'La cistelleria sempre ha estat lligada a la història de la ciutat'

Al rètol de la cistelleria diu que moveu el vímet des de 1890... D’on va venir l’ofici?

El meu avi era de la Segarra i l’any 1890, quan tenia 12 anys, va baixar a Igualada a aprendre un ofici. I va posar-se a fer d’aprenent d’un cisteller que estava al carrer de la Bonanova, l’actual plaça del Pilar.

Des de llavors, el meu avi, que també es deia Jaume, es va establir de cisteller i com que l’amo de la cistelleria va morir, ell va quedar a càrrec de la botiga.

I des de 1890... fins ara!

Sí! Ah, i una cosa curiosa és que, a finals del segle XIX, a la presó d’Igualada, que era a l’escola d’adoberia, un escarceller d’Andalusia va venir aquí i va pensar que una de les tasques que aniria bé als presos era la cistelleria. Per això va demanar al meu avi si volia anar-hi a ensenyar l’ofici. A partir de llavors, fins que hi va haver presó a Igualada –dictadura de Primo de Rivera- els presos van treballar amb la cistelleria.

Són 4 generacions de cistellers?

Sí. I és interessant veure com la cistelleria ha estat lligada a la història de la ciutat.

I què opina de l’evolució de la ciutat?

A veure, estem en un moment de crisi, i costarà sortir-ne...

Em sorprèn que ho digui un senyor que ha viscut la guerra!

En sortirem segur, hem de tenir confiança i pensar que anirem cap a millor. Però hem tingut una època de bonança que ens ha malacostumat a tots. Jo havia conegut una Igualada relativament petita, on les crisis eren dures però no costaven de sobreviure. Però ara conec una ciutat gran, i vivim immersos en moltíssimes coses que la societat ha fet imprescindibles. Es tracta d’un problema mundial, que encara és pitjor.

I... tornem enrere. Se sent satisfet de ser cisteller?

Tots hem d’estar contents amb el que tenim. Ser cisteller és un ofici artesà i, com a tal, no pots mirar el del costat perquè en la cistelleria es necessiten moltes hores. Penso que no s’ha de ser ‘cagadubtes’, i que quan un escull una cosa, ha de tirar endavant amb convenciment. Això sí, rectificar és de savis... i si les coses no van bé, s’ha de saber reconèixer i tornar a començar.

Vostè és un mestre!

Mira, justament vaig fer de mestre de català durant el franquisme, quan els mestres, per por, només volien fer les classes de 5 a 6 de la tarda perquè ja no era horari oficial. Funcionàvem amb una subvenció que donava l’Ajuntament a Òmnium Cultural, i així l’entitat decidia com gestionava la subvenció... amb classes de català!

Va fer de professor i després de cisteller?

No, no, jo feia de cisteller! Quan jo ensenyava català de franc, primer sota l’empara de l’església i després als locals excursionistes (UEC i CNI) feiem les classes al vespre. I quan vam començar a fer les classes a les escoles d’Igualada organitzats per Òmnium, jo feia de cisteller durant el dia. Com que treballava pel meu compte, procurava avançar la feina per poder ser a les 5 a l’escola.

L’ensenyament havia de ser autoritari perquè eren classes de més de 50 alumnes, i ja eren mixtes.

I arran d’això fa les visites als refugis del Garcia Fossas...

Els germans Garcia Fossas van néixer a Igualada i van traslladar-se a Barcelona, van viatjar a Amèrica i es van dedicar a comercialitzar olis, cosa que els va fer rics. Però, el millor de tot és que, amb els diners, patrocinaven tot el que es feia a Igualada: l’Ateneu, l’Hospital... ells eren republicans.

Quan un dels germans va morir l’any 1927 va deixar com a encàrrec que un dels germans anés a Igualada i construís una escola, que és l’actual escola Àuria. Allò havia de ser una escola de primària, però com que durant la República hi va haver la possibilitat de tenir un institut, es va aprofitar l’equipament i es va estrenar l’any 1933.

Quan va arribar la dictadura de Franco, l’institut d’ensenyament secundari es va haver de tancar i, per això, el germà Garcia Fossas va voler satisfer el desig del seu germà i va fer construir l’edifici actual, però com a orfenat.

Però com que va venir la guerra i sense una orde religiosa no podia funcionar l’orfenat, ho va donar perquè fos grup escolar de l’escola unificada de Catalunya. I ara celebrem els 75 anys.

I des del Patronat, què es gestiona?

El germà Garcia va deixar l’escola i el Patronat amb 1.400.000 pessetes perquè l’escola pogués acollir un menjador per als nens pobres. Actualment no fem menjar i el que hem decidit és ajudar en metàl•lic les famílies necessitades, però no només del col•legi, sinó de tota la ciutat, perquè la idea dels germans Garcia Fossas era que fos per tothom. Funcionem a partir de Serveis Socials de l’Ajuntament, ja que tenim un conveni de col•laboració.

D’escola a hospital. El Garcia Fossas va anar canviant de funció depenent de l’època. Com va acabar tenint un refugi sota el pati?

Durant la guerra es va convertir en un Hospital militar i van fer un refugi contra les bombes i no se sabia on era i es va trobar en fer les obres del parc just sota el pati de l’escola.

I, a banda de ser del Patronat, forma part d’Igualada Solidària.

Sí, això d’Igualada Solidària va sorgir de la idea del Xavier Badia, que va pensar que seria bo fer una plataforma que englobés totes les entitats solidàries de la ciutat i que també hi hagués un representant de cada partit de l’Ajuntament.

Així, totes les entitats que volen formar part d’Igualada Solidària, poden ser-ho. Jo vaig entrar-hi perquè formava part de Justícia i Pau i m’hi he quedat a títol personal com a coordinador. Una de les campanyes més sonades que vam fer va ser ‘Aturem la guerra’.