Conversa amb Joan Mateu i Joan Domènech, president i expresident de la UEA

Aquest dijous 15 de juny, la Unió Empresarial de l’Anoia celebra la 23a Nit Empresarial UEA, amb el lema “Som fortalesa”. L’acte de referència i reconeixement del sector econòmic i del teixit empresarial de la comarca és presidit, per primera vegada, per Joan Mateu, que va agafar el relleu a la presidència de l’entitat a Joan Domènech el febrer passat. En aquesta conversa, parlem amb el president entrant i el sortint sobre el present i el futur del sector empresarial a l’Anoia.

Quin balanç fa, Joan Domènech, d’aquests anys que ha estat al davant de la Unió Empresarial de l’Anoia?

Joan Domènech: Ha estat un mandat marcat per la COVID, amb tot el que ha comportat la pandèmia. Però, malgrat tot el que ens va afectar, que va ser molt, la pandèmia ens va posicionar com l’entitat referent a l’Anoia en l’àmbit econòmic i empresarial. Ens vam convertir en el pal de paller a la comarca, per a qualsevol tema lligat a l’empresa. Els ajuntaments, que estaven com estaven, ens derivaven directament tots els temes relacionats amb les empreses. Tothom va estar a l’altura. Bé, tothom no, la Generalitat no. Però sí que puc dir que la Unió Empresarial de l’Anoia, el seu equip, la junta, els empresaris, els ajuntaments sí que van estar a l’altura.

Vau crear un gabinet de crisi amb tots aquests agents?

Joan Domènech: Sí, vam crear una taula de crisi, amb gent de la Unió Empresarial de l’Anoia, empresaris, representants dels ajuntaments afectats... He de dir que la consellera Àngels Chacón també va estar al nostre costat. Però la Generalitat no va estar a l’altura. Entenc perfectament els problemes que podien tenir, puc entendre la situació que van haver de gestionar, però hi va haver coses importants que es podien haver fet millor. I l’excusa no pot ser que no s’havien trobat mai amb una situació com aquella, que una situació com la de la COVID no havia passat mai…

Entenc, doncs, pel que comentava abans, que malgrat tot vau treure alguna cosa positiva, si es pot dir així, de la crisi?

Joan Domènech: Com a entitat, malgrat tot, vam sortir molt reforçats després de la COVID. Cal dir que també vam tenir un suport important de Foment del Treball, llavors presidit per Sánchez Llibre, que van estar al nostre costat. Hi havia molta companyonia. Això va ser molt rellevant. Òbviament, el que estava previst fer durant aquest mandat va quedar supeditat al que era obligat fer després de la pandèmia. Hem anat resolent els problemes que hi ha hagut fins a tornar a una certa normalitat. No diré que passada la fase crítica de la pandèmia podíem treballar amb absoluta tranquil·litat, però sí que hem pogut tornar a una normalitat rellevant.

Com va afectar la pandèmia i, especialment, el tancament de la Conca d’Òdena, al teixit empresarial de la comarca?

Joan Mateu: El tancament perimetral va ser molt bèstia, molt dur. Recordo que vam estar més de quaranta hores reunits per intentar que obrissin la zona perimetral tancada, perquè poguessin entrar i sortir, almenys, les mercaderies. Aquí, el lideratge del Joan Domènech va ser molt important, perquè des de la Generalitat hi havia una negativa constant a obrir la zona. Les empreses d’aquí van patir molt perquè ni entrava matèria primera, ni podia sortir treball acabat, i el personal de fora no podia arribar…

