agraït.

Plans de futur?

Ara penso en aquest any aquí, que queden moltes coses per fer. Però de cara al futur, m’agradaria anar a Astúries, allà hi ha hoquei, la universitat que vull i amigues, així que tinc tres coses importants per la meva vida allà.

Com enfrontes aquesta temporada amb l’Igualada?

Tenim un bon equip, molt complert, jove, amb noves incorporacions, una portera molt bona... crec que podem fer una bona temporada.