David Rigau: “Aquesta crisi ens ha de servir per situar-nos al món”

David Rigau és coordinador de logística de Metges Sense Fronteres. Al març, quan va esclatar la pandèmia a Catalunya, es trobava fent un recés a casa seva, a Manresa, entre viatge i viatge a països del món on l’ONG desenvolupa la seva activitat en situacions d’emergència. Les “vacances” es van acabar de cop. “A mitjan març estava de vacances. Quan torno a Catalunya és per fer uns dies de festa. Tot i no estar actiu, estava disponible. Sempre ho estàs... Quan va arribar la pandèmia buscaven gent amb experiència, buscaven gent que anés a ajudar i resoldre, davant aquella situació insòlita, urgent. Van organitzar ràpidament un equip a la Catalunya Central i jo vaig ser el primer a formar-ne part; de fet, les dues primeres setmanes hi vaig treballar tot sol”, recorda en David.

El primer lloc on va actuar el seu equip va ser a Igualada, la “zona zero” de la pandèmia a Catalunya. En David explica que “en aquells moments impressionava molt. Vam haver de fer acreditacions per poder-nos desplaçar, per poder entrar i sortir a la Conca d’Òdena. La gent era a casa, les carreteres eren buides, tot tancat... Impressionava molt. Havíem de passar controls. Vam canviar els controls militars en països amb conflictes armats pels de la Guàrdia Civil. A Igualada vam començar a actuar de bracet amb la Carme Riera, directora del Servei d’Atenció Primària (SAP) Anoia, amb qui vam treballar molt bé, molt estretament; vam establir un gran vincle i vam poder solucionar moltes coses. Vam sectoritzar el servei i vam començar a pensar en el pavelló, on vam fer una extensió de més de cent llits, preveient un possible col·lapse de l’Hospital d’Igualada”. “Finalment no es va haver de fer servir, perquè es va poder derivar gent a l’Hospital de Catalunya, però nosaltres vam treballar sempre pensant en el ‘per si de cas’, treballàvem pensant sempre en el més greu dels escenaris possibles”.

Aquest “per si de cas”, aquesta manera de treballar, de fer i de pensar tan genuïnament catalana, va ser clau. Eln David assenyala que “la nostra manera de treballar, quan estem sobre el terreny, és analitzant totes les situacions que es podrien donar. Fem totes les previsions possibles i sempre cobrim la pitjor. Tot això ha servit perquè la gent s’adoni que hem d’estar preparats davant qualsevol situació d’emergència, per molt imprevisible que sigui, que hem d’estar a punt, que hem de tenir estocs de material, que el personal ha d’estar preparat. Cal tenir una seqüència de tot —absolutament tot— el que podria arribar a passar, i també ho has de tenir tot —absolutament tot— preparat. Això potser serà un bon aprenentatge que traurem d’aquesta crisi. Com també hem après, només per posar un exemple, que hem de treballar en grups separats, perquè si hi ha un problema, es pugui aïllar. Hem après a fer tallafocs per poder continuar”.

Preveient el pitjor dels escenaris, van decidir convertir el pavelló esportiu en un hospital d’emergència, una imatge que podia semblar —com la de la carpa—, treta d’una pel·lícula de ficció sobre catàstrofes, però que era ben real. “Convertir el pavelló esportiu en un hospital va ser un encert. Tot i que la imatge impactava, va donar tranquil·litat. Saber que tens més llits per si la situació empitjora, et dona tranquil·litat i marge per actuar. No es va arribar a fer servir, però el teníem, per si de cas, com dèiem. Ara, a Igualada, ja tenen l’experiència per construir un hospital d’aquestes característiques en situacions d’emergència. A l’ajuntament van treballar-hi intensament. No va ser en va.”

Metges Sense Fronteres també va oferir els seus coneixements i la seva experiència per assessorar l’atenció primària en la instal·lació de la carpa de cribratge i en els processos i protocols logístics per reorganitzar els edificis i els serveis. En David explica que “vam treballar, amb la Carme Riera, per fer que la carpa casés amb l’edifici del CAP. A la carpa es feia triatge, i això implica que has de triar qui t’entra i has de pensar com t’entra i per on t’entra. Tots els circuits havien de ser molt clars, gens confusos, ningú es podia despistar. Els missatges han de ser molt clars, molt visuals, com el verd i vermell d’un semàfor: vermell, pares; verd, segueixes”.