Joan Domènech: Recordo una frase de l’alcalde d’Igualada, Marc Castells, que va dir que “aquí van tancar amb clau i van llençar-la”, sense pensar què podia passar després ni què estaven fent. Sempre, remarco, sabent i sent conscients de la situació i de la urgència, de la problemàtica i la complexitat que hi havia. No dic que fos mala idea tancar, sinó la manera com es va tancar. Hi havia d’haver un fil directe, una comunicació mínima des del Govern amb nosaltres, i això no va existir. Al revés, van posar traves. I tot el que es proposava, no s’aconseguia. En l’àmbit empresarial ens trobàvem que, a sobre del desconeixement del problema, de la por de la gent, del fet que ningú sabia què podria fer, a més a més havíem de treballar. No et deien, no treballis, havies de treballar. Els nervis, la incertesa, eren molt grans. Una anècdota: una empresa que serveix material a SEAT, va demanar poder venir amb helicòpter a buscar els productes. Hi havia por, hi havia nervis. El treballador tenia un problema greu, perquè no podia anar a treballar o no podia tornar a casa, però l’empresa havia de continuar pagant sous, havia de cedir material… Si això no ho para ningú… què fa l’empresa?

Joan Mateu: Paralitzàvem molta indústria exterior. La gent potser no és conscient que a la comarca, o a la Conca d’Òdena, hi ha empreses que subministren matèries imprescindibles per a moltíssima indústria. El fet de tancar aquí ocasionava un dany econòmic molt important a nivell més global. Vàrem estar a punt d’aturar línies d’automoció…

Joan Domènech: Hi ha diverses línies d’automoció europees que depenen depeces que es fabriquen aquí. Pot ser una petita peça, però això pot fer aturar la línia sencera. Doncs vam estar a punt de parar moltes produccions…

Joan Mateu: O, per exemple, les fàbriques d’aquí que fan els embalatges de moltes begudes, com ara marques molt importants de cerveses, també paraven fàbriques.

Joan Domènech: Sobretot hi va haver molts nervis. Nervis de no saber què fer. Incertesa. I els empresaris, la porta on trucaven, era la de la Unió Empresarial de l’Anoia. No en tenien cap més. O no sabien on havien d’anar o no els contestaven. Els ajuntaments, pactat amb nosaltres, els deriven cap a la Unió Empresarial de l’Anoia. I nosaltres, en moltes ocasions, ens trobàvem amb un mur al davant…

I ara, tres anys després del tancament i després de tot el que ha passat: en quin moment de salut creieu que es troba el teixit empresarial de l’Anoia?

Joan Mateu: Estem molt millor que durant la pandèmia, segur. S’han tornat als estàndards d’abans de la pandèmia. Però ara tenim una altra situació problemàtica, que és la guerra d’Ucraïna, el tancament de Rússia, la falta de subministrament de moltes matèries primeres i l’encariment dels costos energètics. Sortim d’un problema i en tenim un altre, no tan greu, però que té la seva problemàtica, una problemàtica que no és només de l’empresa, perquè el tema de la inflació està afectant a tothom. Hi ha molta incertesa també sobre què passarà amb el preu del gas, el preu de l’electricitat… Moltes empreses frenen inversions a l’expectativa de què passarà. Tot i que hi ha sectors a qui afectarà més, a escala global no està afectant tant com la pandèmia.

L’ambient no ajuda, no acompanya...

Joan Domènech: Si tu vas dient, això anirà fatal, al final, t’ho creus.

Joan Mateu: Hi haurà crisi, hi haurà crisi… i al final... hi ha crisi.

Joan Domènech: Sí que és cert, com deia, que la recuperació va ser més ràpida de l’esperada. Va per sectors, és evident, però en general es va recuperar molt ràpidament. Penso que el concepte “normalitat” ja no hi és. Vivim, o hem de viure, amb el que tenim. Aquestes pujades i baixades, aquests alts i baixos que hi ha, ja és el més normal, no ens hauríem de plantejar que ara anem bé, ara anem malament. No. La vida és així i es treballa així.

Joan Mateu:  Què és la normalitat?

Joan Domènech: Exacte. Normalitat és: ara hi ha problemes, ara no, ara estem millor i ara no, i ara sí. Això és la normalitat.

