Clara Segura: "'Conillet' és com un altaveu per les dones: necessitem cridar"

Acaba de començar la nova sèrie de TV3 "Nit i Dia", la quota de pantalla del primer dia va ser del 18,6%. Com valores la rebuda?

La rebuda del primer dia va ser sorprenentment bona. Una quota de pantalla del 18,6% és un èxit. També és veritat que la tele ha cuida la sèrie i li ha donat molta promoció i molt bombo a nivell mediàtic, necessari també perquè sigui vista. Tot i així, el suposat “prime-time” d’aquesta hora crec que ja està una mica desfasat... pensar que les 22.30h és “prime-time”... és una mica complicat perquè en realitat molta gent la mira després a la carta i això no computa fins al cap 6 mesos. Però vaja, tot i així és un èxit.

La sèrie vol reflectir una mica la vida lluminosa i sobretot més fosca de la gent de Barcelona a través dels personatges. Com entens el personatge de la Sara?

La Sara és una persona amb una complexitat que no s’està acostumat a veure, te aquestes parts més negatives o socialment més jutjables que no son habituals en un personatge protagonista, no? Causa diversitat d’opinions, malgrat insisteixo en què si fos un personatge masculí, això no passaria tant. Una dona, socialment acceptada, amb un marit que té èxit, una casa estupenda i una feina on ella és brillant, ¿quina necessitat té de fer el que fa la Sara a la sèrie alguna vegada? Això no se li planteja a un home.

No em vull centrar en televisió perquè crec que podem parlar molt de teatre. Ets molt polifacètica; t’has atrevit amb cine, teatre, sèries...Però, amb què et quedes?

(Pensa i somriu) Doncs mira, abans de fer la sèries t’hagués dit que indubtablement amb teatre perquè és on m’he entrenat més i perquè en el directe és on l’adrenalina més bé se’m posa. L’adrenalina de comença la funció, s’aixeca el teló, i comencen a passar coses. Saber que s’ha de tirar endavant, que l’espectador t’acompanya, i que ho notes. Justament he acabat de fer un monòleg que m’ha agradat molt.. Aquest trencament de la 4a paret, d’una cosa més “stand-up comedy”, m’agrada molt. Però trobo que per mi hi ha un camí infinit en explorar el món audiovisual, tele o cine. La televisió, però, sempre m’ha fet molt respecte.. perquè la tele i la cultura no sempre van de la mateixa mà.

I ara t’has atrevit amb "Nit i dia"...

En aquest cas “Nit i Dia” em donava aquesta opció. Em vaig llegir tots els guions i em van semblar molt sucosos i també un personatge molt atractiu d’entrada, amb aquesta doble vida i un cantó més fosc. És veritat que no és el tipus de perfil que jo he fet, però precisament per això sóc actriu, per anar canviant de perfils.

Et dic que el teatre em dona molta, molta adrenalina, i és CASA, però vull obrir portes, o finestres, o el que es digui a poder aprendre encara més en el cine i en la tele.

Et quedes amb fer riure l’espectador o amb fer-lo plorar/emocionar?

Mira, jo si pogués triar, voldria fer les dues coses! Riure i plorar en una mateixa funció. Feia una obra en la que m’ho passava super bé, es deia “Ets aquí”, de Daulte, és teatre argentí, ells saben molt bé com fer això: la tragicomèdia. És on m’ho passo millor.

Has fet moltes obres amb Oriol Broggi, gairebé podríem assegurar que sempre que faci una producció t’hi trobarem?

No sempre, però és veritat que (somriu)...     Ara estic fent els “bolos” de la Giornata i no assagem gaire, per tant el veig poquet. I el començo a trobar a faltar... sé que no ens trobarem per qüestió d’agendes fins d’aquí quasi un any i... ai! M’hi entenc molt bé i cada vegada em sorprèn amb les seves direccions, m’ha fet veure que a mesura que et fas gran trobes a faltar més la gent amb qui treballes a gust. He tingut la sort de treballar sempre a gust amb tothom i m’he trobat gent fantàstica pel camí. També trobo a faltar el Bruno però ara acabarem de perfilar una peli seva que ha escrit i en la que surto.

Podríem dir que és fàcil treballar amb tu doncs, no?