Igualada va ser un dels primers focus d’entrada i expansió de la covid-19 a Catalunya. El 25 de febrer es va registrar el primer cas positiu del país. A finals de febrer s’havien comptabilitzat més de 2.800 morts a la Xina, possible origen de la pandèmia. Aquells dies, els professionals de la salut de la comarca comencen a fer sessions formatives sobre una crisi que semblava llunyana i que, a priori, no havia d’aribar amb tant impacte. Però el virus avançava des de la Xina cap aquí, escampant la malaltia, els contagis, la mort, la incertesa... El 12 de març es confina perimetralment la Conca d’Òdena. Aquell dia, Catalunya ja havia sumat 4 víctimes mortals pel virus, tres de les quals a l’Anoia. “Quan ens arribaven notícies de fora pensàvem que podia ser una cosa seriosa. Ja hi havia hagut la SARS el 2004. Ara, mirant enrere, també penso que en aquell moment ningú esperava que arribés com va arribar; sí que llavors pensaves que es traslladaria i que es començarien a fer moviments, però aquí no es va fer res... Va ser com quan veus a venir una gran onada i no fas res, i l’onada et passa per damunt... I, més endavant, amb el pas del temps, hem vist com en molts llocs tampoc s’ha fet el que convenia. No n’aprenem, costa molt que n’aprenguem, d’aquestes situacions. Veiem com li passa al veí però anem fent sense pensar que els següents podem ser nosaltres.”

En David remarca que, tanmateix, “com que aquí a Igualada vam ser els primers i no hi havia res escrit, vam anar aprenent coses cada dia. Alguna cosa en positiva en traurem”. Posa, com a exemple, els hàbits higiènics, “que hauran de quedar-se per sempre. La gent es pregunta quan deixarem de portar mascaretes, i jo penso que és interessant acostumar-nos a usar-les. Hem de normalitzar l’hàbit d’usar la mascareta, com el de rentar-nos bé les mans. Això és essencial. El gran avenç de la humanitat en qüestió de sanitat ha estat rentar-se les mans. Moltes campanyes que fem a l’Àfrica s’adrecen a la neteja de mans, a la higiene. Mira que és senzill, i pot solucionar el 80% de les coses”. En David es pregunta en veu alta “per què els orientals fa anys que usen mascaretes amb tota normalitat? Per què fa anys que veiem turistes orientals passejant per Barcelona amb mascaretes i ens estranyàvem?”, i ell mateix respon que “això ve de la grip del 1918. Llavors ja hi va haver un debat, com el d’ara, sobre si s’havien de dur mascaretes o no. A Occident va guanyar el no, per això la segona onada de grip va ser terrible. I, en canvi, els orientals van decidir que sí, que s’havia de dur mascareta, i es va convertir en un costum, en un hàbit. Fins fa poc, quan veies un japonès passejant per la Rambla amb mascareta pensaves que era un maniàtic exagerat, un bitxo estrany. Espero que a partir d’ara nosaltres també les portem i ningú ens veurà com uns bitxos rars... Ara entenem els orientals. A partir d’ara, entrar al metro sense mascareta ens costarà molt. Hem après coses i ara les hem de fer servir, les hem d’incorporar a la nostra vida. Tot això demana temps. La gent ha de ser pacient. Una altra cosa: les cues s’han tornat més ordenades, per exemple. Potser en traurem coses bones de tot plegat”. En David, però, no sap si aquests canvis duraran en el temps. “No ho sé. Som una societat de sang calenta, ja ho veurem. Un punt d’inflexió serà quan tinguem una vacuna efectiva; com que estem veient que no ens immunitzem, la solució serà prevenció i vacuna”, rebla en David.

El responsable de l’àmbit logístic de Metges Sense Fronteres insisteix en el fet que el sistema ha d’estar ben preparat per actuar amb previsió davant situacions d’emergència com la de la pandèmia de la covid-19. “Nosaltres som emergencistes, això vol dir que si marxem d’un lloc és una bona notícia. A l’Àfrica, per exemple, actuem i paral·lelament preparem la gent; llavors, ja podem marxar a un altre lloc on ens necessitin i això és una bona notícia. A Catalunya vam veure que, si bé l’aparell i el sistema de salut eren forts, va resultar que ho eren menys del que semblava, perquè no hi ha previsió. Tot ha sigut nou per a tothom. Però, malgrat tot, estic convençut que finalment anirà bé”. En aquest sentit, en David assenyala que “no crec que tornem a intervenir aquí. No som mà d’obra, nosaltres només transmetem els nostres coneixements i la nostra experiència en aquestes situacions. A Salut Pública i a l’atenció primària n’han adquirit una part. Hem format professionals, els hem acompanyat, deixant les coses en bones mans per després sortir, marxar. Com a l’Àfrica”.