I a part de donar resposta a les situacions de crisi, quins penseu que són els principals reptes de futur més o menys immediat del sector empresarial a la comarca?

Joan Mateu: A mi, com a molta gent, el que em preocupa molt és com serà el nostre territori d’aquí a deu, quinze o vint anys. Fa poc hem viscut tot el procés del Pla director urbanístic de l’activitat econòmica de la Conca d’Òdena i la creació de nou sòl industrial. Finalment, per sort, s’han aprovat unes 205 hectàrees dels quals un centenar poden ser industrials. A parer meu, són insuficients.

Per què?

Joan Mateu: També sóc president de l’Associació d’Empreses del Polígon Industrial les Comes i conec diverses empreses que van bé, que van creixent i que arriba un moment que aquestes empreses necessiten espai. Al polígon de les Comes no hi caben, no poden créixer allà. Aquest polígon està molt ple. Per tant, o busquem un territori per aquí, a prop, o se n’aniran al Bages, o al Penedès, o cap a Lleida. Quin futur ens espera aquí si no tenim un nou terreny industrial? Les empreses que funcionen bé, que són les que poden créixer i crear llocs de treball, marxarien perquè aquí no hi caben. I aquí ens quedaríem amb les empreses que no creixen, que tenen el nivell d’ocupació que tenen i, per tant, si la població creix i el nivell industrial no creix, tindríem molta més gent desocupada.

Hem de treballar molt pels nostres fills o néts, de cara que hi hagi possibilitats aquí, al territori, i que es pugui treballar aquí. Actualment, hi ha 17.000 persones de la comarca que diàriament marxen a treballar a fora. Això, sostenible no ho és, ni còmode. Hem de poder generar que hi hagi oportunitats de feina, de tota mena de feina, aquí al territori o en un radi relativament proper.

Aquest és el gran repte de futur per al sector empresarial de la comarca?

Joan Mateu: Sí, penso que és el gran repte de futur. I per fer això ens calen terrenys industrials i infraestructures, perquè les empreses també necessiten mobilitat, necessiten que es puguin gestionar bé tots els seus recursos. I això vol dir gestió d’aigües residuals, vol dir que hi hagi font energètica i vol dir que no s’hagin de pagar peatges extres al territori, que és un altre objectiu en què ha estat treballant la UEA durant molts anys i continuarem batallant-hi. El creixement, sobretot industrial, passa per aquí. Jo sóc un gran defensor de la indústria –tot i que hem de parlar d’empresa en termes generals–, perquè la indústria és un tipus d’empresa que ocupa a tot nivell de gent. Tant a gent sense estudis, fins a doctors, perquè ens entenguem. Per tant, hi ha moltes més oportunitats.

Hi ha veus crítiques a la creació de nous superfícies industrials. Com els podeu convèncer?

Joan Domènech: Tothom vol un món ideal. S’ha de buscar un equilibri. L’equilibri, a escala industrial, vol dir que hi hagi espais de natura i espais on hi hagi indústria.

Per què? Com?

Joan Domènech: Perquè la natura, sense indústria, implica que la gent no té feina. Si no hi ha llocs de treball, no pot haver-hi res, ni riquesa. Res… Tots volem un medi ambient correcte, tots volem agricultura. Però l’agricultura no dóna prou per a ocupar tota la gent, no només la que ara no treballa, tampoc la que vindrà. Què passa? Falta zona industrial. Segur. I ningú la vol a casa seva. Però hem de ser conscients que si ningú la vol a casa seva, no hi hauria zona industrial. I si tu vols que la gent de casa teva no vagi a treballar a fora i pugui treballar aquí, l’has de fer aquí.