No ho sé... Jo intento posar-m’ho fàcil a mi mateixa. No penso tant en els altres en aquest sentit. Amb la maternitat i els horaris d’aquesta feina, és bastant incompatible, anem al revés. Hi ha dies que dius “uix”, val la pena no veure els teus fills? I llavors intento posar-m’ho fàcil, que la feina que faig em faci feliç. Evidentment depèn dels altres però també depèn molt de mi: de com jo vull encarar-me a les coses, com me les vull prendre, com vull que m’afectin, on poso la distància en tot això. Només faltaria no veure els nens i a sobre amargar-me.. Les coses s’han de dir, quan no funcionen s’han de dir, i jo sóc la primera de dir “Escolta això ho hem d’arreglar, això no va bé així”.

Has coincidit amb Marc Martínez a "Conillet" i a "Nit i Dia" i amb Pablo Derqui a "Una Giornata Particolare" i també a la sèrie. Com és això de treballar amb els mateixos actors en papers tan diferents?

I en rols diferents també. El Marc per exemple m’ha agradat molt com a director, m’ha ajudat molt, ell també és actor, per tant entén molt bé els actors i gaudeix molt, és molt apassionant, m’ho he passat molt bé fent Conillet. Amb ell no tenim tantes seqüències a Nit i Dia, però són intenses! És molt xulo; hi tinc molt bon ‘feeling’ i per mi son dos personatges extraordinaris, tan el Marc com el Pablo. I amb el Pablo és un regal... amb ell comparteixo escenes que treballen una altra cosa... amb el Marc treballo cap a un lloc, tampoc puc desvetllar massa, i amb el Pablo hi ha més suc a nivell de relació, som un matrimoni. I a la Giornata, sobren paraules...és un “gustasso”!

Amb què et quedes de fer teatre?

Em quedo amb què malgrat nosaltres actuem pel públic, hi ha coses que a mi m’han marcat i que potser no han marcat al públic. Hi ha un món paral·lel: coses que a tu t’han suposat un repte, no estan lligades amb el que el públic ha viscut. M’adono que el teatre queda reduït a un programa de mà, a una foto, que el teatre és efímer. Per tant, m’he de treballar aquesta felicitat de la meva vida perquè tot allò que va ocupant espai dintre meu sigui més que un programa de mà. Si rasques en profunditat, tots els projectes fan créixer a nivell personal, però n’hi ha que deixen una petjada més forta en tu i arribes a llocs on no hauries arribat com a persona. No sé si et canvien... segurament.

A tu t’han canviat les arts escèniques?

Et van modificant, sí, segur. T’amplien l’horitzó de les coses perquè estàs en contacte amb sensibilitats diferents de les que fas servir en el teu dia a dia. Potser hi ha gent que viu aquesta sensibilitat a la seva vida amb molta intensitat, i és fantàstic, no només s’ha de reservar per dalt d’un escenari. És una donació molt rica en aquest aspecte. També penso que és agraït si tens feina, i jo sóc una afortunada, tot i que la fortuna es treballa, no arriba un dia i et truca la porta, tu també cultives les coses perquè passi això. Però sí.

Com veus el teatre i el món de les arts escèniques actualment?     

Crec que comencem a necessitar estructures noves per apropar-nos al públic. D’aquí l’èxit dels microteatres, de llocs petits on la gent entra dins l’obra. Això és casi un “delicatessen”. També penso que encara falta moltíssim ajut de política cultural, molt més recolzament. Adonar-nos que és fonamental en tots els àmbits, i sobretot fer més accessible el teatre a nivell econòmic. Tot i així, no perdem la consciència del que val la nostra feina. Les polítiques restrictives que hi ha hagut arrel de l’IVA em semblen, en la seva profunditat, una manera fatal de castigar un sector que no ha tancat la boca.

Els actors i el teatre teniu la opció de dir el que molta gent pensa; això te un preu?

Em sembla perfecte que nosaltres tinguem aquest altaveu de poder denunciar certes coses, però ja n’hi ha prou de càstigs. Em sembla una vergonya que la senyora Rita Barberà surti de la perruqueria i que aquells que han fet una obra de titelles mal programada perquè no era infantil estiguin a la presó. Què està passant? Prou ja, democràcia ja! Ho trobo una vergonya, no vivim en una democràcia!

