'Davant la crisi hem de seguir comprant'

Estem en una crisi?

Si

D’on ve?

Dels Estats Units, de les hipoteques subprime. Hem de retrocedir fins al 2001, amb la caiguda de les torres bessones, als Estats Units es va generar una crisi de confiança molt important que es va afegir a l’esclat de la bombolla borsària de les empreses .com. La crisi fa que el banc Central americà baixi els tipus d’interès del 5’75% al 1%. A Europa el van baixar del 4% al 2%. Aquesta baixada fa que els ciutadans comprin encara més pisos, s’endeuten, i puja el preu del mercat immobiliari durant 5 anys. Un increment de la demanda de petroli fa que la inflació es dispari i per contrarestar tornen a pujar els tipus d’interès al 5’25% a EUA i al 4’25% a Europa. Esclata la bombolla immobiliària.

I la gent estava molt endeutada, per les hipoteques...

El que passa és que als Estats units, havien donat hipoteques a gent que no les podia pagar. Com que els venedors d’hipoteques van per comissions, el que feien era falsificar les dades dels ingressos dels clients per poder vendre més hipoteques, però eren irrecuperables!

Però és un risc molt gran hipotecar-te sense tenir diners…

És que la legislació americana permet que si no pagues l’hipoteca, el banc es queda el pis, però la resta de patrimoni no es veu afectat. No com aquí, que t’ho poden embargar tot….

I com es fan tantes hipoteques?

Els bancs americans, un cop complert el nombre d’hipoteques que podien recolzar (en proporció a l’actiu de cada banc), van vendre la resta d’hipoteques als bancs d’inversió americans que el que van fer és emetre deute (CDO) per valor d’aquestes hipoteques i ho van vendre als bancs europeus –que tenien diner de sobra – com a deute garantit. Però no una vegada, sinó que com que estaven segurs que el mercat immobiliari seguiria pujant, i preveien que la morositat seria baixa, d’un 3%, van emetre el deute sobre les mateixes hipoteques entre 10 i 15 vegades el volum real, es van ‘apalancar’.

Però la gent no podia pagar

Exacte, i com que van pujar els tipus d’interès, la morositat es va disparar i el deute ascendia a 1’4 bilions de dòlars. Però com que hi havia hagut l’apalancament dels bancs, el deute podria ascendir a 14 bilions de dòlars, cosa que l’economia mundial no podria suportar.

I això s’ha traslladat a Espanya?

No ben bé, aquí tenim la nostra pròpia subprime. L’any 2007 Espanya va construir més pisos que Anglaterra, França i Alemanya junts, pensant també que el mercat sempre estaria a l’alça. En aquest sentit els bancs no van adquirir deute dels bancs americans, sinó que en van emetre cap a Alemanya. Ara ha esclatat la bombolla i moltes immobiliàries han fet suspensió de pagaments. De moment, com que la morositat és més baixa que als Estats Units (de l’hipoteca en pot penjar tot el patrimoni d’una persona) els bancs espanyols no faran fallida imminentment, tot i que tenen pèrdues importants per les promotores. Es creu que si augmenta més l’atur, incrementarà la morositat i els problemes econòmics, cosa que podria passar el 2010.

I ara què?

A Espanya els bancs poden anar fent, no tenen massa problema de liquiditat i poden demanar diners al Banc Central Europeu (BCE). El problema el tenen els altres bancs europeus, que com que el deute emès pels bancs americans ha perdut tant valor (un 90% menys) que no tenen diners i la desconfiança fa que no es deixin diners entre els mateixos bancs, ni el Banc Central no els en deixa. La única opció és la nacionalització parcial, que els estats injectin diner i garantir els dipòsits dels ciutadans perquè no retirin els estalvis dels bancs i aquests facin fallida. El que ha passat aquest cap de setmana amb ING Direct.

Davant aquest desastre, podem parlar de culpables?

I tant! Els venedors d’hipoteques americans, els bancs d’inversió també americans I l’error del BCE, que en plena crisi enlloc de baixar els tipus d’interès els va pujar. Els tipus s’havien d’haver pujat abans, per aturar la bombolla immobiliària i baixar-los després; ara és tard, hi ha massa endeutament i amb una recessió del crèdit (ja que els bancs no en deixen ni a empreses ni a particulars) entrem en una recessió econòmica i perilla una deflació (caiguda dels preus).

Si arriba la deflació, què cal fer?

Recuperar el consum. De fet, la única eina de política econòmica que pot servir és baixar molt els tipus d’interès, amb el risc que, com que la confiança dels consumidors és nul•la, la psicologia és de pànic total i estan molt endeutats, s’aturi el consum. Llavors s’enfonsa l’economia. El problema és que s’ha creat una expectativa de caiguda de preus que pot fer que la gent no compri esperant que els preus baixin més. La deflació provoca que si no es ven, hi ha molt estoc, no s’ha de produir tant i sobren treballadors: augmenta l’atur. És un cercle. De fet estem davant una situació límit que com a mínim portarà recessió 2 o 3 anys més.

Per tant, què hem de fer?

Sembla contradictori, però com que no podem parar el consum (perquè aturaríem l’economia), els rics i els funcionaris –que no perdran la feina – han de consumir més que mai; els benestants, amb crèdits suportables que no deixin de consumir, que vagin fent, i els endeutats, que facin el que puguin però amb paciència. L’avantatge social de l’estat espanyol és la unió de les famílies, en pocs països es pot comptar amb un recolzament familiar com el d’aquí, potser per a molts serà la única sortida, recórrer als pares, als avis…

Hi ha alguna cara positiva?

Sí, de fet, l’emergència de dos països asiàtics, la Xina i la índia, són l’esperança. Ara, són més rics que mai (si més no un sector important de la població). S’ha creat un mercat intern que necessitarà productes, i Europa ha d’estar preparada per oferir-los. Hem de pensar que a Europa hi ha 450 milions de persones, a la Xina són 1.200 milions, i a la Índia 900.

Hem d’esperar?

En certa manera sí, perquè no depèn dels ciutadans sinó de la política que apliqui el BCE. El que s’ha de recordar és que els bancs d’aquí no perillen, de moment. No hem d’anar a treure els diners ràpid i amagar-los a sota les rajoles, un rumor es pot carregar un banc en 15 dies. Hem de tenir en compte que ara com ara l’estat garanteix un fons de 100.000 euros per cada ciutadà que tingui un compte corrent, és clar.