Això va lligat amb el fet que la zona industrial crea dos tipus de riquesa. En primer lloc, la gent que pot treballar aquí, viure aquí, guanyen uns diners que poden gastar aquí, a casa. Però és que, a més a més, en segon lloc, les empreses donen una riquesa als ajuntaments i al territori. Això fa que es puguin fer carrers, que es puguin cuidar els parcs i els jardins... Si no tens empresa, si no tens territori industrial, no tens llocs de treball ni tens uns diners que l’ajuntament podrà invertir en el ciutadà. Això és imprescindible. I això de dir, sí que ho vull, però a casa meva no, no val. Toca a qui toca. I el lloc on ara toca és aquí. Hi ha altres espais que també eren idonis, però s’ha arribat a aquesta entesa, perquè millor això que res. Ara, el que no val és dir no perquè no. Si dius que no, dona alternativa. Si davant d’un problema tu no aportes solucions, passes a formar part del problema. Si hi ha un problema, que és la indústria, i tu no portes solucions, no dius res, passes a l’altre cantó.

Joan Mateu: La gent, el que volem, és ser feliç. I ser feliços vol dir viure bé i vol dir benestar. I per tenir benestar, cal tenir un bon habitatge, amb serveis, amb espais de natura per gaudir, i un lloc de treball que et pugui donar uns ingressos perquè puguis gaudir de tot això. Si tens una ciutat dormitori, qui hi inverteix? Quins comerços s’obren? Cauen els serveis, la qualitat de vida, el benestar... Al final aquestes ciutats dormitoris s’acaben fent petites, petites fins que acaben desapareixent.

També s’ha de tenir en compte una altra cosa: avui en dia els polígons industrials no es dissenyen com abans. Els funcionaris, els polítics, n’han après dels errors del passat. Abans es parcel·lava i s’esperava que vingués algú… I avui un polígon es dissenya sabent quina és l’oferta real i la demanda real que hi ha i s’adequa a aquesta oferta a la demanda. I així és com s’ha treballat aquest PDUECO, tenint en compte totes les susceptibilitats i totes les idiosincràsies del territori. S’han fet un munt d’estudis i hi ha molta gent que participa en definir un territori que pugui ser industrial. Es miren moltíssimes coses, però moltíssimes: en temes de mobilitat, en temes d’ecologia, sostenibilitat, es mira absolutament tot i es busca la millor solució o la menys perjudicial per a tots els ecosistemes.

Joan Domènech: Hi ha gent que diu, no volem un polígon com el d’Abrera, un exemple de polígon mal fet. Ara, si el tornessin a fer, no el farien igual. Ara has de dedicar una part important a zona verda i serveis.

Joan Mateu: Sí, així el PDUECO contempla més de dues-centes hectàrees de les quals gairebé la meitat serà per a ús industrial i l’altra meitat per a zones verdes, vials, serveis, etc.

Heu comentat que les indústries d’aquí necessiten sòl industrial, però també necessiten infraestructures. Parlem d’infraestructures. Parlem de les comunicacions. L’Anoia, està ben comunicada?

Joan Mateu: Per carretera potser sí… i prou. És un hàndicap. Necessitem el tren, el tren de mercaderies, el tren gran que diem. Un tren que està dibuixat des de fa molts anys i que serà cabdal perquè el territori pugui prosperar. Sense unes bones comunicacions i una bona infraestructura, no serà possible. Penseu que un polígon també és com una empresa que competeix amb el món. Les empreses, quan venen, no diuen, jo vull venir a l’Anoia. Diuen, jo vull venir a Catalunya i vaig a mirar què hi ha. Si no tenim terreny industrial, si no tenim bones infraestructures i comunicacions, aquestes empreses vindran aquí o marxaran a un altre lloc? Ja ens ha passat… Hem viscut uns quants casos d’empreses que volien venir aquí i per molt que els diem que això, en el futur, s’arreglarà, no es poden esperar que el futur s’arregli i, per tant, s’han implantat altres zones del territori. Hem perdut oportunitats molt bones.