Aprofito el fil per preguntar-li per què la covid-19 ha actuat de manera diferent a Europa o al continent africà, on en David es troba treballant actualment, concretament al Camerun. M’explica que “a Occident la població està molt envellida. A l’Àfrica és a l’inrevés: les piràmides estan invertides. Són dos mons diferents. Això fa que hi hagi molta menys incidència, ja que la gent vulnerable és menys nombrosa. A l’Àfrica, gent jove és igual a supervivència pura. També hi ha altres factors, com la mobilitat de la gent. Però ja anirem veient com evoluciona, perquè allà, a més, hi ha conflictes armats importants. Imagineu-vos una pandèmia dins una guerra. És molt complicat i tenen pocs recursos. Tenim sort que no hi ha una incidència alta de la covid al continent”.

Ara, amb la perspectiva del temps, mirant enrere, demano al David quins aspectes es podrien haver fet millor, o d’una altra manera. Explica que “la política va interferir massa en la sanitat. Hi ha hagut llocs amb conflictes polítics importants que han fet molt mal. Això és greu”, denuncia i afegeix que “quan treballem per a Metges Sense Fronteres portem l’armilla i això ens fa ser neutrals. El que ens dona força és que som una organització imparcial; els nostres fons no són governamentals, són de la gent, cosa que ens manté independents i ens permet entrar i ficar-nos en llocs on no pot entrar qui rep d’aquí o qui rep d’allà. No ens devem a ningú. Només ens devem a la gent. Aquí hem vist que podem trobar-nos amb els mateixos problemes —o més greus— que treballant al Congo. Sembla mentida...”. En David també apunta que “s’hauria d’haver fet una millor comunicació, sobretot per part dels governs. És cert que la situació era complicada, però no ho van fer bé. Havia de ser tot més senzill: verd i vermell”. Finalment, sobre els aspectes que es podrien haver fet millor, remarca que “convenia tenir una visió de futur més realista, amb més amplitud d’escenaris possibles. Hem vist que poden passar coses que no estaven previstes. A partir d’ara no ens podem permetre creure que vivim dins una bombolla màgica”.

En David, que també va aportar la seva experiència a les residències, afegeix que un dels aprenentatges que hem de treure de la crisi, una de les coses que hem de millorar, és el tracte a la gent gran, i reflexionar sobre com morirem. Les residències de gent gran han estat un dels principals focus de contagi i mort a causa de la covid-19. Algunes estan sota investigació. “Però hi ha excepcions, hi ha moltes residències on cuiden bé la gent gran”, explica en David, i afegeix que “la pandèmia ha vingut tan d’imprevist que és injust generalitzar dient que a les residències no cuiden bé la gent gran. A Igualada, per exemple, els van cuidar bé, i una cosa que és important: també els ho van explicar bé. Sí, hi ha hagut residències on hi ha hagut mortaldats que fan pena. Quan vam superar la primera etapa de feina als hospitals, vam entrar a les residències. Vam fer un circuit de 107 residències! Va ser molt intens”, recorda en David. “Una de les coses que hem de canviar és com i on volem envellir i com volem morir. Aquesta és la manera que tenim a Occident, però potser hi hauria altres maneres. Hem de pensar-hi i, sobretot, pensar d’on venim, perquè venim d’aquesta gent gran d’ara. Vivim d’esquena a la mort, i això és molt trist, ho portem molt malament... i, de la mort, ningú se n’escapa”, rebla en David.

En David va estudiar arqueologia i durant molts anys va portar un negoci d’antiguitats i un taller de restauració a Manresa, amb la seva parella, la Montse, amb qui té un fill. De ben jove, però, tenia el cuquet de la cooperació internacional, i va ser fa deu anys que va trucar a la porta de Metges Sense Fronteres. El primer destí va ser a l’Amèrica del Sud, al Paraguai, on la malaltia de Chagas va assolar el territori. Hi va treballar mig any. Més endavant va viatjar al Sudan, on s’enfrontaven a l’Ebola. Després va fer un parèntesi per treballar a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), en una unitat d’emergències a Nigèria i al Camerun. Després va tornar a Metges Sense Fronteres, en projectes a l’Orient Mitjà i, especialment, a l’Àfrica. Va fer estades a Síria, l’Iraq, el Iemen, Etiòpia... En tots aquests projectes es fan, principalment, campanyes de prevenció, de sanejament d’aigua o de vacunació. En David en coordina la part logística, que consisteix, entre altres aspectes tècnics, “en l’avituallament de medicaments i altres, contenidors, flota de vehicles, seguretat, comunicació, sanejament d’aigua... I, als camps dels refugiats, tot el que és distribució. Donem suport a la part mèdica, procurem que ho tinguin tot a punt perquè puguin fer la seva feina”. Les malalties infeccioses són les grans protagonistes dels viatges. El problema de les malalties infeccioses, com l’Ebola o la covid, “és que no les veus, són un enemic invisible, semblen fictícies, vas fent passos sense veure-les”, explica.

