‘El cine passarà necessàriament per la televisió’

“Violetes”

Aquesta setmana ha acabat la sèrie documental de TV3 “A la presó”, on ens hem apropat a les històries personals amb la presó com a escenari. Aquest divendres també s’estrena “Celda 211” una pel·lícula ambientada a una presó en què un guàrdia novell queda atrapat enmig d’un motí i s’ha de fer passar per pres per salvar la vida. I el telefilm que ha obert el Zoom Igualada d’aquest any, “Violetes”, també ens acosta a una història carcerària, basada en fets reals. L’Emma és una funcionària que treballa en una presó de dones. Allà arriba la Júlia, una noia jove que ha de complir condemna per l’assassinat del seu pare. L’Emma no veu aquest cas gaire clar i intentarà ajudar la Júlia. El paper de l’Emma l’interpreta l’actriu Mercedes Sampietro.

Com és viu una presentació d’una pel·lícula amb públic?

Molt bé, amb molta curiositat perquè l’únic que esperes sempre de qualsevol producte en la nostra feina és la reacció del públic. Espero que agradi.

Com és el seu personatge a la pel·lícula?

És una dona complicada, solitària, amb problemes a l’hora de bellugar-se per la vida. És una dona generosa però escull aquest tipus de feina per la seva incapacitat per comunicar-se amb els altres. Ella el que vol és millorar les condicions de vida de les preses, lluita per elles. És un personatge molt interessant.

Va tenir contacte amb presos o presons per preparar el personatge?

Vam rodar a la presó de dones però abans del rodatge no. Però és molt interessant i el director sí que s’havia documentat molt. I passa allò que les pel·lícules t’ensenyen coses curioses dels funcionament d’uns àmbits, com la convivència dins de la presó. Només vam poder entrar fins als locutoris de la presó, però en una tarda que vam estar allà, les dues o tres persones que vam veure plantejaven uns casos i se’ls endevinaven uns drames que esgarrifaven. No vaig entrar a la presó però realment és fort.

Com veu el sector dels telefilms i de la ficció televisiva en general?

Jo més que de telefilms prefereixo parlar de pel·lícules per televisió. M’agradaria que es comencés a parlar de pel·lícules, sigui quin sigui el seu destí. Jo crec que el cine passarà necessàriament per la televisió. Pel que estic veient ara mateix tot està molt paralitzat, però al marge d’aquesta situació les televisions són cabdals. Hi ha gent que considera que fer pel·lícules per televisió devaluarà la qualitat del cinema. Jo crec que com ha de passar per televisió el que cal defensar és que es facin molt bons productes, pel·lícules de la mateixa categoria pel cine i la televisió.

Aquest any ha presentat el primer curtmetratge que ha dirigit, “Turisme”. Com ha estat l’experiència de dirigir?

Fantàstic. Rodar, fer una pel·lícula crec que és de les coses més divertides que existeixen. Et situa en un lloc totalment diferent. Tota la vida he estat fent cinema però aquesta experiència ha estat apassionant, molt divertida, he après moltes coses i m’han quedat unes ganes boges de continuar. De “Turisme” m’ha fet molta il·lusió sobretot haver aconseguit fer-ho després d’anys de dir-ho.

En quins projectes està treballant o té en perspectiva?

El projecte immediat és que treballaré en la sèrie que ocuparà el lloc del Cor de la ciutat i que s’estrena al gener. Em ve molt de gust perquè em ve de gust estar una bona temporada llarga a Barcelona, perquè m’agrada molt treballar amb els equips de producció dels dramàtics de TV3, crec que són molt bons. És un producte industrial, ràpid, amb pocs mitjans... Crec que és un exemple de com fer productes que estan bé i dignes, i això m’interessa molt.

Ens pot avançar quin serà el seu paper en aquesta producció?

És una restauradora, una cuinera que té un restaurant al Maresme. Un matrimoni que té uns quants fills.