Joan Domènech: Hi ha dos tipus d’infraestructures, les de les persones i les de la indústria. En l’àmbit de les persones, hi ha mesures d’urgència i mesures que es poden fer a mig o llarg temps. D’entrada, el que s’hauria de fer, ja, és un bus VAO ràpid a Barcelona per als treballadors que vinguin de fora cap aquí. Amb això pots resoldre, d’entrada, una urgència. Hem de tenir el tren, però si ha de passar molt temps, podem solucionar aquestes urgències. I també és urgent millorar les carreteres. Són uns exemples. Però quan parlem d’infraestructures també estem parlant, per exemple, del 5G en condicions… Hi ha moltes coses… Tu necessites el territori, infraestructures i personal. Aquest personal el tindràs de diverses maneres: la gent de casa, la gent de fora que et vindrà amb aquest bus VAO, i després tenim un territori, amb uns costos de vida i un nivell de vida, que no es poden comparar amb Barcelona. Tens un potencial perquè la gent vingui a viure i a treballar aquí, però ho has de facilitar. Quan una empresa vol instal·lar-se en un lloc, vol saber quin personal hi ha que pugui adaptar-se a les seves necessitats. Un exemple: tenim un Hospital Universitari i un Campus Universitari que poden esdevenir un gran valor per si una empresa farmacèutica, per exemple, vulgui instal·lar-se aquí.

Parlem, doncs, de formació

Joan Mateu: Si tenim una universitat potent aconseguirem que hi hagi molta gent de fora que vingui a estudiar aquí. Molta gent pensa que passat el túnel del Bruc no hi ha res. I, quan venen aquí, quan estudien o treballen aquí i quan viuen aquí, veuen que és una ciutat amb molta activitat, amb bons serveis, on es viu bé.  I la gent que vingui a estudiar, pot ser que acabin treballant a casa nostra i fixant-hi la seva residència. Tenir una universitat potent també fa que les empreses tinguin talent a prop de casa. Tot això també és més sostenible.

Estem parlant de la universitat però… i la formació professional?

Joan Mateu: La formació professional és on les empreses del territori, ja avui dia, es troben amb moltes mancances. Hi ha un greu problema. Hi ha empreses que s’estan plantejant iniciatives particulars per fer formació en l’àmbit privat per formar gent perquè pugui treballar a la seva empresa. La situació és una mica desesperant, sobretot quan veus que al Milà i Fontanals hi ha 400 alumnes que volen entrar i no poden perquè no hi ha places. S’ha de posar fil a l’agulla i s’ha d’arreglar aquesta situació. Et diuen, no hi ha places aquí, però que poden anar a estudiar a un altre lloc. Llavors, també poden anar a viure en un altre lloc i treballar en un altre lloc. I nosaltres defensem el nostre territori perquè puguem viure, estudiar i treballar aquí.

Joan Domènech: Tenim una comarca territorialment complexa. Hi ha l’Alta Anoia, que amb l’Eix tira més cap a Manresa i cap a fora, i que hem d’atraure cap aquí. I és una zona amb una activitat industrial important. Com a entitat també hem de donar-li força, ajudar-la a explotar i que generi llocs de treball. I també hem de parlar de l’Anoia Sud, que tenen una sortida directa amb Barcelona i el seu entorn. Hem de lluitar i hem de treballar per mirar d’anar tots a una.

Joan Mateu: Sí. No som la Unió Empresarial d’Igualada o de la Conca d’Òdena, som la Unió Empresarial de l’Anoia.

Abans heu dit una paraula que és “prosperitat”. Penseu que la prosperitat, la riquesa, el benestar del futur de la comarca passen perquè aquesta comarca sigui industrial?

Joan Mateu: Sí. Com deia abans el Joan, si els que no pensen així tenen una altra solució, que la posin sobre la taula. Industrial no vol dir exclusivament industrial. Pensem també en l’agricultura, per exemple, i en tots els sectors empresarials. Però, majoritàriament, serà la indústria.

Joan Domènech: El que és clar és que, exclusivament de l’agricultura, tothom no podrà treballar. Ara, amb l’agricultura i la indústria, sí.