Ets molt exigent amb el públic?

Sí.. però també entenc que a vegades passa. Tot i així crec que la gent no és conscient de que pot espatllar un gag perquè tossen just on hi anava una rèplica, no se sent i no fa riure. Molt sovint hi ha contagi de tos, i l’espectador en aquest sentit hauria de tenir una mica més de consciència. Jo crec que aquesta consciència la té qui ha pujat dalt d’un escenari i veu el que passa a l’altra banda. Ho veiem tot i se sent tot. Això no vol dir que l’espectador no pugui opinar, també hem de trencar aquesta relació una mica intoxicada de passivitat i distància que hi ha amb el públic, però alhora hem d’ampliar el respecte.

“Hem de trencar la relació una mica intoxicada de passivitat i distància amb el públic”

Et veus dirigint des de baix de l’escenari?

M’agradaria, però amb alguna cosa petita, no per demostrar res sinó perquè en tinc ganes. A l’IT m’ho passo genial amb l’alumne, m’agradaria fer-ho amb professionals.

Ets molt crítica amb tu mateixa?

Sí, sóc crítica però lo just, en el sentit de: això no ho he fet bé, intentaré demà millorar-ho. Intento no posar-me pressió, quan tens poc temps no cal pressionar-se perquè t’ho endús a casa i de mal humor amb els que t’estimen, i no cal. Dic sí, ho he fet malament, ho podria haver fet millor. Hi ha solució? Sí, doncs ja està. Ara m’ha passat perquè he estat treballant amb molt poc temps i amb certa pressió. No tenia temps, i aleshores era efectiva, em deia: no hi ha hagut temps per preparar aquesta escena, doncs no passa res, anem a salvar el cul, pam, estaré exposada perquè no hi ha hagut temps. Això té unes conseqüències a la llarga, és com posar pegats que en realitat no només depenen de tu.

Com has viscut com a dona el paper de conillet?

Conillet és una extrapolació, una exageració, una hipèrbole del que seria una dona d’avui en dia. La feina de casa encara recau molt sobre la dona malgrat tenim uns homes al costat que estan molt més implicats en la vida familiar del que estaven abans. Quan soc fora de casa els meus fills mengen, van a l’escola... I son estimats. Però és veritat que per tendència natural assumim rols que a vegades son impossibles, és la sensació d’estar sempre a tot arreu i anar tard sempre. Conillet m’ha ajudat a veure que hi ha una responsabilitat social que s’hauria d’assolir en algun moment: la reincorporació de la dona després d’un període de maternitat és un desgavell. I amb això no hi ha cap mena de consciència social ni ajut polític. Perquè ens agradi o no, qui mana encara son els homes.

Conillet t’ha servit per dir el que pensaves?

Hi ha molta feina a fer a conillet, a mi em descarregava molt en aquest sentit. És com un altaveu per les dones, després de les funcions deien “que fort, jo sóc així”, i pensava: necessitem cridar. Conillet és un crit. És molt gratificant veure que jo parlo de les dones que hi havia al públic, de mi mateixa, de la meva mare. M’hi sentia còmoda.

Estàs posada en mil projectes: la sèrie, la Giornata, Conillet, professora de l’IT... Però a part d’això tens una vida personal. Com ho compagines, és complicat?

Sí.. moltes vegades als dos llocs no es pot estar. M’estressa més triar que treballar, un cop has pres la decisió, treballes i ja està. Però tenir la globalitat de dir a veure, d’aquí 4 mesos estaré fent això, pot entrar una altra peça en joc? Moltes vegades sóc poc realista en el sentit de dedicació real que necessitaré per fer les coses, amb els nens tot no es pot fer. De fet he anat molt de cul per falta de la previsió de la realitat. Sóc molt realista però també m’emociono fàcilment. I llavors a vegades necessito ajut. Faig masses coses... i a vegades és millor fer poc i ser feliç; però no sempre pots dir “espereu-me”

No saps dir que no...

Costa... Ja en dic eh, però costa. Tot i així sóc cada vegada més conscient que la vida és una i que l’hem de viure bé!

Gemma Clarassó