El mestre de cerimònies

Pep Planas ha estat el presentador de la gala d’inauguració d’un festival que coneixia pel nom però al qual no havia vingut mai. Ens ha explicat que li ha fet molta il·lusió que el convidessin a presentar el Zoom. També ens ha explicat que quan ha arribat a Igualada s’ha trobat a gent que l’ha anomenat Joan.

Com porta el fet d’haver passat de ser el Pep a ser el Joan?

Penso que no ha estat un personatge que hagi tingut tanta llargada, tanta història. En els moments en què el fas sí que hi ha gent que et diuen pel nom del personatge. Passa sobretot quan fas coses a la televisió i duren una mica de temps. He estat l’Aleix, el Joan... Vas passant pel nom del moment. Jo penso que és simpàtic, no em fa res.

Ha fet teatre, cinema, sèries de televisió i telefilms. Quines diferències troba a l’hora de treballar en cada format?

Penso que els actors ens adaptem molt perquè la preparació, el moment del rodatge... Tot et condiciona. Quan saps que és televisió, mesures els moviments en funció d’això perquè saps que hi ha quatre càmeres gravant-te al mateix temps. El resultat queda matisat però jo crec que els actors ens enfrontem gairebé sempre de la mateixa manera al treball, jugant amb els mateixos elements, tenint en compte el format.

Fa mesos es parlava d’Xtrems com un telefilm. Finalment s’estrenarà a les sales de cinema?

Sí, a finals de novembre si no m’equivoco. La pel·lícula s’ha rodat en alta definició, un format que està una mica a cavall entre els dos formats. Un cop es va veure el resultat, es va veure que tenia sortida pels cinemes. És un producte molt particular: és una pel·lícula molt dura, molt colpidora. I estic content que surti en cinemes perquè penso que és ell lloc ideal per veure-la, amb l’impacte i la comunió que hi ha en una sala de cinema.

Com és el seu personatge?

Són els casos reals de sis addictes i els seus familiars. I jo interpreto a un d’aquests addictes que es llença des d’un quart pis i no mor. Però no sap perquè ho fa, només que vol sortir a fora i surt per la finestra com ho faria per la porta.

Sembla una pel·lícula dura...

La pel·lícula retrata l’entorn dels personatges, de joves i de grans. Crec que presenta les addicions d’una manera fàcil, com una cosa en què qualsevol hi pot caure, per curiositat o per provar-ho. Ensenya que hi ha personalitats més i menys addictives i que això no es pot triar. Penso que pot arribar a ser una pel·lícula de culte sobre aquest tema perquè està rodada amb molta sensibilitat. I considero que seria molt interessant que la vegin els joves, a partir de certa edat. No és una pel·lícula en absolut moralista, són els casos d’una gent que n’han sortit, que ho han pogut explicar.

Ja s’ha pogut veure a la Seminci, a Valladolid i l’han aplaudida molt...

Va ser molt ben rebuda, sí. El següent pas és el Festival del Caire.

També ha estat una de les pel·lícules que l’Acadèmia Catalana del Cinema ha presentat a Hollywood. L’objectiu del viatge de la delegació catalana és impulsar que les pel·lícules en català puguin optar als òscars a millor pel·lícula de parla no anglesa...

És difícil però penso que està molt bé que s’intenti, que es reivindiqui, que es doni a conèixer. I si no s’hi arribés, com a mínim seria un pas més. Les llengües minoritàries també tenen dret a ser reconegudes. Crec que és una bona raó per fer aquest viatge.

En quins projectes està treballant, ara?

Estic assajant a Lleida una obra que es diu “Els calígrafs”, d’una novel·lista lleidatana, la Núria Perpinyà, que ha escrit una primera obra de teatre. Està molt bé i ens ho estem passant molt bé. S’estrenarà a Lleida el 15 de gener i estem acabant de lligar les dates per fer-la després a Barcelona. I al febrer començo a assajar al Nacional “Nit de Reis” de Shakespeare, dirigida per Josep Maria Mestres.

David Canto