Joan Mateu: I també hi ha un sector molt important, el dels serveis. Però el màxim consumidor d’aquests serveis són les indústries. La majoria d’empreses de serveis tenen com a clients les indústries. Al final sempre hi ha una indústria. La indústria és la que realment crea valor, és la que agafa una sèrie de matèries primeres, fa un procés i d’aquí treu un producte nou i està creant un valor. I d’aquí és on surt la riquesa, de crear valor. I per això és rellevant que vinguin indústries, perquè aquestes s’han d’envoltar de serveis auxiliars molt valuosos. Les indústries subcontracten moltes coses i això dóna feina a moltes altres empreses, potser més modestes, que hi pugui haver al territori. Empreses de serveis, empreses del sector TIC, etcètera. Però la indústria és la base.

Joan Domènech: La indústria és empresa privada. Hem d’incentivar aquesta empresa privada perquè, tot i que poden ser necessàries, no podem viure ni pretendre viure d’empreses que depenen de subvencions. En el fons, la indústria és empresa privada que genera negoci i genera ingressos. Si el concepte d’empresa que hem de mantenir i hem d’incentivar és el de les que es basen, en una bona part, en subvencions, tot i que són necessàries, aquest no és el model.

L’empresari, avui, té una imatge estigmatitzada?

Joan Domènech: En l’últim Fòrum Empresarial de la Unió Empresarial de l’Anoia que vaig presidir vaig manifestar que ja n’hi ha prou de mostrar l’empresari com aquella persona rica, poderosa, que està per sobre de tot i que sembla que estigui per sobre del bé i del mal. I això s’està veient en tots els nivells, com el dels polítics, sobretot a l’estat espanyol, com el Pedro Sánchez, que posa tots els empresaris al mateix sac i diu que l’empresari ho ha de solucionar tot i ha de pagar més. L’empresari típic, sense dir marques, és el de les elèctriques, i sembla que tots els empresaris siguin senyors importants del tèxtil, de les grans elèctriques o petrolieres. L’empresari habitual, a tot arreu, bàsicament són PIMES, sobretot a Catalunya. És gent que treballa tot el dia, se’n va a dormir amb la feina i es lleva amb la feina, que no para i el que fan és remar. Aquest concepte d’empresari de les pel·lícules dels anys vint, amb vestit i barret de copa, celles gruixudes, bigoti i fumant un puro, que passeja per la fàbrica només per cridar als treballadors… És una imatge que es vol donar i que és horrorosa i totalment falsa. Jo, evidentment, sempre defensaré el treballador, que ha d’estar ben pagat, que fa una feina imprescindible perquè l’empresa funcioni, però perquè el carro es mogui hi ha d’haver un cavall que tibi.

Hi ha una figura molt important, especialment a Catalunya, que és la de l’autònom. Una figura important i escanyada…

Joan Domènech: És molt trist que un autònom, que ha estat cotitzant tota la vida, tingui el sou que té i tingui la diferenciació d’ajudes que pot arribar a tenir un altre treballador.

Joan Mateu: Sempre recordo quan em vaig fer autònom, fa uns quants anys, el gestor em va dir, enhorabona, a partir d’ara ja no et posaràs mai més malalt… Riem, però l’autònom, o l’emprenedor, és la figura que més necessita el país. I, legalment, és la figura més castigada. No se li reconeix res. Al contrari, si fracassa es queda amb una mà al davant i una al darrere. Un autònom no té dret a atur, no té dret a una bona jubilació. Ara s’ha arreglat una miqueta i pot cobrar alguna cosa de baixa, però molt poquet. I això sí, se li fa pagar unes quotes, independentment del que factura. Això sembla que també canviarà una mica. L’autònom és el gran castigat i a Catalunya hi ha milers d’autònoms. Com pot ser que hi hagi tanta gent que estigui en una situació de desemparament i que el Govern no faci res per solucionar-ho?

