“Ens podem comportar de diferents maneres davant d’un conflicte però quan ho fem col·laborant, tothom guanya”

ALBERTR COMPTE RIBA

En essència, les situacions de conflicte en una família, a l’escola o en una comunitat són semblants?

M.S.: El conflicte mal gestionat produeix malestar. SÓn percepcions diferents de veure un mateix fet, i fa creure que l’altre és un enemic perquè no ho veu igual. Amb l’intent de mitigar el malestar, les persones busquen gent que els  doni la raó sobre aquesta diferència, i si algú pensa com “l’enemic”, no el voldrà escoltar. I això pot arribar a escalar de tal forma que una petita diferència es converteix en un conflicte d’elevada intensitat

E.G.: Suposem una comunitat de veïns on un posa la música molt alta a les 10 de la nit i la persona que viu al costat té poca tolerància amb els volums alts i, a més, és curosa i no fa gaire soroll. Però en comptes d’anar a parlar amb el veí, s’enfada i comença a preguntar a la resta de la comunitat si també els molesta. És una acció on la persona busca aliats per reafirmar la seva posició. Quan es troba el veí que provoca el soroll, li fa mala cara. I aquest no sap d’on ve la hostilitat. A vegades, la música està molt alta perquè el veí sordeja. La manca de diàleg o mala comunicació ha provocat un conflicte, d’una situació que tindria bona solució.

Cedir és un bon posicionament?

E.G.: Cedir És una actitud davant del conflicte. Si m’importa més la relació amb una persona que l’objectiu pel qual lluito, cediré ja que no vull perdre la seva amistat. Quan es cedeix és perquè aconseguir els objectius no és tan important com mantenir la relació. Per tant en l’anàlisi del conflicte s’han d’avaluar els interessos i les necessitats. És una manera d’abordar el conflicte, però no l’única.

Després de festes i vacances és quan les parelles tendeixen a separar-se més?

M.S.: Sí. Però això vol dir que la trajectòria de la família ja no era gaire favorable. Són períodes on les rutines de la convivència canvien i els cònjugues veuen les formes de fer de l’altre, per exemple, a l’hora d’educar. Un valora que la forma d’educar de l’altre no encaixa. Es poden produir situacions d’exclusió, tant entre la parella, com en el vincle entre parella i fills. Si ja s’havia ideat la separació, aquestes coses fan que es prengui una decisió definitiva.

S’ha notat diferències en la manera que les persones aborden situacions de conflictivitat abans i després de la crisi?

M.S.: Hi havia parelles que aguantaven perquè no es podien separar. La situació econòmica no permetia tenir dues cases, més totes les despeses que comporta un divorci. Altres optaven per solucions precàries, com anar a viure a casa d’una amiga o amic. La casa dels avis també ha estat una opció molt utilitzada i que ha estat font de conflictes. La crisi va fer que moltes famílies haguessin de recórrer als avis. De sobte, s’han trobat convivint dos nuclis familiars. Això ha provocat situacions molt poc desitjables que ha requerit de la nostra intervenció.

Han de decidir, els infants, amb qui volen viure?

E.G.: Han de decidir els infants el que els seus pares no saben abordar?

M.S.: Amb 10 anys han de decidir si viure amb el pare o amb la mare? Creixen els anys següents dient-se “jo vaig decidir no anar a viure amb el meu pare o la meva mare”. El millor que poden fer els pares és prendre les decisions oportunes i no delegar-ho als nens, perquè no els toca. Això forma part de la nostra feina, ajudar les persones a saber el cost de les seves decisions.

E.G.: Amb independència del que diu la llei, per a nosaltres l’important és que el vincle entre els menors i els progenitors no s’ha de trencar mai i si està trencat s’ha de restaurar.

I en entorns empresarials, com s’articulen aquestes dinàmiques?

E.G.: L’assetjament en l’entorn laboral s’anomena Mobbing, un dels indicadors és l’abús de poder. Normalment és entre el cap i el seu subordinat, però no sempre és així. Es produeixen desqualificacions sobre el rendiment de la persona que està patint les agressions i amb el temps, es va minvant la seva autoestima.

Com es pot evitar una situació de mediació?

E.G.: Si no es va a mediació vol dir que utilitza el jutjat? O és que hem fet prevenció? La prevenció comença a l’escola. Assessorem centres perquè implementin la cultura del diàleg des de petits perquè aprenguin a escoltar i a parlar. La base és una bona comunicació, que fa que el tracte sigui respectuós encara que no obliga a ser sempre amics

Una societat basada en la competència i l’individualisme és terra abonada per a situacions de conflictivitat a les aules?

E.G.: S’estan abocant recursos amb la cultura de la pau i el diàleg als centres educatius. Des del Departament d’Ensenyament hi ha projectes en marxa que complementem des de l’Administració Local.

Quins són els principals símptomes per detectar una situació d’assetjament escolar?

M.S.: Principalment, l’existència d’una acció agressiva repetida durant un període llarg de temps. En aquest context, existeix desigualtat de poder o desequilibri de forces. Aquesta situació produeix indefensió en la persona que està patint l’agressió. I hi ha intencionalitat de fer mal.

E.G.: És un degoteig de maltractaments recolzat per part del grup. Robar un estoig, trencar un calçat, tirar aigua, pegar són algunes situacions que persisteixen en el temps. Hi ha un desequilibri de poder en què la persona assetjada està més sola o amb menys companys que l’altra part. Normalment, mai es fa davant d’un adult i les situacions s’amaguen. A més, la resta de la classe acostuma a saber què està passant, però no diuen res, els anomenem els observadors. Ells no són passius, també tenen por, també temen que els pugui passar a ells. Si el nen o nena no ho explica a un adult la situació d’assetjament es farà més gran.

E.G.: En els darrers 10 anys ha aflorat el ciber-assetjament entre menors a les xarxes socials. Ens preocupa sobretot perquè és difícil d’abordar.

Quina diferència hi ha entre mediació familiar i coordinació de parentalitat?

E.G.: En la mediació hi ha d’haver una voluntarietat de les parts, és confidencial, gratuïta per a qui té justícia gratuïta i té una durada de tres mesos màxim. La coordinació de parentalitat és un servei intensiu obligatori, dictat en una sentència judicial, de moment encara no és gratuïta i va dels 6 als 24 mesos.

M.S.: En la mediació les parts elaboren els acords i això té molta força. En una coordinació de parentalitat és una sentència la que assenyala un context, on hi ha menors atrapats en el conflicte, vivint i desenvolupant-se en un ambient poc afavoridor. Ens importa molt preservar els infants i joves del conflicte dels adults. Justament, han de trobar en el si de les seves famílies les eines per resoldre totes les dificultats que se li presentaran a la vida. Si no ho aprenen dels seus familiars de referència, com ho podran resoldre a les escoles? Com ho podran abordar quan es converteixin en adults? Creiem que hem de treballar amb les famílies perquè la formació de les generacions futures són els infants d’avui i totes i tots desitgem un futur millor.