De Dallas a Igualada per viure els Reis

'Sí, hem vingut expressament a Igualada per veure els Reis. Perquè quan jo era petit, als 11 anys, el meu pare va fer el mateix.' explica en Jaime Antonio. Ell, avui l'avi, ha estat l'artífex que la família Sendra-Mata gairebé al complet -9 adults i 9 infants de tres generacions diferents- hagi viatjat expressament des de Dallas (Texas, EUA) a Igualada per viure aquesta celebració al costat dels Solà-Mussons.

Com és que han vingut a Igualada?

Jo vaig néixer a Mèxic, el juny de 1945, però el meu pare era d’Igualada i la meva mare de Montbui [explica en un català americanitzat]. La família Mata vivia a la plaça de l’Ajuntament. El pare, Jaume Sendra, va néixer a Mèxic per accident, perquè la meva àvia havia anat a visitar els germans allà... Al cap d’un any va retornar a Catalunya. El meu pare era ben català: resava, esbroncava i explicava en català. Per mi venir aquí és com fer un retorn al seu passat.

Què recorda de la nit de Reis de 1956?

Els reis em van impressionar. Recordo que els meus fills van quedar corpresos al veure’ls. És una experiència que mai s’oblida. Vaig mirar la cavalcada i vam estar amb els reis. Aquell dia vaig dir-me: ‘Quan tingui fills els portaré’. I així ho vaig fer. Vaig portar en Cristian i l'Stacy quan tenien 4 anys, i ara he volgut portar als nets, que espero que tampoc ho oblidin. Desitjo que, algun dia, quan els nets siguin avis facin el mateix que jo. És una tradició molt bona, llarga i bonica.

Sembla que els Reis tenen una significació especial per a vostè...

Hi tant! Recordo que quan jo vaig venir amb els meus fills, ells tenien cinc anys, el meu pare estava molt malalt a l’hospital. Tenia càncer i em va dir: ‘Ves a Catalunya a veure els reis amb els teus fills’. Al tornar, ell va poder veure les fotos amb un gran somriure. Al dia següent va morir, però alegre, perquè els fills i els nets van anar als reis.

I què recorda de la seva estada a Igualada?

El meu germà i jo teníem un biscúter fantàstic! A Igualada només hi havia un guàrdia, i li donàvem una ampolla de cava perquè ens deixés passar... Un dia vam vam pujar-hi onze persones! Van ser tres mesos de vacances impressionants, que em van fer sentir igualadí [...] Montbui i Igualada estaven separades, però avui ja estan gairebé juntes, formen una ciutat. Recordo la pastisseria Fidel Serra, el Canaletes –on preníem la ‘maltiada’, una barreja de gelat, llet i canela-, vaig conèixer el mini-kart [cotxes d’Scalèxtric]... També les moxigangues i els gegants...

Les tradicions als Estats Units imagino que són molt diferents...

A casa fem els Reis! Ens posem les sabates... Allà els reis arriben i posen un munt de xocolata al pati, que porta cap als regals. I el Santa Claus famós... tot i que està molt gras i menja massa al McDonalds! Però l’estimem molt, eh! Les xemeneies són molt grans perquè hi pugui passar.

Aquí es parla d’americanització de les festes...

Aquí!? Mare meva. No, no! Les tradicions catalanes són maques i s’han de mantenir. Et donen la sal de la vida. Venint aquí a veure els reis he aconseguit fer quelcom molt bonic.

Que el va portar als Estats Units?

Quan jo tenia 15 anys vaig anar als Estats Units a estudiar disseny. Em vaig graduar a Denver (Colorado), on vaig trobar a la meva estimada Margaret. Ens vam casar a Wisconsil i després vam anar a treballar a Mèxic. Vam tenir en Christian i l’Stacy, dos bessons. Des de fa 32 anys vivim a Dallas (Texas). Ciutat de Mèxic s’estava tornant un caos espantós, avui hi ha més de 20 milions de persones, i vam retornar a Texas. Vam obrir un negoci de disseny creatiu i estem molt contents perquè ens ha anat molt bé.

Canviant de tema, diuen que el seu pare va inventar el 'pa Bimbo'?

Sí! Molt interessant. Ell treballava al forn El Molino de la meva tieta, la Pepita Sendra Servitje. Un dia va venir un proveedor i li va dir: ‘Escolta Jaume. Per què no em fas un pa més suau, que no sigui tant dur perquè em falten les dents’. El meu pare va fer quatre pans de sandwich, i dos se’ls va quedar ell. I després va comença a vendre, i vendre... I la meva germana li va proposar de fer una fàbrica. Així va néixer Bimbo. I ara, gràcies a Déu, aquesta marca està arreu del món. Va ser molt gran el que va fer. La primera es va fundar a Mèxic. Després, Jaume Jorba, el cosí, va portar-lo a Espanya, amb el meu pare com a soci. De fet jo vaig néixer en aquesta època, amb el pa sota el braç. I a més...

Digui, digui...

També és molt interessant d’on va sortir la paraula Bimbo. Ningú ho sap. Hi ha gent que diu que ve de Bambi, però pel que vaig escoltar del meu pare, va sortir d’una paraula catalana. Quan estaven provant el pa a casa per veure quina fórmula era millor, un dia van dir: ‘Aquest pa està ben bo’. I de ‘ben bo’, potser barrejat amb Bambi, en va sortir el ‘bim bo’... i Bimbo. L’oset del logotip el va dissenyar la meva mare...

Realitzem l'entrevista poques hores abans que comenci la cavalcada. Ja al vespre, l'entrevistador pot veure en directe el moment màgic que viuen els nets d'en Jaime: salutacions i caramels amb el pas dels reis des d'un balcó de la rambla, sorpresa quan una quinzena de patges amb regals sota el braç enfilen l'escala, silenci total quan -ja dins al menjador- davant seu apareix el mateix patge Faruk que hores abans han escoltat per la ràdio per adreçar un missatge molt especial de germanor -primer en català i després en anglès- i, finalment, ulls com taronges quan arriba l'hora d'obrir els esperats regals.

Aquesta nit del cinc de gener tots viuen un moment màgic, que es reprodueix a moltes llars del país. La Margaret -l'esposa d'en Jaime-, el Cristian i la Stacy, més la Rosa i el Lee -els fills-, l'Olivia, la Sofia, l'Alex, l'Anna, el Nicolás i el Tomás -els nets-, la Carolina, en William i l'Elisabeth -la germana d'una de les nores, el seu marit i la filla-. La Julia, una neta de només 6 mesos, no ha pogut venir.

Certament, en Jaime va ser aquella nit un dels avis més feliços del món.