El Joan va fer que a la Unió Empresarial de l’Anoia també treballéssim pels autònoms i en aquests últims anys s’han començat a fer moltes coses, coses que es continuaran fent. Hi ha una sectorial d’autònoms a la UEA. Treballem per poder donar suport legal, logístic, el que faci falta… Perquè els autònoms són qui més ajuda necessiten. Les empreses grans ja tenen molts serveis integrats dins de l’empresa, però un autònom no, i és el que més ajuda necessita. Sobretot, els primers anys. Quan una persona emprèn un negoci ho fa amb tota la il·lusió del món, la major  partde vegades aportant el seu patrimoni, el que tingui, avalant diners per poder engegar. I les estadístiques diuen que entre les empreses noves que es generen hi ha un fracàs molt gran, poques continuen al cap d’uns anys. I estem en una societat que castiga, quan en altres societats valoren la gent que, després de fracassar, han adquirit un aprenentatge, i hi tornen. N’aprens moltíssim. I això no t’ho ensenya cap universitat. Això ho has de viure tu mateix. I aquí no. Aquí fins i tot se’n riuen del fracassat. Aquesta mentalitat l’hem de canviar. Amb aquesta mentalitat, qui vol ser emprenedor, qui vol ser empresari avui en dia?

I qui vol ser emprenedor amb aquesta pressió fiscal?

Joan Domènech: La pressió fiscal és impressionant. Sobre els autònoms i sobre les empreses, en general. Tot són traves. I moltes vegades paguem justos per pecadors… Sobretot a escala estatal…

Joan Mateu: Només has de veure algunes mesures que ha fet el Govern central. Es fan coses carregant el seu cost a les empreses. Perquè qui ho paga és l’empresari i en nombre de vots som una minoria. Augmenten l’impost a les societats, augmenten l’impost del plàstic, etcètera. A Catalunya estem molt castigats. Quants impostos paguem aquí? I quants en paguen a Espanya?

Joan Domènech: I des del Govern català diuen que necessitem indústria, que la indústria és la base… i penses, però si sou vosaltres els que esteu posant totes les traves possibles. Són més papistes que el Papa…  S’ha de complir tot? D’acord, però mireu què demanen fora d’aquí, quin ordre segueixen per poder muntar una empresa i què feu vosaltres... Quin és el recorregut d’una empresa que es vol instal·lar a Barcelona? A Barcelona no pot. Llavors, s’obre al segon cinturó, més problemes; passa  al tercer cinturó, més paperassa, més burocràcia, més problemes… i acaba a Saragossa. Aquest és el recorregut d’una empresa, actualment. Una empresa normal, gran, que es vol ubicar a Catalunya fa aquest recorregut i acaba a Saragossa. Per què? Perquè a Saragossa diuen, farem el que sigui perquè muntis la teva empresa, i ja. Immediatament. T’ajudem, no et posem traves. Sempre complint unes normatives, evidentment. Però l’ordre és un altre.

Cal assenyalar, tanmateix, que hi ha programes, com ACCIÓ, que ajuden, que són positives. La idea, el concepte i gent que hi ha al darrere són positives per a l’empresa. No tot és negatiu…

Joan Mateu: ACCIÓ funciona bé perquè la gent que hi treballa són tècnics. Són gent professional, gent que ve de l’empresa. Realment funciona molt bé. Ho recomano, sobretot si volen exportar. T’ajuden molt a obrir-te a l’exterior.

Joan Domènech: És curiós i no s’entén que, per a un cantó, vulguin ajudar l’empresa en projectes com ACCIÓ i altres que existeixen i, per altra banda, tinguis tantes traves per poder ampliar, millorar o muntar una empresa a Catalunya. Aquest contrast no s’entén.

Com veieu la figura de l’empresària a la comarca?