Fem un petit parèntesi per parlar de la invisibilitat de la covid-19 i la seva amenaça. En David explica que el fet de “no conèixer del tot una malaltia fa que no puguis respondre amb un cent per cent d’efectivitat; et sorprèn. Amb la covid-19 hem anat corregint, hem anat rectificant. Nosaltres ens movem per continents i per llocs on tota la inventiva és bona, no hi ha límits per imaginar solucions, perquè no tens cap més remei. I aquí ha estat curiós perquè, buscant solucions, hem tingut sorpreses. Cada espai requeria la seva especificitat, ha estat un gran trencaclosques...”

Ho porta a la sang. Quan explica la seva experiència somriu i, malgrat tot el que ha vist, li brillen els ulls. “Soc molt entusiasta. Quan soc en aquests llocs penso que és xulo poder ser-hi; és fascinant poder treballar en aquests llocs on és molt difícil ser-hi si no és treballant, perquè hi ha desastres, crisis humanitàries importants, i tu hi pots entrar, pots treballar-hi, pots aportar alguna cosa.”

Al llarg de tots aquests anys, un dels llocs que més l’ha fascinat, “per ser tan remot i especial, va ser Darfur, on comença el desert que arriba fins al Txad. Arribàvem amb avió a un lloc on teníem la base, i des d’allà, després de dues hores amb helicòpter, arribàvem a un lloc molt remot, on hi havia els cascos blaus amb tanquetes i molta seguretat; allà em van encarregar de construir una maternitat. Finalment, aquell lloc tan bonic també va ser un lloc molt tranquil. Sovint, les visions que nosaltres tenim sobre la seguretat d’un lloc desconegut no són les de la gent que viu allà. Allò era un altre món, un lloc molt pur, molt allunyat de tot”. També li demano a en David que expliqui quina situació viscuda l’ha colpit més. “L’Ebola a Sierra Leone. Feia patir molt. Tot era mort. Arreu trobaves morts i morts i més morts. Era, com dèiem, un enemic invisible, però molt més mortal que la covid. Hi havia molta pressió. La premissa era don’t touch policy, van ser uns mesos d’aïllament total”. En David, que confessa que “no tinc por, no he passat mai por, perquè sempre hem resolt molt bé les situacions de conflicte”, recorda quan “una vegada, al nord de Sierra Leone, en un control, ens van disparar uns obusos. No vam passar por perquè ja sabíem on érem i quins perills hi havia. No vam patir danys i vam continuar. De casos com aquest n’hem patit, però sense por”.

En David ha tornat a l’Àfrica. Sobre aquests darrers mesos que ha viscut, per sorpresa, treballant a Catalunya, reconeix que “ha sigut molt emocionant. Penso que va ser una sort poder ser aquí, a casa, quan va passar, i poder-hi treballar. El dels hospitals i centres d’atenció primària era un món que desconeixíem, però hem pogut aportar la nostra experiència i el nostreconeixement. Personalment, he conegut el meu país treballant, cosa que no puc fer normalment. Anar amb un cotxe de Metges Sense Fronteres per Catalunya va ser sensacional”.

Finalment, en David fa un parell de reflexions en veu alta. En primer lloc, recorda “com esclatava la naturalesa sense la presència dels homes” i es pregunta “sense nosaltres, com seria el món? Qui és el virus, aquí?” També assenyala que “per sort, la natura avança molt ràpid. Aquesta crisi ens ha de servir per situar-nos al món. Hauríem de ser més generosos, els uns amb els altres. Hem d’aprendre’n, hem de ser conscients que vivim junts. Tots ens hem de considerar positius, hem de fer com si fóssim positius, per evitar contagiar els altres, per exemple. Ens hem de cuidar els uns als altres i ser menys egoistes. Hem de deixar enrere tota la qüestió de classes. Tots som importants, tots vivim junts”.

En David afegeix que “jo treballo amb metges, i alguns es consideren en un estatus social diferent. La logística hi és per donar-los suport. A vegades, s’ha de remarcar la importància de les persones que netegen el quiròfan, o la importància de les persones que porten el material, o les que porten l’ambulància, perquè sense aquestes no farien res. Tots depenem de tots. Tots som importants. Aquests dies hem vist clarament la importància de les persones que netegen els hospitals, de les que treballen a la cuina o a la bugaderia, o la gent que et despatxa a la caixa de la botiga o que reposa els prestatges dels supermercats. Ens han salvat les persones que treballen a primera línia. Tota aquesta gent. Només per posar un exemple: ha sigut molt complicat, en alguns llocs, que els professionals de la neteja portessin l’EPI com els metges! Hi ha hagut professionals que no han estat tractats dignament, com es mereixen. El virus no diferencia, el virus ataca. Ens hem de cuidar entre tots”.