Joan Mateu: De mica en mica està creixent. De mica en mica... Ja n’hi ha moltes, més de les que ens pensem. Hi ha molta dona empresària i emprenedora i tenim exemples d’èxit. I, econòmicament, tenim exemples d’èxit. Sí que haig de dir que jo, pel que fa als membres de la Junta, volia incorporar més dones, però no ha sigut possible. Per tant, vol dir que encara passa alguna cosa... Les dones que són empresàries, no només són empresàries. Tot i que potser els agradaria, no disposen del temps per dedicar-se a temes com la Unió Empresarial de l’Anoia o altres associacions o temes que puguin ser interessants. Però sí que hi ha moltes dones empresàries i empreses que funcionen molt bé. I cada dia en veurem més.

Joan Domènech: Un exemple és la UEA Inquieta, que a part de l’activitat que fan, s’ha convertit en un dels actes més importants de la Unió Empresarial de l’Anoia, tant per contingut com per volum de participants, majoritàriament dones.  El que hem de fer com a entitat és continuar incentivant el fet que cada vegada hi pugui haver més dones empresàries i que es donin a conèixer.

Abans heu comentat que el futur de l’Anoia passa per la indústria. També passa perquè sigui sostenible?

Joan Mateu: Són coses que no van renyides. Quan jo era petit i al col·legi ens demanaven que dibuixéssim una fàbrica dibuixàvem aquelles dents de serra negres amb xemeneies… Avui, no. L’exemple que et puc posar i el conec molt bé és el polígon industrial d’Igualada. Un polígon que ha estat encerclat per Igualada, que està al mig d’Igualada, convivint en perfecta harmonia. No hi ha queixes, no hi ha denúncies. Les empreses, avui en dia, no són les empreses d’abans. També, a causa d’aquesta alta normativa que comentava el Joan, està tot molt controlat. Avui, en l’àmbit de la sostenibilitat, les empreses ho tenim tots molt integrat, perquè sabem que o ets sostenible o no tens futur. I és així. I és així aquí, a Europa. A la Xina o a l’Índia potser és una altra història. Però és així perquè el futur passa per ser sostenible. Jo preferiré comprar un producte d’una empresa que sigui sostenible que no pas d’una empresa que no és sostenible, encara que hagi de pagar una miqueta més.

I això quan hi ha crisi potser no passa, perquè anem a comprar el que sigui, que sigui econòmic, però quan les coses van normals, la gent prefereix sostenibilitat. I jo, com a empresari, si sé que sóc sostenible, també dormo més tranquil. L’empresari dirigeix una empresa perquè funcioni, perquè guanyi diners, aquest és el motiu de l’empresa. Si això s’aconsegueix, vol dir que hi ha moltes famílies que poden viure bé gràcies a aquesta empresa. I després tenim tot el tema de la responsabilitat social corporativa, que ara se’n parla més. Hi ha moltíssims empresaris que estan encantats en poder col·laborar en fer que al seu territori la gent visqui millor. Per tant, sostenibilitat i empresa van lligats. Sempre hi ha alguna excepció, però potser parlem d’un u per cent…

Joan Domènech: Cap empresa o empresari no contempla muntar una nova fàbrica sense tenir en compte la sostenibilitat, el reciclatge, la reutilització i l’economia circular. No es contempla. I a més, a la llarga, surten millor els números.

Joan Mateu: Sí, pot ser rendible per a l’empresa.

Joan Domènech: S’està buscant que aquesta economia circular beneficiï tothom. Des de la Unió Empresarial de l’Anoia és un àmbit que estem reforçant i tenim una sectorial d’economia circular.

Joan Mateu: Sí, i ara, des de la  fundació de l’entitat s’estan treballant en l’àmbit de la circularitat i d’aprofitament de residus.

Joan Domènech: No té cap mena de lògica la idea de lligar indústria amb allò no sostenible. És evident que és més sostenible un arbre, però sabent que la indústria és necessària per al funcionament de la societat, nosaltres ho contemplem sempre des d’aquest punt de vista de la sostenibilitat.